Em dirigeixo a la majoria dels pares i mares que hi ha arreu.
En parella, solters, monoparentals, separats, divorciats… tant li fa.
També al MHP Carles Puigdemont, que tant car li deu costar abraçar les seves filles.
En qualsevol cas, no descobriré res si dic que tot pare o mare ho és perquè té almenys un fill o filla. Sovint, més.
I tampoc descobriré res si exposo que com a pares volem el millor futur pels nostres fills. Aquí ja hi hauria discrepàncies entre els pares, per posar-nos d’acord en això del “millor futur”, però tampoc és important. L’important és que cadascú a la nostra manera desitgem la felicitat dels nostres fills, basada en els principis que ens semblin més pertinents.
Per aquest motiu, molts pares i mares miren de tenir un “reconet” que quedi quan la mort vulgui endur-se’ls, com a ajuda pels fills. Potser un compte greixat, potser un pis o una casa. En qualsevol cas, pensen en la continuïtat familiar.
Normalment, el sentiment dels pares i mares cap als fills o filles és una barreja d’orgull i estimació. Estimació que pot arribar a ser molt i molt profunda en funció de les vicissituds de la vida. Per això, una abraçada sincera entre un progenitor i un descendent acostuma a tenir molta força. Molta.
Això les màfies també ho saben. Per tant a vegades fan servir el fills per atacar els pares. Amenacen els pares i mares a través de llurs fills i filles. Per això l’amenaça definitiva no és només acabar amb la vida del progenitor sinó també fer-ho amb la dels seus descendents.
Ahir, avui, no he pogut evitar reviure exactament aquesta escena de terror, protagonitzada per un mal anomenat tribunal d’un costat i la filla d’una senyora morta per un altre. D’un costat, el Tribunal de Cuentas. De l’altra, la filla de la representant a França de la Generalitat de Catalunya abans del referèndum d’independència.
I, naturalment, he reviscut l’escena mafiosa per excel·lència.
M’aturo aquí. El Tribunal de Cuentas, a l’inrevés del què el seu nom suggereix, és un pur òrgan administratiu espanyol anomenat a dit. Que no veu els milionaris fraus dels grans partits polítics ni les malversacions continuades dels amics però sí que veu els viatges d’una senyora per França. No entraré a detallar el nepotisme, l’ideologia imperant en aquesta casa, ni res d’això que ja és prou conegut.
Aquests senyors i senyores han decidit que la inseguretat econòmica dels fills de catalans s’ha d’utilitzar com a ariet de promoció de la por entre els progenitors. Demà passat, mort o no, si els sembla bé, per aquest mateix article poden demanar-me a mi i a la meva família una fiança milionària (en euros, clar). Sense cap contrapès. Sense cap possible defensa. Simplement perquè són la màfia castellana sorgida del dret de conquesta.
Retorno a l’escena mafiosa i, en analitzar-la de nou, tinc la sensació que aquesta vegada han tocat os. Tots els catalans motivats per la independència estem amenaçats per aquesta màfia. Tots, i en concret els nostres fills en un futur. Per això dic que han tocat os.
Si com he dit abans, la majoria de pares i mares estimem els nostres fills i filles, ja ens hauríem d’haver mobilitzat. Hauríem de ser al carrer, no sé si cremant contenidors, edificis oficials o simplement acampant al mig de la Diagonal o de l’AP7 aprofitant que fa bon temps i el dia és llarg. No ho sé. Però sí que sé que hem de demostrar que han tocat os: han tocat els fills de tots. I això només ho fa la màfia, i en comptades ocasions.
No n’hi ha prou amb taules de l’Ikea o de marbre. No n’hi ha prou amb frases polítiques, grandiloqüents i buides. No n’hi ha prou amb mostrar-se enfadats.
Aquí ha de caure gent que mana. Fins que la màfia no solament no pugui actuar, sinó que no pugui viure de l’extorsió.
O es pressiona al “gobierno más progresista de la historia” des de tots els angles, amb actituds de deixar-lo sol si no tanca el Tribunal de Cuentas, o cal que ho fem amb els polítics de casa nostra justament per no fer la feina que s’han compromès a fer, que és que cada dia puguem viure millor i més segurs.
Repeteixo: han tocat os. Estan amenaçant els nostres fills per fins i tot quan ja no hi siguem. I els pares i mares hauríem de reaccionar, com un sol poble que som. Hem de reaccionar. Pressionant aquí perquè pressionin allà: Tribunal de Cuentas, fora!
O encara millor i més definitiu, pressionant aquí perquè deixin de fer el ronso i aixequin la suspensió de la Declaració d’Independència.
Llavors tindrem altres problemes, sí. Però seran els NOSTRES problemes i ens haurem tret la màfia del damunt.
No he llegit reaccions del MHP Carles Puigdemont, però ell és un dels que va a la llista. Les seves filles ho patiran. I no farem res, MHP?… res contundent, vull dir. Tampoc he llegit res de l’altre MHP, en Pere Aragonès.
L’argument dels nostres pares de la Pàtria va ser que no van voler posar la vida dels seus “fills polítics” en joc l’octubre del 2017. Que ens estimaven massa. Bé, això ens van dir, amb un paternalisme tant mal entès que grinyola i tot.
Els vàrem contestar que l’erraven, i no ens van fer cas. Doncs ara ja som aquí, on la repressió mafiosa arriba ja fins i tot a les nostres generacions futures. I per aquí sí que ja no hauríem de passar.
Vull pensar que més d’un d’aquells “pares” deu haver entès sincerament i íntima que anava errat. Entre d’altres coses perquè tots tenen fills i filles, sang de la seva sang,
O gairebé tots.
Comentaris