De la mateixa manera que hi ha persones que incorporen la presó en la seva vida, de tal forma que hi entren i en surten amb reiteració, ja que el seu modus vivendi està instal·lat en viure amb l'esquena dreta i el diner fàcil; hi ha persones que integren en la seva vida el treball de tal forma que passa a ser-ne part indissoluble.
En John Grisham, a les seves novel·les (de fàcil lectura) incorpora implícitament el tarannà nord-americà, tant en la frenètica Wall Street com al rural Arkansas. Doncs a Catalunya, en la seva vida real, hi ha arrelada també la integració del treball en la vida dels seus ciutadans. O de la seva majoria.
La societat catalana, en general, accepta aquesta integració, sense renunciar a petits complements lúdics, del treball en la seva quotidianitat.
No trobem aquest mateix tarannà social en altres regions, que anteposen la part lúdica a la del treball, amb la qual cosa aconsegueixen un estil de vida més relaxat, podríem dir que més humà. Envejable, gosaria dir.
No pretenc dir que a Catalunya tohom és molt treballador i a d'altres indrets no, perquè seria una infàmia molt inadequada. Però que a l'ADN dels pobles, en tant que col·lectius, hi ha arrelades diferents premises bàsiques, en els sentits que he indicat, sí.
Lògicament, degut a la compensació de l'esforç, en un cas trobarem els més rics del cementiri i en l'altra els més hedonistes.
Cap problema. Res a dir. Són formes d'encarar llurs pròpies vides.
El problema sorgeix quan els segons hi opten gràcies a les aportacions dels primers a la caixa comuna.
Ve-t'ho aquí.
En John Grisham, a les seves novel·les (de fàcil lectura) incorpora implícitament el tarannà nord-americà, tant en la frenètica Wall Street com al rural Arkansas. Doncs a Catalunya, en la seva vida real, hi ha arrelada també la integració del treball en la vida dels seus ciutadans. O de la seva majoria.
La societat catalana, en general, accepta aquesta integració, sense renunciar a petits complements lúdics, del treball en la seva quotidianitat.
No trobem aquest mateix tarannà social en altres regions, que anteposen la part lúdica a la del treball, amb la qual cosa aconsegueixen un estil de vida més relaxat, podríem dir que més humà. Envejable, gosaria dir.
No pretenc dir que a Catalunya tohom és molt treballador i a d'altres indrets no, perquè seria una infàmia molt inadequada. Però que a l'ADN dels pobles, en tant que col·lectius, hi ha arrelades diferents premises bàsiques, en els sentits que he indicat, sí.
Lògicament, degut a la compensació de l'esforç, en un cas trobarem els més rics del cementiri i en l'altra els més hedonistes.
Cap problema. Res a dir. Són formes d'encarar llurs pròpies vides.
El problema sorgeix quan els segons hi opten gràcies a les aportacions dels primers a la caixa comuna.
Ve-t'ho aquí.
Comentaris