I doncs?

En el meu anterior post, el del paternalisme, hi ha unes relatives inexactituds: el mal dit Tribunal de Cuentas no podria deixar sense calers als meus fills, sempre que no m’enllaci com a subjecte polític que rep diners públics.

Però segueix sent vàlid perquè si finalment em decidís a fer de polític, i ateses les meves clares inclinacions polítiques, qualsevol cèntim d’euro públic que mogués pot ser susceptible de motivar una multa milionària i tal com vàrem veure, heretable.

El procediment d’aquest mal anomenat tribunal és de traca:

1. Amenaço amb multa al polític (o algú que cobri diner públic)
2. Faig una instrucció sense cap mena de contrapès
3. Sentencio (bé, no, perquè no són jutges), emeto un ofici administratiu on declaro culpable al subjecte. Sense cap mena de possibilitat de contrapès per part de l’esmentat subjecte.
4. Si no em paguen la fiança que mai tornaré, decreto l’embargament de béns… talment com si fos un jutge (de fet, ja no vindrà pas d’un que pot fotre mà a la nostra cartera de forma impune: ajuntaments, trànsit, diputacions, consells comarcals, l’hisenda catalana, la seguretat social, l’hisenda espanyola… i ara, tribunal de cuentas…). Per cert, amb la connivència bancària.
5. Ah!… i si estic mort, li poden reclamar als meus fills…

Aquest senzill procediment provoca diverses coses:

1. Que qualsevol polític o receptor de diner públic no tingui res al seu nom.
2. Que si té un reconet (legal, eh!), el tingui a algun país europeu dels de veritat.
3. Que si té una empresa, domicilii les seves accions o participacions també a algun país europeu.
4. Que els vehicles estiguin domiciliats a Sallagosa, per exemple.
5. Que hom es plantegi no tenir relació amb la política (més que res per no emmerdar els fills, que no tenen perquè combregar amb les idees del progenitor).

I els resultats finals són:

1. Si em deixo espoliar, passa que els meus béns engruixeixin el patrimoni no català.
2. Si em defenso refugiant els béns als països veïns, deixo de cotitzar a la Catalunya del Sud. Que ja està bé perquè no cotitzo a Espanya, però… també empobreixo el meu país. Utilitzo els serveis que em dona el país (educació, salut, carreteres, transport públic…) però no hi col·laboro.
3. Si renuncio a tenir relació amb la política, entro en l’apatia participativa.
4. I començo a fer visible la por.
5. I més por. Fins a la paràlisi social.
6. “Nen, no et fiquis en política”… definitiu!.

Per tant:

1. Faci el què faci, empobreixo econòmicament el meu país.
2. Faci el què faci, els meus drets personals estan en mans d’uns energumens que només segueixen les Lleis de la Santa Inquisició i del dret de conquesta. Només per ser català
3. En no acceptar riscos, “si nosaltres no hi anem, ells tornen”.
4. Poc a poc anirem acceptant de nou ser els negres de la casa, per acabar sent els negres del camp de cotó.

Hi ha solució?:

1. Sí.
2. Tots els catalans sabem quina és.
   
3. i doncs?

    I doncs?!!!