Tothom hi diu la seva. Tots hi diem la nostra.
La crisi econòmica ens envaeix. Ens envaeix fins i tot el plat d'escudella i carn d'olla que ens empassem un dia de fred, després d'haver circulat en moto per paratges a 1 grau sobre zero. Que de tan bé que passa ens en prendríem un altre. Doncs fins i tot d'enmig dels galets, o dels pistons, o de l'arròs i fideus, ens surt la crisi aquesta que diu que hi ha.
I dic que diu que hi ha no perquè jo i els meus no la patim, no...Ho dic perquè ahir els grans bancs de l'estat espanyol van mostrar sense cap pudor els seus beneficis multimilionaris...en euros!!!(Com sonarien en pessetes?) Evidentment que cal analitzar d'on vénen aquests beneficis, però la notícia és que els dirigents ho publiquen sense cap rubor, mentre a la mateixa hora els seus acòlits neguen el pa i la sal (el mateix pa i la mateixa sal que subhastaven ara fa divuit mesos) als seus "clients".
En fi, la idea d'avui és la de seguir amb la novel.la de terror en què s'acabarà convertint aquest bloc si seguim els passos actuals...
Parlàvem al darrer escrit penjat al bloc de les ajudes a les pimes, aquest teixit indispensable per a la nostra societat que, junt amb els treballadors i professionals, seran qui trauran el país de la crisi econòmica. Doncs ara ja comencem a saber realitats sobre el què especulàvem. I són gairebé les que preveiem... Si teniu moral de fer-ho, llegiu, si us plau el conte que contaré tot seguit:
Hi havia una vegada una dona que esperava el naixement del seu primer fill. I els governants del país on vivia, preocupats -deien- per l'augment de natalitat, havien promès uns dinerons a fons perdut d'ajuda als bebès acabats de néixer. Bé, als seus pares, ja s'entèn.
La dona, cofoia ella, dies després del part que, dit sia de pas, va resultar ser "una hora curta", com diuen les àvies, amb el nadó a collibè, que s'encamina a la finestreta de torn per tal de demanar els dinerons que els simpàtics governants, aquells que sabien on duien al país, havien promès. A la finestreta que va anar -la número u- li van dir que havia d'haver anat abans a la d'informació a recollir l'imprès. La dona, malgrat que s'apropava l'hora de donar el pit al nadó, va atansar-s'hi i va demanar l'imprès. La seva sorpresa va venir quan el funcionari, amb cara de patir una inflamació de morenes (hemorroides), li va donar l'imprès, a canvi del mòdic preu d'un euro i mig, posem per cas. Caram!...per cobrar primer s'ha de pagar?...
Tot seguit, després d'emplenar-lo amb les dades que li reclamava l'imprès (alguna se la va inventar, ja que no se'n recordava exactament quants cm. media en néixer el seu fill, ni li havia comptat quants dits tenia, francament...), va tornar a la cua de la finestreta número u. Quan li va tocar, li van repassar l'imprès i la funcionària, amb cara de passar-s'ho d'allò més bé, li va indicar que ara havia d'anar a la finestreta número dotze per tal de que l'inscribíssin al llibre de registres de mares peticionàries dels dinerons pe a nadons. Cosa que la nostra heroïna va fer sense cap més dilació, encara que el seu fill començava ja a donar senyals de cansament i, sobretot, de gana.
Nova cua, nova funcionària amb atac de morenes, nova repassada de l'imprès i nova mirada displicent de la funcionària, ja que s'havia oblidat de posar l'accent sobre la u de Núria corresponent al seu nom. Un cop repassat l'imprès i d'haver-li posat un nou segell, li va indicar que havia d'anar a la finestreta tretze, la del costat, on li tramitarien la sol·licitud.
En aquest punt el fill de la nostra protagonista ja reclamava amb brams el què li pertocava: una ració de pit tal i com mana la mare natura, aquesta que de tant en tant ens recorda que existeix...
Però, és clar, la mare biològica, no la natura, preferia tenir una estoneta més de paciència i acabar amb el via crucis que estava representant aquesta tramitació de sol·licitud de dinerons.
La cua, però, s'eternitzava. El nadó bramava cada cop més fort; i sense consol. L'estona passava. Es feia tard: quan arribés a casa hauria de triar entre fer el dinar per a ella i el seu marit, o donar-li el pit al nadó. La pressió arribà a tal extrem que va decidir donar-li el pit al nadó allà mateix, a peu dret, a la cua de la finestreta. I ho va fer. El nadó va callar, enfeinat com estava, i la mare es va relaxar. I, finalment, va arribar a la finestreta. El funcionari, aquest cop amb un somriure als llavis, li va demanar l'imprès. Sol·lícita, ella que li dona. I el funcionari el llegeix. Tot d'una, aixeca la vista i se la mira. Primer a la cara i després al pit on el nadó estava amorrat amb delectància. I tot seguit diu:"Senyora, pel què veig i intueixo vostè NOMÉS té dos pits". La dona, sorpresa, contesta:"Com la majoria de dones, és clar!"
I el funcionari que li etziba, amb el millor dels seus somriures:"Em sap greu, doncs. Però els dinerons que vostè sol·licita només van destinats a nadons amb mares que tinguin tres pits. Com aquella mutant de la pel·lícula del Schwarzenegger, se'n recorda?..."
Doncs com aquesta, i no cap altra, seran les condicions indispensables per rebre l'ajut econòmic que han promès de fer-nos els nostres múltiples governs a la gent del carrer, els treballadors, els professionals i els empresaris de pimes .
Això, sí: als diaris constaran 10.000 milions d'euros dedicats a pimes, més no sé-quants milions a particulars, que quixots com som no haurem sol·licitat... Mentrestant, ens seguiran multant per passar de 40 km per hora...
Pel nostre bé, és clar.
Comentaris