Per si perdés la memòria

Avui em deu haver segrestat la malenconia i m’he posat a fer retrospectiva.

I m’adono, un cop més, de la sort que he tingut a la meva vida fins avui, a la que he d’estar agraït si us plau per força.

Diuen que allò que no es coneix, no s’estima. Doncs aquesta afirmació explica perquè m’estimo la meva terra: perquè l’he pogut conèixer força bé, i he pogut veure -i gaudir- de la millora que ha experimentat, malgrat l’espoli de tota mena a què ha estat sotmesa tots i cadascun dels anys que tinc.

Em remou les tripes quan penso què podria ser Catalunya avui, com hauria pogut evolucionar, sense aquesta càrrega tant feixuga.

Però deixem estar la política perquè avui el córrer dels meus pensaments era per a àrees més íntimes.

De ben menut, en les acaballes de la postguerra, els meus pares ja em van dur a trescar per un Baix Llobregat molt més rural que l’actual, pel Berguedà, pel Solsonès i pel Moianès, bàsicament. Era d’on provenien les dues branques de la família, car en aquells temps calia buscar aixopluc a casa de familiars, parents i coneguts.

Recordo viatges de 8 hores en el "Carrilet" des de Sant Boi de Llobregat fins a Olvan. I recordo amb ulls de nen admirat com el tren passava pel bell mig del poble, per un carrer a Puigreig, per exemple, on una vorera del carrer feia servei també de baixador.

I els túnels, on calia tancar les finestres perquè no entrés la sutja que deixava anar la màquina de vapor...

I l’aventura d’arribar a Guardiola de Berguedà, camí de Saldes, sense saber com faríem els 20 quilòmetres entre aquestes dues poblacions, entre d’altres coses perquè no era segura l’hora d’arribada del tren. A vegades, el camió de la llet servia de transport. D’altres, un autobús que carregava persones fins i tot a la baca, on hi vaig haver de viatjar un cop enmig de maletes, farcells i motxilles, per una pista forestal sense asfaltar amb pendents que no sé definir, però amb paisatges i experiències que els meus ulls d’adolescent van fotografiar i el subconscient va desar perquè avui, ara, molts anys després, ho pogués reviure.

Ja en l’adolescència, sempre de la mà dels pares i els seus amics, els horitzons es van anar eixamplant: a l’Horta de San Joan i els Ports de Beseit, a Ulldemolins, Siurana i el Montsant, els corprenedors primers contactes amb els Pallars...

Va arribar la joventut i va començar el vol en solitari amb amics i, posteriorment, afegint-s’hi la Núria. Estiu i hivern. Primavera i tardor. Sempre vivint el país, trepitjant com podíem camins i muntanyes, paisatges, pobles i ciutats.

Després, la vida laboral em va dur a viatjar pels quatre cantons del país. Sol els dies laborables, que és com es coneix de veritat una societat, un país. Recordo experiències especialment punyents al Perelló un mes de febrer, a la Vilella Baixa quan els vins de la zona no eren tant internacionals, a La Llacuna, a Balaguer, a Jesús i Maria, a Amposta, a Viella, a Sort, a Olot...

I mentrestant, ja amb fills i aparellat, sumant-hi els dies festius: neu i esquí, tardor i bolets, juny i Costa Brava abans de que arribés el gruix dels turistes, Pirineu i pre-Pirineu a la primavera i a l’estiu...

Segur que encara podria explicar milers d’anècdotes avorrides, com per omplir un llibre que només m’interessaria a mi. Però que han forjat el meu actual caràcter, per bé i per mal, que m’han deixat petjada d’èxits i frustracions, d’olors i dolors, de pors i satisfaccions viscudes.

Però el que sento que hauria de deixar dit avui és que totes aquestes vivències, totes, que s’acumulen en una llarga i indefinida pila de records, de sensacions i de pàgines viscudes, han estat possible gràcies primer a l’iniciativa d’uns pares que em van iniciar en el coneixement del país i la curiositat per ampliar horitzons, i també gràcies a la paciència i encoratjament posteriors de la Núria, a qui mai ha fet mandra el moure’ns, amb els fills fins i tot quan eren petits, de tres mesos. I després als fills que no solament han suportat les dèries poc sedentàries del pare sinó que s’hi han sumat, com es pot llegir en algun post anterior publicat en aquest mateix blog.

És quan recordo amb l’intensitat d’ara mateix que m’adono un cop més que per mi el pitjor mal que hom pot patir en fer-se gran és sens dubte l’esvaïment gradual dels records, aquest tresor que acumulem cadascú de nosaltres de forma individual, que mai podrem compartir amb la mateixa intensitat amb la que nosaltres ho vàrem viure, i que ens ha dut a estimar allò que hem estat capaços de conèixer.

La vida m’ha dut a conèixer, que és molt més que visitar, altres indrets, altres societats, altres col·lectius. Però a fe de Déu que estic content d’haver pogut conèixer profundament Catalunya de la mà i amb la col·laboració de la meva família.

Tant com per no dubtar de que és la meva pàtria.