Ja sóc gran. En més d’una ocasió ho he esmentat per aquí. Tota la meva infantesa, pubertat i una part de la joventut la vaig viure sota el jou de la dictadura franquista. El meu pare, sovint, per un costat es queixava en veu alta amb els seus amics de les petiteses municipals i per altre, en silenci, fent poc soroll, pensava com "fer coses" en favor del català i del catalanisme.
Malgrat el seguidisme que li feia la mare, no van poder evitar educar-nos en un entorn de "hable cristiano", on les escoles ensenyaven en castellà i on la política es feia "subversivament", sovint a les entitats culturals i excursionistes. L’educació social i formal era estricta, tot i que es va anar relaxant els anys 70 per la influència hippie, i allò de canviar de llengua "per educació" esdevenia una cosa habitual.
Més endavant, ja finit el dictador Franco, vàrem començar a veure catalans que mai canviaven al castellà imposat, normalment persones més joves, cosa que ens creava un xoc mental entre l’educació rebuda i la consciència nacionalista i de drets bàsics, i mica en mica vàrem anar modificant també la nostra actitud.
Per allà el 2009, assistint a actes polítics on el Dr. Carretero parlava clar i català, vaig poder veure amb els propis ulls com persones immigrants, als quals els hi detectaves un nivell d’intel·ligència superior al propi, es mostraven contents d’estar integrats, més que ser acceptats, en el col·lectiu català. Aquest fet, després, he pogut veure que passa a tot els territoris que he visitat, no és exclussiu de Catalunya: tots aspirem a ser un "igual" en drets i deures, però també socialment, als ciutadans del lloc on hi aportem el nostre esforç.
És d’aquesta manera com els pobles perviuen evolucionant i integrant nouvinguts.
Aquesta reflexió m’ha vingut al cap en veure una imatge d’una dona amb vel conduint un programa de notícies a la televisió de Catalunya o, al menys, participant-hi professionalment com a presentadora.
Res més lluny del què necessita la Catalunya sencera i integradora que acomodar-la als nouvinguts, perquè d’aquesta manera els neguem la possibilitat esmentada abans "d’estar integrats, de formar part de", mentre rebaixem els nivells propis fins a la dissolució.
No sóc anti-esquerres perquè em sembla que l’eix dreta-esquerra clàssic és una divisió superada i interessada, però sovint em pregunto: la mal anomenada esquerra de casa nostra només sap governar abaixant els llistons?... Va començar amb l’ensenyament, va seguir el trànsit, la defensa de la llengua pròpia, es va abandonar la cultura catalana en totes les variants, s’ha abaixat el mínim rigor periodístic exigible, etc...
Clar que governar, que no manar, sense afluixar requereix un esforç suplementari i, a voltes, desagraït. És a dir, d’un costat requereix cert nivell d’enteresa i valentia i de l’altre, preparació. I em sembla que avui, d’aquestes qualitats, n’estem mancats en tot l’espectre polític però molt especialment en aquells que avui temporalment diuen que governen a Catalunya.
P.S: Un cop escrit aquest text ja fa uns dies, vaig tenir l’ocasió de llegir un parell o tres articles d’en Xavier Roig, que té el malaurat costum de dir les coses pel seu nom o, al menys, tal com ell les percep. I el grau de coincidència conceptual de les meves conclusions amb ell és gairebé absolut.
Doctor... m’he d’amoïnar?
Comentaris