Ser ciutadà europeu

Estic molt content per molts motius de tenir passaport de ciutadà europeu. Però especialment perquè ens dona davant de ciutadans d’altres països un cert estatus implícit de demòcrates avançats.

No buscaré a qui devem aquest mèrit, però és un fet.

I també estic content de tenir-lo perquè la Unió Europea és un espai conjunt d’estats difícil de definir però fàcil de preveure.

Per exemple, era previsible la sentència del TGUE als nostres europarlamentaris perseguits per la injustícia espanyola. Un tribunal que es deu a l’espai del conjunt d’estats esmentat és normal que emeti una sentència com la del 5 de juliol, avalant implícitament un impresentable i manipulador espanyolot al front d’un instrument del Parlament Europeu. Com previsible és que vingui el TJUE al seu torn i tombi la decisió del tribunal inferior.

Això passarà gairebé segur ja amb la legislatura europea finiquitada, el que em du a fer-me preguntes tipus com què passarà si els tres europarlamentaris afectats es presenten a la reelecció. 

En qualsevol cas el què m’interessa ara és la previsibilitat de la Unió Europea, per argumentar una hipòtesi de futur.

Sabem, de fet ja ho sabíem, que la UE no farà res a favor de l’independència de Catalunya (del Principat per a ser estrictes) mentre permeti rebequeries a l’estat espanyol del tipus no reconèixer Kosovo en contra dels altres socis. La UE es permet d’una forma periòdica deixar que els països més econòmicament calvinistes, tipus Països Baixos, Àustria o Dinamarca li toquin el crostó a l’estat espanyol cridant-li l’atenció per les seves malversacions econòmiques continuades. Però no passa d’aquí.

A l’estat espanyol som més de 47 milions de clients captius dels altres països de la UE. Són els tontos útils, entre els quals ens toca formar-hi part, per a mantenir un cicle econòmic pervers: l’estat espanyol rep crèdits i subvencions via BCE (però en el fons dels països UE més sòlids). La majoria dels fluxos dels crèdits i subvencions, d’una manera o altra, es posen en circulació permetent a ciutadans residents a Espanya consumir productes i serveis procedents dels esmentats països sòlids, fins i tot sense adonar-nos-en: per exemple, no cal comprar un rentaplats marca Siemens per afavorir l’economia alemanya: la majoria de motors elèctrics instal·lats a qualsevol marca de rentaplats suposadament espanyola són de la casa Siemens... etc. I això serveix tant per a productes i serveis de consum de poc calibre individual com per a empreses, en volums econòmics molt més grans. Per exemple, qui fabrica les ja imprescindibles tuneladores per a l’obra pública?... qui construeix els vaixells que visiten els nostres ports?... a qui es compren els trens, avions, tecnologies, patents farmacèutiques i franquícies de productes per a la llar?... o per simplement fer el nostre pa de cada dia?

L’esmentada previsibilitat de la UE ens deixa clar que no deixaran caure un mercat com l’espanyol però que tampoc faran oïdes sordes a perdre la part més important i proactiva d’aquest mercat.

Per tant, caldrà treballar diversos fronts a la vegada per a fer-nos necessaris i/o imprescindibles en el mercat UE: des d’accions de boicot o interferència tipus "gilletes jaunes" als corredors de mercaderies, fins a actuacions diplomàtiques en el món de la política, posant sobre la taula per exemple l’impossibilitat de l’estat espanyol de fer front al deute exterior, per molt que la seva constitució accepti la prioritat de la devolució dels crèdits rebuts. Amb l’afegitó de l’agitació social i política internes al Principat, procurant la regeneració democràtica el més absoluta possible, utilitzant els canals que els ciutadans pensin que són més oportuns.

Està clar que de la nit al dia no ens tornarem calvinistes i la nostra cultura catòlica, més permissiva, seguirà marcant les pautes dels camins per on transitarem. Però també està clar que el teixit empresarial català, en nombre d’empreses i en nombre d’empleats, és prou consistent per a tenir ben viva i proactiva una classe mitja que va des d’empleats mitjanament ben remunerats fins a professionals reconeguts, passant per petit-burgesos decidits a reinvertir en el futur propi i per extensió al del país.

I, com s’ha demostrat a bastament, la classe mitja és la que empeny. Empeny econòmicament però també empeny democràticament perquè es nega a veure disminuïdes les llibertats que ha aconseguit amb tant d’esforç personal. Llibertats d’escollir on vol fer les vacances però també llibertats per a escollir els líders i lideresses que es posaran al front del país amb voluntat inequívoca de servei, i llibertats per a participar constantment, emetent la seva opinió, en les polítiques estratègiques. O canviant els líders escollits, si considera majoritàriament que no gestiona bé o que el camí iniciat no és el que li cal al país o el què es va comprometre a seguir en la defensa del projecte electoral.

Penso que fins aquí una gran majoria podem estar d’acord. Uns, per ideologia. Altres, per a millorar el propi futur i el de les generacions que els segueixen. Altres, perquè no han arriscat la seva vida a la Mediterrània per seguir sent ciutadans de tercera o perquè voldrien que els seus fills no hagin de viure en la marginalitat social.

També és cert que aquesta majoria que podem estar d’acord en els fins no ho estarà en els mètodes i no serà un bloc proactiu fins que l’actitud de canvi no es vegi com a cavall guanyador. També és cert que el risc personal inicial serà molt alt front la repressió de l’estat espanyol, cal ser-ne conscients, i que el cost econòmic de les activitats programades és també molt alt, potser inassumible.

Tot plegat requereix o bé d’una planificació extraordinària, a l’estil jueu anys 40,

o bé d’una guspira que ho faci saltar tot pels aires, com per exemple l’empresonament a Espanya del MHP legítim Carles Puigdemont. O, un altre exemple, uns quants morts sobtats a alguna línia de Rodalies de RENFE.

I qualsevol de les situacions es poden molt bé covar a partir d’una abstenció massiva, motivada i solidària, a les eleccions espanyoles el 23J, els resultats de les quals ja hem vist de manera fefaent que mai ens duran a la llibertat col·lectiva, i amb prou feines a la llibertat individual: analitzem, si no a mode d’exemple, si avui podem parlar català a Catalunya amb plena llibertat, sense violentar la situació.

Posem-li-ho planer, doncs, a la previsible UE, exemplificant primer el què li pot suposar tenir a Catalunya d’esquena.