No sé ni per on començar, ni quina part del cos utilitzar per escriure aquest post. A part de les mans, és clar.
Voldria tirar d’ironia, o de sarcasme, però no sé si podré. Tampoc tinc prou espai al disc dur cerebral per ajuntar totes les micro-reculades, les reculades i les macro-reculades que aquest Govern “independentista” del 52% està fent, en la suposada recerca d’aquest objectiu.
Que si retorçar els símbols, que si amagar la senyera, que si diàleg per a sords; que si tapar els objectius independentistes amb una ampliació del Prat; que si punyalades per l’esquena intra-conselleries; que si missatges descoratjadors; que si un d’un partit negocia l’ampliació del Prat, les bases de l’altre partit faran una manifestació en contra… en fi…
Però és que darrerament hi ha temes de traca que sobresurten: el Cuixart retraient als ciutadans els seus anys de presó; el Gobierno fotent pam-i-pipa amb els 1.700 milions de l’aeroport que ja no vindran mai (tampoc haguessin vingut, però s’hagués notat més, ara és “per culpa” del Govern Amic Aragonès); les claudicacions pre-Diada; la promoció intencionada de la diàspora independentista; i, finalment, l’omnipresent Oriol Junqueras (qui l’ha vist i qui el veu!…) donant per bones les teories de la Guàrdia Civil amb els russos només per intentar desgastar el seu personal enemic polític, el President Carles Puigdemont.
A l’hora d’escriure aquest guirigall pensava en els represaliats de la Volhov incondicionals d’ERC, al davant dels quals com a coneguts pels noms, el Soler i el Vendrell. No sé què en deuen pensar en la seva intimitat, naturalment, encara que sí sé que li ho perdonaran, com van perdonar les patinades del Carod-Rovira i com fan tots els militants de soca-rel amb els líders dels seus partits… fins que els fan saltar.
Però el regal sense retorn que se li fa a l’estat espanyol deixa en calçotets als “negociadors” de la mal dita taula de diàleg: què collons aniran a negociar si no tenen res de res per pressionar a la part contraria (si és que es digna a anar-hi, perquè em sembla que al final hi enviaran els Muppets del Gobierno per fer bulto). I, a més a més, cada cop els anem regalant més de tot el ventall de regals possible, com ara amb les declaracions del VP Junqueras.
De fet, ens passarà com als tenidors dels bons alemanys, que en lloc de cobrar, al final, paguen.
La presó és molt dura, per a una persona socialment “normal”. Molt. I entenc que cap dels vuit represaliats hi vulgui tornar. Però el tarannà públic d’uns i altres (em resisteixo a dir noms perquè no vull ser partidista) és absolutament i diametral oposat. I val a dir que una actitud és d’una gran dignitat i, en canvi i malauradament, l’altra d’una enorme indignitat.
Ja vaig escriure fa un temps sobre el fet de lliurar-se a la presumpta justícia espanyola en el moment que ho van fer, i en concret vaig escriure sobre aquella part de tots els catalans que també es rendia i restava empresonada. Nosaltres, aquesta generació de catalans, encara no ho havíem tastat. Els nostres avis, sí. I, si haguéssim après d’ells (historiadors, si us plau, feu-vos un favor!), sabríem que una part de la dignitat del poble català la duien els polítics a la seva butxaca quan es van lliurar i quan van ser a la presó.
I encara la duen ara…
La diferència rau en que ara ja em veig capaç de demanar-los que facin honor a la nostra dignitat, la de la ciutadania, la que els vam cedir d’ençà del 2016 i, molt especialment, l’octubre del 2017.
Doncs ni que sigui només per aquest motiu, si us plau, que parlin el menys possible, que opinin zero i que segueixin treballant, si volen, però sense fer massa remor, que ja tornaran els seus temps públics.
Ara és imprescindible que facin un pas al costat durant un temps per evitar despertar a la fera i quan siguem independents, ja sense feres que els vigilin i “orientin”, que tornin a l’arena perquè s’ho hauran merescut. Amb honor i glòria.
Bé, honor i glòria gairebé tots: els que no ens han insultat. Els que ens han insultat, per mi se’n poden anar a pastar fang.
Finalment, no sé si he utilitzat el cor, el cervell o les vísceres. Ho deixo a decisió dels lectors.
Comentaris