Des d’un escrit melancòlic, publicat el 29 de desembre del 2022, que estic tenint ganes d’abocar de nou reflexions i, perquè no?, mala llet a aquest blog.
Però no ho he fet fins avui pràcticament perquè no he sabut com posar-m’hi. Les notícies, les bestieses, les anècdotes... a tots els nivells dels meus diferents entorns se m’agombolen al cap i a l’agenda de tal manera que no sé per on començar.
Petits èxits professionals, intercalats amb estrepitosos fracassos. Petits i no tan petits èxits i avenços socials i polítics al meu país, Catalunya, seguits per un contínuum de grans i sorolloses reculades i rendicions socials i polítiques. Moments econòmicament eufòrics seguits de situacions absolutament incòmodes.
Tot això en aquests gairebé cinc mesos han provocat una muntanya russa d’emocions que massa sovint han paralitzat el decidir-me a asseure’m davant del teclat per exposar alguna cosa mitjanament interessant i mínimament comprensible al possible lector o a mi mateix d’aquí a a uns anys, quan faci retrospectiva.
Però, finalment, m’hi poso. I el primer que em ve al cap és la paraulota resiliència, perquè em serveix tant a nivell professional com a nivell polític i social referida a casa nostra.
Si bé ja ho he expressat en algun altre moment, la lògica viscuda els darrers 60 anys a Catalunya ens duia a pensar que mica a mica, pas a pas, aniríem millorant en tant que societat. Tant en la part de l’estat del benestar, com en la part més intangible però molt important de drets i deures, de diàleg social... I hom queda astorat en constatar que tenia un concepte molt errat al respecte.
Com a referent temporal he d’esmentar que des del mandat del president dels Estats Units Bill Clinton, hem reculat molt i en progressió geomètrica. Al Món, en general, i molt més a Catalunya en particular.
Hom queda astorat en veure com retornen amb força al Món capdavanter idees supremacistes, xenòfobes, racistes i classistes, que ja consideràvem superades. Especialment punyent el creixement al rovell de l’ou del que hauria de ser la defensa dels drets humans, l’Europa rica. Si grups pertanyents a aquella part de la societat mundial teòricament menys preocupada per arribar a final de més i més evolucionada filosòficament està prenent posicions irracionals, que ens tornen a l’Edat Mitjana, què no passarà aviat en societats que no han arribat encara a un estat del benestar?
Per mi és una sorpresa veure grups de persones que de forma voluntària es posen al servei de líders dubtosos d’una societat classista que els acabarà deixant, també a ells, com a material de rebuig. Què passa per les seves ments, què han après al llarg de la seva vida, quines vivències han tingut, què s’ha fet malament, on falla la societat del benestar?... tot això dona per un munt d’articles, lectures, debats, twits o el que faci falta però que no caben de cap manera en l’entorn malauradament majoritari dels populars Tik-Tok o Instagram.
Encara és més sorpresa, perquè m´és més pròxima, l’actitud d’una part de la societat catalana que, després d’haver tocat el cel amb la punta dels dits, s’ha auto-traït optant per una actitud activa, activa!!, en contra d’ella mateixa, del seu benestar, dels seus interessos i de la seva comoditat intel·lectual i emocional.
A tots els nivells, començant per l’econòmic però continuant amb el de tota lògica de qualsevol mena: social, intel·lectual, urbanística, empresarial, tributaria, escolar, racial, política... ens ho estem carregant tot.
Més ben dit, s’ho estan carregant tot. Des de poltrones daurades construïdes sobre la base de sous immorals, que augmenten la bretxa salarial a la que haurien de combatre, amb càrrec al pressupost públic.
Començant per l’organització administrativa (municipis, consells comarcals, diputacions, Parlament, Generalitat... tots ells supeditats a un altre parlament i un altre govern estatal) i afegint-hi l’organització de justícia i de la para-justícia (tipus Tribunal de Cuentas). No hi ha per on agafar-ho.
Tots els estaments públics, tots sense excepció, s’han apuntat a les tesis goebbelianes substituint propaganda per informació. I no solament substituint-la, que han anat més enllà. També la manipulen a voluntat: des de sentències que les coneixen abans la premsa amiga del tribunal que els afectats, fins a maldestres retocs fotogràfics per dissimular grans fracassos de convocatòria o reunions internacionals subjugades. Passant per nomenaments suposadament acadèmics però amb intencionalitat política i gens proclius a un debat sa, honest i obert, que ens faci reflexionar i avançar com a poble.
La suma d’aquestes actituds ens retorna al passat. A un passat que jo mai vaig pensar que tornaria a viure. I les actituds especialment més doloroses són les d’aquells polítics més propers, que ens han enganyat no ja per manca de sentit d’estat o d’ignorància, sinó per voluntat estratègica.
Com a mostra de tot plegat podria servir la recent actitud de catalans políticament motivats optant per a obviar visiblement les properes eleccions amb un vot nul. Què els ha fet arribar a aquesta conclusió a persones "normals" que reflexionen abans de cada pas polític, votacions incloses, que van a fer?...
En el menyspreu a les promeses fetes i oblidades i, en algun cas, fins i tot combatudes per qui les hauria de defensar tal com va prometre en demanar el vot està una molt bona part de la resposta: prometre i fer el contrari al promès. Un cop i un altre, un cop i un altre... menyspreant avui sí i demà també als ciutadans com si la paciència dels votants fos eterna.
I que ni una cort de corifeus professionalment sectària i propagadora de consignes pot amagar.
Segurament aquesta actitud visible de rebuig mitjançant un vot nul serà molt minoritària perquè els votants desencisats suposo que optaran per no fer ni un sol pas per anar al col·legi electoral i es primarà una abstenció difícil de valorar. Però cal intentar-ho.
D’altra banda, el grup de votants desencisats que optem pel vot de càstig (blanc, abstenció o nul) hauríem de mantenir l’esperit de lluita a favor de millorar la democràcia, començant per les lleis electorals i obligant a complir els programes polítics promesos. Aquest podria ser el primer cavall de batalla del carrer, sense oblidar l’objectiu de desenterrar del calaix la Declaració d’Independència que ningú, encara, s’ha atrevit a derogar legalment.
Els catalans tornem a tenir una ocasió històrica de ser políticament capdavanters, a l’estil de la creació del Consolat de Mar.
En un moment en que el Món sembla retrocedir de nou cap a l’Edat Mitjana, podríem ser referents junt amb Escòcia d’espais de llibertat i de democràcia, si aconseguim ser independents.
No ho dic jo, ho diu el jacobí Le Monde.
Ens hi posem, doncs?: un vot nul massiu enviaria un missatge contundent.
Comentaris