I vàrem decidir fer un tour complet per Barcelona, dinar inclòs, amb els avis, els meus pares. Noranta i noranta-un anys, però encara es defensaven prou bé caminant. La mare, no tant, li calia asseure’s cada estoneta.
Anem a una grans magatzems i entre els quatre no acabàvem de posar-nos d’acord quins quadres eren més escaients al model de camisa que jo cercava. Finalment, decisió salomònica: que cadascú en triés una. Dit i fet.
Primers de febrer del 2020. Un bitxet, anomenat coronavirus i batejat com Covid 19 estava donant pel sac per allà, lluny, a la Xina. I m’avisen que el meu pare ha patit un ictus, una embòlia com en deien abans. Però de seguida sembla que es recupera i ja comença a caminar pels passadissos de l’hospital, m’envien un vídeo, tot va bé, no cal que tornis d’urgència, em diuen. Menys mal!... alleujament de la meva part, però mantenint la tensió.
Un parell de dies més tard, de matinada, sona el mòbil: el teu pare ha caigut i ha recaigut. No sabem si primer ha caigut o primer ha recaigut, però està malament.
Començo a bellugar-ho tot i a les poques hores ja sóc a un avió tornant cap a casa. A l’hora de vestir-me, he decidit posar-me la camisa que va escollir ell. No sé ben bé perquè.
Tal i com arribo, em recullen, crec recordar que la Núria, a l’aeroport del Prat i directe a l’hospital. Amb aquella mena d’entresuor d’hores de vol, amb el cor encongit, amb la mirada i el gest introspectius habituals en aquests cassos.
Arribem a l’hospital i el pare és al llit, dormint amb aquell son que no és son, que és malaltia, que és gravetat. Em poso al seu costat, dret, i li prenc la mà. No sé què fer, què dir, si fer soroll, si saludar-lo, si fer-li un petó...
Al cap d’uns minuts, pocs, entreobre els ulls i mira l’entorn. A l’entorn hi sóc jo, dret al costat del llit, vestit encara amb la camisa que ell va escollir. Amb esma, aixeca el braç del llit i toca la camisa amb el polze i l’índex com aquell que diu "bona tela". Em mira i somriu.
Al cap d’uns dies es mor.
No m’he pogut oblidar d’aquell gest i d’aquell somriure, somriure de complicitat i satisfacció pel que suposo va considerar un íntim homenatge.
L’intensitat d’aquell moment, després, ha passat molt sovint per davant del record d’altres moments conviscuts, que segurament hauria de tenir present per molts més motius.
Les emocions tal com ragen, sovint em descol·loquen.
Especialment, les meves.
Comentaris