El lideratge tranquil

El 2008 en aquestes pàgines de reflexió i vivència ja vaig parlar de lideratges que em van marcar la vida. Al menys la part d’educació i la forma de veure molts aspectes vitals.

En la meva opinió els lideratges precisen de que, al menys, dues variables conflueixin: la primera és que hi hagi una persona que tingui capacitat de liderar, fusta de líder, encara que no tingui vocació de líder; la segona és que les altres persones que es moguin en el seu entorn el converteixin en líder, que l'acceptin com a primer de grup. Sigui per major capacitat, per més recursos, per més habilitat, per més intel·ligència...això dependrà dels motius finals que aspiri a obtenir el grup en qüestió. Llavors seguint un ordre natural de grup, s'impulsa a la persona a exercir el lideratge. 

Però també crec que de lideratges, un cop formats, n'hi ha de dues menes: el lideratge tranquil i l'arrauxat. Els grans líders històrics han sabut combinar ambdues capacitats i les han gestionat en funció del moment i dels objectius. 

Jo, malgrat això, valoro molt positivament el lideratge tranquil, aquell lideratge de consens que, sense saber ben bé com tothom accepta i fins i tot impulsa, que s'ha forjat sense fer soroll, amb grans dosis d'empatia personal innata i amb aquella paciència pedagògica natural que no cal ni educar ni domesticar.

I valoro molt positivament aquest tipus de lideratge segurament perquè és l'antítesi de l'heroi, acostuma a ser de llarg recorregut i persistent, malgrat que en algun moment també és capaç de donar un cop de puny damunt la taula i fer-se sentir de forma fins i tot èpica.

Segurament també el valoro perquè he tingut l'ocasió, en diferents etapes i condicions de la meva vida, de conèixer de relativament a prop i per aconseguir diferents objectius, persones que han liderat des de l'absència d'estirabots, sense necessitat d'apujar la veu.

I també perquè tinc la sensació que aquest és el lideratge que necessita avui la societat catalana. Tinc la certesa que precisem d'alguna persona amb els objectius clars. Senzills però clars. Directament enfocada a aquests objectius per no perdre el Nord, malgrat les marrades que calgui fer. Persistent i coherent en el discurs, amb més moral que l'Alcoià, cap afany de protagonisme personal i amb molt d'interès pel protagonisme col·lectiu d'un poble. I no, no em refereixo al MHP Aragonès.

En els temps que corren, en què la paraula donada no té cap valor, cal restituir la confiança en els compromisos, en el diàleg, en valors tan escarnits com l'honor de les persones, en

paraules tan devaluades com pàtria, en conceptes oblidats com esforç i dignitat individuals.

Necessitem un o millor uns líders que no trontollin per falta d'honor i de patriotisme i que de l'esforç i la dignitat en facin gala.

En Salvador Cot, en un article publicat al Nació Digital fa temps, gairebé posava nom i cognoms a pretesos líders indignes, sense honor personal, però de lideratges indiscutibles en l'absència d'esforç. Això en una societat del “primer mon”, culta, “progre”, evolucionada. benestant... i corrupta.

Necessitem uns líders que facin de l'acompliment dels compromisos la seva bíblia. De l'esforç la seva religió. I sense estridències. Lideratges tranquils. Però ferms.

Tenim persones preparades a la nostra societat catalana per assumir aquests compromisos. Malauradament només en coneixem unes quantes ja que, per pròpia definició, la majoria no són amants de la publicitat. Però sí que són capaces d'iniciar i marcar-nos el camí, començant amb el seu exemple. I, en tot cas, de potenciar les iniciatives sorgides de la ciutadania.

No cal ser un superheroi, però sí una persona coherent i seriosa.

Un (o una) líder tranquil (a).

Però efectiu.