Anomia: (sociologia) Estat social en el qual la confusió i la mútua contradicció de les normes existents creen una greu desorientació en la conducta de certs individus.
Vaig a intentar posar en ordre les meves idees, a veure si en sóc capaç i en surt quelcom intel·ligible.
Els motius inicials de dedicar un temps a explicar una visió de l’actualitat han estat per un costat tot el què està passant mediàticament a l’entorn de la Sílvia Orriols de Ripoll, i per l’altre un per mi excel·lent article d’en Xavier Diez a la http://revistamirall.com/ , titulat Anomia, i del qual adjunto l’enllaç: https://revistamirall.com/2023/06/13/anomia/
Per tant, cada cop hi haurà més opinions, més matisos, més noms de colors... i, degut a aquest gran volum de "barrets", necessitem ja avui tenir unes bases sòlides de referència. Podríem titllar-les de bases històriques, a partir de l’experiència, però haurien de ser senzilles. Breus i clares. Ja les matisarem quan toqui, però els referents haurien de ser indiscutibles.
Com hi entra aquí tot l’afer mediàtic i polític muntat a l’entorn de que els ripollesos li hagin donat confiança a la Sílvia Orriols?... doncs justament en la part de les bases i dels matisos: jo, segurament de forma equivocada, sempre havia entès els extremismes polítics, extrema dreta o extrema esquerra, com a violents. Violents físicament: des de les purgues d’Stalin a les de Videla, des de Pinochet a Castro, des de Mao a la república dels aiatol·làs, des de Fuerza Nueva al GRAPO. I no sé veure presència de cap mena de violència física en les propostes de la Sílvia Orriols. Per exemple.
A redòs de l’article d’en Xavier Diez i de la realitat mediàtica que llegeixo a casa nostra a l’entorn de l’esmentada senyora, començo a preguntar-me si ja som de ple en la descomposició social que ens descriu l’articulista. Si ja som en l’alienació, en l’angoixa que ve afegida a una suposada anomia. I, caram!... el que veig no és massa falaguer... fins i tot fa por.
Deu ser a partir d’aquesta por que una persona com en Diez, gens procliu al dirigisme pel que li he llegit fins ara, ens faci esment a la "regulació dels impulsos per part de les institucions" i a "recórrer a reconstruir les agrupacions que sempre han estat útils: família,...", i en culpi parcialment al "narcisisme que ens ve del neoliberalisme..."
Jo no sóc un erudit com en Xavier Diez. Però m’agrada observar. I a partir d’aquí, afegiré algunes reflexions més.
L’individu humà, les persones, un cop hem tastat la llibertat individual no som gens proclius a renunciar-hi. Per això, que ens dirigeixin els impulsos individuals unes institucions que, a més a més, intuïm pervertides, no ho veig massa clar. D’entrada no som conscients que massa vegades aquesta llibertat ens posa davant de reptes difícils de pair perquè ens obliguen a prendre decisions que, gairebé sempre, ens signifiquen renúncies per un costat o altre. Tot plegat ho anirem posant a la motxilla de la vida.
Sovint aquesta motxilla és força pesada i no ens deixa avançar al ritme necessari. Llavors ens quedem ancorats en conceptes que no encaixen en el conjunt de la societat, que camina molt més ràpid que nosaltres com individus. I quan som conscients d’aquesta distància, els que arriben a ser-ne conscients, ens sentim en una mena de terra erma, sense norma, sense referents, sense brúixola. I ens perdem, fins a la descomposició. Quan això es repeteix en molts individus a la vegada, la societat entra en decadència: els imperis grec, romà, rus, austro-húngar... i espanyol, per descomptat.
No hi veig cap més explicació a les veritats que descriu l’article i no sé si Occident és capaç de reconduir un cop més la situació. Per si de cas volem intentar-ho, per mi cal canviar alguns paradigmes que fins ara ens semblaven fora de tot dubte.
Un d’ells, no menor si el veiem amb ulls genèrics, és la modificació de l’actitud en la relació amb els diferents extremismes: ja hem tastat que voler enterrar els feixismes europeus, sense negar-ne l’existència històrica però reprimint l’existència real, o amagant-la com a Espanya, no ens ha dut a aconseguir la seva desaparició, ans al contrari. Per tant, els "cordons sanitaris" socials i polítics acaben sent negatius perquè en el fons tenen components tant feixistes com els propis feixismes. Valgui això per l’immigració. Valgui això per l’unificació de llengües i cultures.
Un altre és el feminisme manipulat per l’estatoquo. Cal deixar-se de tant feminisme retòric comercial, buit de contingut real, i tornar al feminisme clàssic, fins aconseguir un tracte d’igualtat social i individual.
Un altre és la buidor actual de les paraules. Cal tornar a donar-les-hi sentit, no les podem utilitzar amb l’irresponsabilitat que les utilitzem avui: nazi, feixista, racista, mai, sempre, honestedat, mentida... Cal oblidar-se d’eufemismes: "cordó sanitari"... "faltar a la veritat" ???
En aquest punt proposo llegir un article del professor Joan Ramon Resina a https://www.vilaweb.cat/ .
Aquí l’enllaç directe: https://www.vilaweb.cat/noticies/por-de-les-paraules-opinio-joan-ramon-resina/
N’hi ha molts exemples més, però no és l’objectiu d’avui. L’objectiu seria posar sobre la taula, a partir dels referits, la necessitat de fer unes passes enrere i dotar-nos d’unes bases sòlides compartides que puguin substituir, o regular, les creences sectàries, siguin religioses, laiques, socials o polítiques. Eliminant classismes i prejudicis de tota mena d’aquests referents compartits i aconseguint que, quan tinguéssim por de perdre’ns, hi poguéssim buscar, i trobar, les respostes.
El contrari, fa por perquè efectivament ens du a l’anomia.
Al menys a mi em fa por. I m’agradaria que hi poséssim remei.
En el món estrictament polític vull recollir i donar suport de nou al pragmatisme de l’enginyer Xavier Roig, que queda reflectit en aquest article:
https://www.parlemclar.cat/consideracions-sobre-labstencio/.
Aquest és un dels camins que podrien ser referents i que, de ben segur, ens allunyaria de l’anomia per desistiment i ens retornaria a la possessió de valors participatius i d’una solidesa social. Com una mena d’inici del camí encertat.
Sense oblidar-nos dels altres flancs.
Comentaris