És difícil d’explicar enraonant. Però encara ho és més d’explicar per escrit.
Malgrat tot, ho intentaré:
Al llarg de la meva vida he conegut, com molts de nosaltres, emigrants: Andalusos, gallecs, murcians i extremenys que van venir a viure – o a malviure – a Catalunya, empesos per la fam. He conegut catalans emigrants a Suïssa i Alemanya a la recerca de millores econòmiques. I catalans emigrats a la França del Sud, a la Catalunya Nord, empesos inicialment per la dictadura franquista. Més recentment, emigrants del Magreb, subsaharians, romanesos... vinguts a Catalunya com a part que és de l’Europa idíl·lica que els hi hem “venut”.
Tots ells tenien un denominador comú: les necessitats vitals, especialment la de sobreviure o bé a la manca d’aliments, o bé a l’excés de duresa d’una situació política, per dir-ho suaument.
I he entès que vinguessin a Catalunya, una de les millors terres del mon: tenim estiu i hivern; neu i platja; no tenim grans ensulsiades naturals; ha estat, històricament, un país d’oportunitats per a persones amb ganes de treballar; no hi ha ensurts polítics i, sobre el paper, som un país democràtic inserit dins de l’Europa rica i socialment avançada...
Però ara, en poc temps, he sentit a catalans, normalment parelles estables i estabilitzades, d’una edat d’entre 45 a 55 anys, que manifesten públicament però a contracor, amb un regust agre a la boca, que s’estan plantejant l’emigració. No saben definir si a Andalusia, a França, al Marroc, a Nova Zelanda o a Bora Bora. Però senten la necessitat vital d’emigrar.
Curiosament no pateixen fam, la seva situació anímica és normal, les seves activitats econòmiques funcionen amb més o menys encert i regularitat, els seus fills tenen ja el futur traçat...però manifesten aquesta angoixa comuna que els provoca viure immersos en una societat que els hi proporciona medicina gratuïta, ensenyament teòricament gratuït, una promesa de jubilació econòmicament resolta i tantes altres alegries econòmiques i socials.
El què passa que aquesta teòrica seguretat els hi reclama un peatge: el de la seva llibertat. No tenen llibertat d’elecció ni d’escola pels seus fills/nets, ni de metge, ni tan sols poden viure sense tenir una llibreta d’estalvi oberta a una entitat financera... si volen que els hi subministrin aigua, gas o electricitat al seu habitatge.
No poden conduir un vehicle com sempre ho han fet: amb respecte als demés, a la velocitat que la carretera i el trànsit han permès, encenent els llums quan es fa fosc o la visibilitat es redueix...
No poden prendre un cafè en un establiment que no compleixi estrictament les normes sanitàries imposades per funcionaris, ni poden fumar en espais públics suficientment grans per no molestar, com poden ser una estació de tren, o un aeroport...
No poden intentar obrir un negoci nou, de cap mena, sense passar uns llarguíssims, costosos i inútils tràmits, controlats per funcionaris que tenen totes les qualitats, excepte agilitat i professionalitat. Tràmits que tenen per única missió resguardar el sagrat cul dels seus caps de departament i dels polítics de torn que els comanden.
No poden tenir imaginació i intentar aplicar-la ni a entitats sense ànim de lucre, ni a nous negocis, ja que ni troben comprensió per part de l’Administració, ni finançament per part de les entitats financeres que, teòricament, han de complir aquesta funció social, sempre contra el feixuc llast que significa tenir grans beneficis...
No cal que truquin a la porta de la flamant Conselleria d’Innovació amb iniciatives noves, perquè si no venen de la pròpia Conselleria se sobreentén que estan destinades al fracàs. I per descomptat... la banca no s’hi jugarà la pell, només vol invertir en coses segures, com s’ha vist: en totxos!. Per exemple.
No poden treballar més hores de les que els reglaments, convenis, ordenances preveuen, si no és jugant-se una forta penalització. Ah!: els xinesos sí que ho poden fer...
No poden abstenir-se d’anar a votar, perquè els polítics els en fan culpables.
No poden, si formen part d’un grup polític, practicar allò tan sa de la discrepància i la discussió internes (“de la discussió en surt la llum”, deia la meva àvia), perquè “el que se mueve no sale en la foto”.
No poden... no poden... no poden... no...
Tot són normes, ordenances, lleis i reglaments coercitius, disfressats de progressisme, dirigits a una massa cada vegada més empobrida espiritualment i mentalment, estupiditzada amb la promesa dels llibres de text “gratis” (qui ho paga?), amb la sanitat gratis (qui la paga?), amb el túnel de Bracons gratis (qui el paga?) i amb tantes altres coses gratis (que sabem qui les paga, encara que no ho vulguem explicitar).
És, sens dubte, un mal negoci per a nosaltres: canviem la nostra llibertat de ser, de conèixer, de créixer, de millorar com a persones, per unes promeses de tranquil·litat econòmica que ens fan ser menys responsables (el “papà Estado” ja se’n cuidarà!), menys ocurrents... menys persones, en definitiva. Tot a favor d’unes classes dirigents que són en realitat la nova aristocràcia, escollida “democràticament” (DES DE QUAN JO HE VOTAT AL SR. MAS, SI HE VOTAT CIU?, per exemple), que es perpetua en el poder i ens dirigeix les nostres vides personals, ara ja fins als petits detalls. (O no era el Sr. Saura qui va dir que hem de ser feliços “per llei”?).
Estem creant, doncs, un model inèdit d’emigrant, que no té res a veure amb els què he descrit al començament, ni tan sols amb els anglesos i alemanys jubilats que han repoblat les Balears, la costa de Llevant i Marbella. Estem creant l’emigrant faltat d’aire. Faltat d’aire perquè no el deixen fer,no el deixen proposar, no el deixen crear. Són persones que necessiten recorregut per endavant, per poder innovar i aportar alguna creació a la societat.
I, si comencen a impulsar aquesta emigració, haurem deixat marxar la nostra essència com a catalans, i haurem deixat en mans del funcionariat i els seus “jefes” polítics el futur del nostre país i dels nostres fills.
I sabeu quin és el problema?:
Que des de les pròpies institucions polítiques catalanes ja s’ha començat a impulsar aquesta emigració.
Us convido a reflexionar: a favor de qui anirà aquesta emigració?
Comentaris