El consell el vaig sentir uns quants anys. Però que el meu pare de ben jovenet em dugués com a oient (ben mirat, quant de com sóc li dec al meu pare!...) a algunes reunions de Junta Directiva de la UEC de Cornellà, en plena dictadura, em va fer adonar que hi havia una manera de fer coses democràticament. I des d’aleshores que el consell de la meva àvia va quedar mica mica en via morta.
No em vaig significar, la veritat, més enllà de la defensa aferrissada de la llengua catalana en un espai relativament reduït però que també mica en mica es va anar ampliant, sobretot en crear-se la idea de que tot allò català era molt més proper a la vida lliure i democràtica que la resta. I era cert, mercès a moltes actuacions anònimes individuals però també col·lectives. Val a dir que el fet que CCOO i PSUC assimilessin la llengua catalana a la reivindicació progressista va donar un fort impuls a tot plegat, al menys al Baix Llobregat i a Instituts i Universitats.
La independència de Catalunya, de la Catalunya "estricta", en aquella època era quelcom gairebé utòpic, inexistent quan hom escoltava discursos dels partits oficials, tot i que ja era després de la mort del dictador. Però en el meu cas personal, per motius diversos com l’entorn, i reflexions i experiències pròpies, vaig entendre que sense independència el poble català no seria mai plenament lliure. I des d’aleshores ja no he canviat de parer.
M’he deixat entabanar, com una gran majoria de catalans, durant força anys per les promeses d’anar avançant poc a poc però inexorablement cap a la independència política de Catalunya, fins que al 2009 vaig entendre que calia fer un pas més i sortir a empènyer.
I d’aleshores ençà, a empènyer tot el que he pogut, quan he pogut i com he pogut... fins arribar al referèndum de l’1 d’octubre del 2017, que per votar i ser-hi vaig haver de fer molts quilòmetres. Els vaig fer amb gust i vaig participar com la gran majoria dels catalans en un dia d’empoderament ciutadà de pell de gallina, sense precedents i de llibertat a la punta dels dits. Vàrem posar en escac i mat tot un estat tirànic, centralista, depredador. Un estat "europeu" no menor. Va ser una gran victòria. Una victòria sense pal·liatius. Inesperada, de gran que va ser.
La resta, del 27 d’octubre del 2017 cap aquí, tot ha estat caure a trompicons per un barranc al que no se li veu encara el fons. Sovint ens enganyem i volem confondre algun ressalt, on momentàniament podem respirar, amb el fons real, però de seguida veiem que seguim caient i perdent l’alè en aquesta caiguda sense aturador. La victòria s’ha dilapidat.
Mentrestant, Espanya no deixa d’atacar-nos sense descans per terra, mar i aire. O judicialment, política, econòmica, policial i cultural, com es vulgui. I nosaltres els deixem fer, som l’equivalent als esclaus negres dels camps de cotó de Louisiana.Els espanyols sí que saben el què volen. Nosaltres, no. O al menys no ho sembla.
Només tinc l’esperança que els aparells dels actuals partits nostrats ens motivin de nou a una bona colla a buscar una nova victòria, com a reacció a la seva actitud de rendició. Aquest cop sense ells al capdavant. Segur que manaires i militants s’hi voldran apuntar de seguida, la majoria per convicció, però cal demostrar-los que han perdut el pas i que, per seguir, hauran d’acceptar i defensar els reptes que ens proposem.
Per aconseguir aquest objectiu cal fer moltes coses, hi ha molta feina a fer. Naturalment, no les enumeraré aquí, seria de bojos. Però, una, sí: cal un moviment popular, allunyat d’aparells de partit, en un format determinat que permeti visibilitzar nous líders i nous discursos que no siguin de perdedors. Per tant, que estiguin lligats i imbuïts directament de l’esperit de la victòria de l’1O.
Només amb aquest objectiu a la vista, hom ha de començar a plantejar-se què es necessitaria.
Volum important de ciutadans disposats a votar una alternativa diferent. Per això ens cal poder comunicar, saber comunicar i fer-ho bé. Sense perdre puntada.
Lideratges. No n’hi ha prou que sàpiguen comunicar, però és imprescindible. Disposats a mirar de fit a fit un estat que els farà la vida impossible, per tant han d’estar preparats anímicament (per no esmentar en altres àmbits) i ser bons negociadors.
Bon equip entre bambolines. Professional, si cal ben remunerat i poc visible públicament. Cal anar en compte de no caure en l’exemple negatiu dels aparells dels partits. Aquí ha d’imperar la meritocràcia i, naturalment, el compromís amb l’objectiu final, no amb les persones.
Aquest equip haurà de saber motivar i atraure coneixement, sempre amb la llibertat de mantenir, o no, la visibilitat dels seus autors.
Arguments polítics, culturals i socials sense complexos, a l’estil del CCN al començament, o d’algunes sectorials de RCat, que van ser molt bones.
Arguments jurídics ofensius i defensius: un bon equip jurídic sense complexos i sense ganes de protagonisme, que sàpiguen partir en els litigis d’una actitud d’igual a igual. Ben acompanyats per poder fer feina a la UE.
Un gruix de ciutadans amb coneixements profunds de protecció personal i col·lectiva, tant física com virtual. Recordem els casos que han sortit a la llum.
...
Deixo el llistat inacabat, per dos motius: perquè tampoc cal anar donant pistes i perquè no sóc especialista en aquest camp i, per tant, podria caure en l’incompliment del meu propi punt 3.
I fins aquí , la punta de l’iceberg contra el qual, tard o d’hora, s'haurà d'estavellar Espanya.
Comentaris