...però, entre tensió professional i tensió de confinament pandèmic, hom té temps de fer memòria i adonar-se’n d’allò no material que tenia i que va deixar de tenir amb la mort biològica d’un bon home.
No, no em refereixo a cap integrant dels Càtars, aquells bons homes que també l’statoquo del moment es va carregar, sinó al meu pare.
Feina pública de formigueta incansable que sens dubte li va obrir moltíssimes portes de propis i contraris, treballant amb un objectiu mai declarat i tampoc mai reivindicat de forma explícita. Com a bon sofridor de la postguerra i de la dictadura que li va tocar.
Els resultats d’aquesta feina sempre els va posar a disposició de la ciutat on va viure tota la vida, de forma totalment altruista. I incomprensible per a mi perquè precisament Cornellà de Llobregat difícilment deixarà de ser un espai no colonitzat. Al menys, en els propers anys.
Aprofito per empènyer un doble reconeixement des d’aquí, doncs, a les persones que, com ell, segueixen mantenint viva la flama de la catalanitat contra tots els elements.
Però aquest meu recordatori de no-aniversari, ni res, en realitat neix segurament d’un procés de dol personal lent, molt lent, que em fa reviure sovint, d’ençà el seu traspàs, les moltes estones junts, algunes a soles, caminant per aquestes muntanyes nostres. I de les vivències comunes que més de sis dècades de suport mutu vàrem compartir. Algunes de molt intenses emocionalment, sia per una situació límit concreta a la muntanya o a la vida, sia per experiències socials i personals, també intenses.
Són flaixos, com diapositives, fotos fixes de moments. Normalment, moments que marquen. Alguns agres, altres dolços, tendres o durs. Discussions, festejos i rialles, èxits conjunts i individuals o simples records d’abraçades.
Des de les fredes nits de gener, tornant cap a Sant Joan a peu a la una de la matinada d’un divendres, encarant l’aire gèlid que baixa de Montserrat cap al mar seguint la vall del Llobregat, sortint d’una maratoniana reunió de Junta de la UEC, fins al Couloir de Tucarroya, en un inesperat aiguaneu d’agost. Des d’una aferrissada dissensió política fins a una profunda i emotiva abraçada després de mesos de no haver coincidit. Des de l’alegria pel naixement dels seus tres néts fins a l’acolliment obert de les diverses parelles dels descendents. També des de la seva tossuderia fins als moments més relaxats.
Sis dècades compartint, a estones més, a estones menys, donen per molt. També donen per viure grans espifiades d’un o de l’altre que van obrint espais de solidaritat recíproca. Errors majúsculs que no s’obliden, però que la separació biològica els posa en segon pla, per darrera dels records més positius.
El cervell humà, aquest disc dur que acumula i acumula sense aturador, fins que deixa de funcionar, té uns comportaments ben estranys. Per acabar servint de ben poc a la societat, tant sols a un mateix. Aquesta meravella, on s’acumulen olors, sensacions, vivències, emocions, objectius, anhels, esperances, opinions... aquesta meravella el va acompanyar fins els darrers dies, quan la resta de la maquinària s’estava donant per vençuda.
Aspecte aquest que és d’agrair en una persona eminentment racional. No sé a qui, però és d’agrair.
Pel que a mi respecte, el seu sol es va fondre per l’horitzó un bon dia de febrer de l’any passat però segueix fent claror.
I, pel que es veu, pel que respecte a alguns bons amics, també.
Comentaris