Experts (2)

 Com els 50 anònims experts que diu The Economist que li han elaborat un memoràndum de 20 punts - atenció: vint!… ni un més, ni un menys!-, l'autor d'aquest blog es reivindica també com un expert en... no ser expert de res.

( veure http://davallada.blogspot.com/2021/02/una-persona-la-qual-considero-un-amic.html )

Però això no és obstacle perquè cada dia llegeixi una mica i mediti una mica més. De fet, és alguna cosa que he estat fent tota la meva vida. Amb dispars resultats, la veritat.

Però, a diferència dels experts de The Economist, ningú em pressiona, ni em limita, ni m'exigeix un nombre determinat de punts.

Per cert… 20 punts entre 50 experts, toca a menys de mig punt per expert…

En fi, em permetré, des de la meva expertesa de no-expert, reflexionar alguna cosa respecte a com veig el futur post-pandèmic, si és que la pandèmia aquesta del Covid-19 (el 19 és per l'any en què va aparèixer, imagino…) a la fi es deixa anar.

I faré un spoiler: en molts aspectes no coincidiré amb The Economist.

Des del meu punt de vista, els esmentats experts de The Economist no tenen en compte un factor per a mi molt important: el factor humà.

Si bé el factor humà en aquests moments està completament desaparegut, o gairebé, a nivell de la ciutadania sota la llosa del pànic teledirigit i embotellat per mitjans de comunicació grocs, acabarà ressorgint. Sempre ho fa.

Permetin-me un exemple: una posta de sol espectacular l'hem vist mil vegades en fotos i vídeos. Però només la valorem quan la veiem nosaltres, en directe. Aquest és el factor humà al qual em refereixo.

Vaig llegir no fa molt un estudi d'uns economistes que recordava els feliços anys 20, post-Primera Guerra Mundial, fins al crack del 29. I apostaven per alguna cosa semblant per als 20 post pandèmics del segle XXI. Això també és factor humà.

Òbviament hi haurà canvis. Però tota l'anàlisi que ens planteja The Economist és erroni en el seu conjunt perquè com ja he dit obvia una cosa molt simple però que continuarà movent el món, com són les sensacions personals: l'enveja a l’amiga que ha fet un viatge, l'emoció d'una mar brava o de l'alta muntanya hivernal viscuda en persona, la generositat envers la gent, el compartir experiències amb éssers estimats... aquestes característiques humanes mouen i continuaran movent les persones. No n’hi ha prou de veure fotos, cal “anar-hi” i captar les teves pròpies fotos, sovint més dolentes.

En un altre àmbit, els viatges de negocis no sols són per negocis: el treball es combina amb emocions (nous indrets, sexe, borratxeres, sensació de llibertat, excessos, piscines, platges, cultura, gastronomia... en definitiva, un break a la rutina). 

I són una forma de diferenciació entre els nivells d'empleats, alhora que són en si mateix un premi per a aquells que el seu treball els subjecta de manera fèrria: el turisme de negocis tornarà pels seus furs.

I el turisme mèdic: quina dona no buscarà augmentar el seu bust per a semblar una model colombiana a preu de Colòmbia, i no dels USA o de la UE? O quin malalt amb possibilitats no triarà els Estats Units, Israel, Corea del Sud o un país de la UE per a ser tractat?

D'altra banda, quan esmenta l'ecoturisme tal com el descriu en tant que massiu, em sembla més alguna cosa que algú desitjaria que passi que una visió real del futur d'aquest. Es busca ja, i es buscarà més l'ecoturisme?: sí. Però la comoditat i el confort, dins d'ell, no es canviaran com a objectius. Per a aquells i aquelles que la seva butxaca els hi ho permeti: continuaran valorant un bon jacuzzi o un bon massatge... amb olis naturals!

Tothom vol visitar l'Amazònia, però no vol que li piquin els mosquits. A això sí que cal dedicar-se: a millorar els repel·lents.

Un altre exemple: els musulmans rics canviaran els seus viatges mixtos de negocis-plaer, en els quals a més dels negocis, s'embriaguen, mengen pernil 5J, fumen havans i es "comuniquen" amb dones occidentals normalment altes i rosses?

El món, el nostre món, encara no és així, com el veu The Economist. I, amic que em vas posar en el camí de l'article de The Economist, nosaltres no el veurem tan canviat com aquest decàleg diu.

També esmenten els “valors reals”... i això què és?: més espiritualitat o més materialisme? Venint de la publicació que ve, caldria pensar que més materialisme, però l'esperit del decàleg de 20 punts sembla que aposta més per l'espiritualitat. Això encaixa amb el que he esmentat dels feliços anys 20?

De canvis n’hi haurà, però no els que diu aquest decàleg: als anys 20 del segle XX, les dones havien de tenir la pell blanca, pàl·lida... ser brunes era símbol de ser pageses, treballadores del camp. Als 90, les dones havien de tenir la pell torrada, a l'estiu pel sol de platja i a l'hivern pel sol de la neu. En qualsevol cas, l'estereotip temporal va mudar absolutament. Això també passarà: incorporarem tapaboques fashion al nostre abillament? Augmentarem les distàncies socials?... En tot cas són canvis que entraran amb naturalitat, sense trencaments.

El que sí que canviaran més i més serà les formes de pagament, i en pocs anys. I també part de la manera de comprar. Productes envasats, mercat diari, compres avorrides i reiteratives… tot via Internet. Però una altra part de les maneres de comprar es mantindran: el tacte de la tela d'una camisa, l'olor d'una matèria primera com el cuir, la lluentor d'un diamant... això no es pot “viure” telemàticament. Com no es pot viure telemàticament una festa, un ball, escoltar una música en viu, una tertúlia prenent una caipirinha mentre et piquen els raigs de sol a l'esquena… Emocions, benvolgut lector/a, emocions personals i intransferibles.

És com el picant en el menjar: només ho valores quan ho vius. I només pots viure-ho tu per a tu mateix, no serveix la sensació dels altres, per molt que la comparteixis.

Com es pot veure, en alguna cosa sí que coincideixo amb el decàleg de referència: la vida, i amb ella el consum, s'acostarà més a la “emoció” personal.

Això portarà la societat a menys parelles estables, menor natalitat, més necessitats de “sensacions” i menys de possessions. Més lloguer i menys propietat. Més canvis d'orientació en l'explotació de negocis i empreses. Més canvis de feina, per la qual cosa els empleats més preparats tindran moltes més possibilitats. Preparats en especialitzacions molt concretes (que tingueu sort amb l'elecció!) o en feines amb visions molt més generals i menys profundes, en les qual hauran de confluir molts coneixements conceptuals i poc especialitzats i molta agilitat de resposta. Preparats amb idiomes fluids (ull, monolingües recalcitrants, feu-vos-ho mirar!)… Però cap aquí ja hi anàvem, no és fruit del COVID. La pandèmia l'única cosa que farà serà accelerar-ho.

Més serveis, efímers. Menys parells de sabates a l'armari.

El que per a l'ecologia és certament millor: els serveis contaminen menys que els béns i són efímers: quan hom acaba un bon vi, o un bon massatge, n’ha d'adquirir un altre. I es pot intervenir molt més perquè es contamini menys, amb energies verdes, indústries de reciclatge, envasos a partir de productes naturals… I millor per a l'economia: els serveis neixen amb obsolescència programada per definició, implícita en ells mateixos.

Molt millor per a la humanitat. Menys contaminació i més experiències personals al llarg de la vida de cadascun, per cert cada vegada més longeva.

En fi... també coincideixo que cal canviar alguns objectius econòmics i anar a la recerca en grau superlatiu de la promoció de les experiències vitals.

Però, mentretant, cal menjar i beure. I rentar-se. I dormir. Encara que també el realitzar aquestes activitats diàries podem proposar-ho com una rutina o com una experiència personal.

Apostin.