Innocència

Escric aquest post, aviso!, des d’una profunda decepció personal.

I no voldria, de cap manera, precipitar-me en intentar publicar les idees bàsiques que la sustenten, que són moltes i voldria que sortissin totes.

Per començar, he titulat l’article amb la paraula innocència, però pot ser que l’hagués hagut de titular "Ignorància", malgrat que per la meva edat i l’experiència que se li pressuposa, és molt dubtós que sigui ignorant del què significa la política, els diners i les relacions humanes que ambdós tòpics generen al seu voltant.

Fa anys, ja ho he explicat algun cop, en ple franquisme, vaig tenir els meus primers contactes amb la democràcia "real" defensant, i perdent, les meves primeres votacions a la Junta Directiva de la UEC de Cornellà de Llobregat. I, a partir d’aquí, em vaig fer una idea bastant certa del què definia la paraula democràcia.

I, d’una manera o altra, la vàrem començar a defensar en tant que formava part inalienable de les aspiracions independentistes, assimilades gràcies a família, amics, coneixement del territori i entorn excursionista i d’estudis. En un ambient polític i social gens procliu a poder-les fer efectives, malgrat la "modèlica transició" tolerada i vigilada pels castellans de cognoms conegudíssims en les tasques de repressió històriques.

Vàrem créixer en la mitja-veritat autonomista que els primers governs Pujol van saber comandar, sempre defensant, aspirant i lluitant per potenciar les regles democràtiques. Fins al 2009, any en que em vaig atrevir a intervenir més directament en l’intenció d’aprofundir en les regles democràtiques, defensant la meritocràcia, unes lleis electorals que acostessin els representants als representats i que ens retornessin la dignitat que els catalans havíem perdut. Malgrat els perills addicionals que alguns teòrics hi esgrimeixen amb certa raó.

2010... 2014... fins al 2017, un avenç imparable i impensat de l’independentisme, sempre assimilat a democràcia real, atiat per les bestieses antidemocràtiques del deep estate espanyol,.

I, després, del fail del 2017 ençà, hem pogut veure que tot allò que havíem guanyat en les aspiracions col·lectives, tant de militància de partit, com de país, s’ha anat fonent: no solament per la nova repressió castellana, sinó sobretot per la submissió catalana dels dirigents a qui els hem encomanat la defensa no solament del nostre modus vivendi econòmic, sinó també del cultural i el de la dignitat col·lectiva.

Per aconseguir això, del 2010 ençà, hem hagut assistir a una apropiació indeguda i manipulació del relat per part de les elits castellanes, fins arribar a l’"aporellos" o el "me pilla muy lejos", malgrat els nostres advertiments que aquesta actitud acabaria fent-los mal talment com un boomerang.

El que mai havíem pensat, al menys jo (innocent?... ignorant?), és que aquelles mateixes tècniques goebbelianes les importéssim a Catalunya, on la majoria havíem defensat i defensem encara, la democràcia com més real i més viva, millor.

És quan arribem a desfetes definitives, com la protagonitzada darrerament per la direcció del diari ARA, però amb tants altres exemples, en els darrers dos anys especialment, que m’obligo a preguntar-me on vàrem fallar en relació a la devaluació de la democràcia.

Segurament hi ha molts factors. Però no són menors la poca insistència nostra en no permetre i castigar els sectarismes, en canviar la democràcia per l’apropiació indeguda de les relacions polítiques per part de partits d’ordeno-y-mando, copia autèntica dels partits castellans, a partir de l’irresponsable argument que calia lluitar amb les seves mateixes armes per a vèncer-los, ignorant que "ells" tenen un estat (i especialment un deep estate) al darrera, i "nosaltres" no.

Malgrat això, em nego a traslladar la "culpa" als votants, als ciutadans de base. Per mi, és molt clar que l’intransigència castellana s’ha importat als partits nostrats, i tot el que els envolta parteix de la base democràticament errònia de que poden fer el que els plagui. Tenen patent de cors tots els mitjans afins (anava a dir llepaculs), opinadors teledirigits, periodistes que necessiten el sou per pagar l’hipoteca, assessors d'estómac agraït, etc. A tots aquests no els cal justificar les decisions que prenguin, sempre que estiguin beneïdes pel corresponent poder fàctic o polític: apareixeran un munt de defensors, sense arguments reals, atacant els opinadors lliurepensadors que s’atreveixin a publicar l’opinió, ni que sigui a les XXSS.

Per aquest motiu, la direcció de l’ARA no dimitirà, en un sa exercici que caldria que fessin en pro de la democràcia, ni cap dels altaveus que els secunden els demanarà críticament cap responsabilitat.

La desgràcia ve de lluny, ara ha estat aquest enutjós afer de la censura al Xavier Roig, però portem ja anys acceptant aquest joc pervers de tergiversació de les paraules que ens allunya de la democràcia i dona arguments als autoritarismes, siguin rancis o de nou encuny.

Els indults "revisables" (un indult és revisable???) i les demandes accionables a voluntat segurament tenen bona part de la culpa de la regressió democràtica catalana. Com la demanda a la MH Laura Borrás, que està esperant el moment adequat per ser activada, o com amb els de la Volhov o en Josep Costa, també pesen. Al menys, a mi em pesarien si en fos protagonista. Però davant d’això hi ha dus possibles actituds que preservarien la dignitat dels catalans i no rebaixarien la democràcia: o bé plantant-s´hi com van fer els 9 de Lledoners o el propi Costa, o bé fent un pas temporal al costat, deixant sense força les amenaces castellanes.

Per tot això, i més que no sabem, han acceptat que aquella por de l’Orwell en relació a la manipulació de la comunicació fos una realitat i desvirtués definitivament la força dels arguments de l’independentisme, que sempre s’hauria de moure en una quasi-perfecció democràtica exemplar.

Aquest tren ja l’hem perdut, gràcies a persones concretes amb noms i cognoms concrets.




I crec que costarà molt que passi el següent.

Comentaris