El bisturí


No és el primer post que dedico a analitzar breument la gestió política i administrativa de la pandèmia (?). Però aquesta vegada m’atreveixo a passar-hi el bisturí, tallant capa per capa, per analitzar-ne breument la gestió política.

Som-hi!


Quan per primers del 2020 a Europa (el desembre del 2019, estava tot molt lluny... a l’Orient llunyà...) això del Covid-19 comença a ser una realitat, força groguenca a la premsa per cert, és quan comencem a pensar que potser sí... Mentre, xinesos, coreans, vietnamites... ja havien començat a actuar, però "nos pillaba muy lejos"...

En fi...

Quan ja ens ho creiem, doncs, comença el primer confinament real, allò de tots a casa. De dos a tres mesos, segons el lloc. Dos o tres mesos que es desaprofiten des de totes les administracions. Dos o tres mesos essencials per encarar el què ha de venir.


Els únics que demostren agilitat són els científics, que es posen per feina a buscar-nos una vacuna, alguns esperonats pel premi en cash que s’albira al final, és clar.


I els coreans, en actitud permanentment proactiva.

La major part de les administracions del conglomerat OCDE, en canvi, en lloc de posar-se a pensar, projectar i actuar, envien tothom a casa. En lloc de considerar que són els moments clau per la conversió immediata i temporal d’hotels situats en llocs estratègics del territori en UCIs. També per la creació d’espais possibles en hospitals provisionals d’emergència. I per l’aprofitament de totes les iniciatives de protecció i d’ajuts a la respiració assistida, rebaixant la burocràcia que havia d’aprovar els dissenys en la seva la part tècnica. Per exemple.

En aquest temps de confinament quasi-total, els equips humans de cada àrea, de cada Departament, de cada Conselleria, havien d’haver treballat intensíssimament, 24x7 si era necessari, dissenyant plans lògics de rellançament de les activitats de tots tipus però ja amb els paràmetres nous de prevenció. Si es va fer, ja podem afirmar avui que ho tenim molmalament perquè vol dir que el nivell de matèria gris a les administracions és alarmantment baix. Per pal·liar aquesta manca de matèria girs, si calia, s’havien d’haver incorporat assessors privats amb coneixements del món econòmic real i iniciativa social, que possiblement s’haurien trobat entre empresaris pime i autònoms. Amb sort, potser haguessin actuat voluntàriament i tot.

Res. Només soroll de burocràcia i partidisme polític.

Se sabia des de l’inici que el secret del no-contagi estava en la potenciació de 3 punts preventius: higiene constant a les mans pel fet que ens toquem constantment la cara (la bogeria dels guants va ser un altre absurd, o és que el virus no es diposita en els guants?), la mascareta en condicions i la distància social.


  • En base a aquests paràmetres senzills s’havia d’haver treballat per tenir una societat a punt per funcionar amb les noves limitacions al final del confinament domiciliari. I això suposava, entre d’altres mesures i com a exemples:

    • Esponjar; i conscienciar de la higiene de mans en el transport públic, que volia dir:

    • Escoles i empreses ampliant horaris perquè els seus treballadors i alumnes es moguessin a diferents hores, ocupant les hores vall

    • Ampliar horaris i freqüències del transport públic als límits del possible

    • Permissivitat amb el vehicle privat, potenciant l’ús del transport individual (motos, bicicletes i patinets), en la mesura del possible. O potenciar el caminar a les ciutats on és possible.

    • Punts de neteja de mans (alcohol, sabó i aigua, gel...) per tot arreu, conscienciant a les persones que valia la pena dur un flascó per a ús propi

    • Rebaixa o anul·lació d’impostos a taxistes durant tota la pandèmia (?)Introducció de plataformes de vehicle privat, tipus Uber

    • Aeroports i estacions d’autobusos i trens: limitar l’aforament a les andanes i als vehicles, potenciant fins al possible l’ampliació d’horaris i freqüències. Obrir el màxim d’espais possibles (sales VIP) on esperar, i limitant el temps d’espera. Embarcaments i desembarcaments seguint ordres lògics, Augmentar els punts de facturació i de venda de tiquets (a poder ser el màxim per Internet)

    • ...

  • Mesures en empreses, col·legis i universitats:

    • Generar el màxim de classes escolars en espais oberts o molt més oberts que una aula: un museu, un parc, un espai natural, reduint els grups classe en horaris de matí i tarda, augmentant plantilles de professorat amb jubilats, voluntaris o no. Millor voluntaris, és clar.

    • Obligar les empreses a horaris flexibles, amb un límit d’aforament. A aquelles empreses que no fos possible limitar-lo, obligar-les a fer horaris diferenciats de les empreses veïnes en els polígons industrials.

    • En empreses de restauració, limitar l’aforament i a allargar els horaris de cuina, que passarien amb menys personal concentrat en horaris concrets. Només àpats amb reserva prèvia. Manteniment dels grups bombolla (familiars, feina...)

    • En hotels no reconvertits, evitar els punts d’aglomeració, com la recepció o el buffet.

    • Punts de neteja de mans (alcohol, sabó i aigua, gel...) per tot arreu, conscienciant a les persones que valia la pena dur un flascó per a ús propi

    • ...

  • Sistema sanitari

    • Concentrar el tema Covid preferentment a les noves àrees provisionals abans que al sistema sanitari existent, atès que les mesures higièniques havien de ser una mica diferents, evitant el no-tractament de les malalties habituals, de les quals també es moren persones.

    • Ampliar personal sanitari, demanant ajut a jubilats i a estudiants en pràctiques. Facilitar-los els desplaçaments, organitzant els equips per proximitat geogràfica.

    • Capacitació a les persones que atenen les residències geriàtriques, introduint normes d’esponjament en les sales comunes, menjadors, etc... i d’auto-protecció.

    • Punts de neteja de mans (alcohol, sabó i aigua, gel...) per tot arreu, conscienciant a les persones que valia la pena dur un flascó per a ús propi

    • ...

  • Esbarjo

    • Teatres, cinemes, discoteques: limitar l’aforament, proposant doblar les sessions on fos possible. Si els horaris laborals es modifiquen, seria ben bé possible. Esponjar les platees i els espais comuns. Organitzar entrades i sortides per files o butaques.

    • Ballar?... complicat, sense la complicitat social...

    • Estadis. Són espais oberts. Limitar els aforaments a 1/3, de forma que els socis poguessin assistir a 1 de cada 3 partits. Esponjament. Accessos i sortides organitzats

    • Punts de neteja de mans (alcohol, sabó i aigua, gel...) per tot arreu, conscienciant a les persones que valia la pena dur un flascó per a ús propi

    • ...

  • Teletreball

    • La solució a res. Només a rebaixar els costos de les empreses sense ànima social, obligant a estar connectats als treballadors mitjançant programes de control que només permeten (per exemple) anar al lavabo un cop pel matí i un per la tarda. Esclavatge a Internet. Allò que havien somiat els burgesos de principis del XX ha arribat a principis del XXI. Teletreball doncs, sí, en la mesura del possible i equilibrat, però el treball en equip presencial és impossible de substituir. Caldria estudiar aquest tema amb profunditat, molta profunditat i en els dos o tres mesos de confinament no era possible.

  • I moltes més. Jo només tinc un petit cervell, però molts cervells junts haguessin trobat molt millors solucions que les que jo m’atreveixo a proposar.


Què van fer les administracions?... doncs, des de res a fer tot el contrari: 

  • Tocs de queda inútils per al contagi, perquè als llocs més populars i demogràficament densos és justament on se segueixen celebrant festes "il·legals", just on les policies no donen l’abast.

  • Lleis seques, on hi ha costum, absurdes.

  • Canvis de darrera hora (a les 11:00 del matí per ser aplicat a les 5:00 de la tarda, per exemple) en els tocs de queda, que concentren a comprar queviures i beguda a més persones alhora, i com si tothom tingués mòbil o estigués permanentment connectat...

  • Van reduir transport públic, tancar escoles, tancar empreses, tancar restaurants i bars... en definitiva, provocar un default a l’economia. Que també es tradueix en morts. (Avantatge: aquests, no surten als diaris. Sobretot als diaris amics)

  • I, sobretot, van aplicar -i apliquen encara- la màxima contraria a la lògica, que és fer les coses simples, que la gent ja ens les complicarem; doncs, no: normes ben enrevessades, complicades i canviants...

Respecte les propostes anteriors, conec algunes cantarelles que en són contràries: que si els sindicats, que si tot això costa diners (com si l’economia fallida no costés diners...), que caldria dialogar-ho, que no hi havia temps, que és una utopia...

Un apunt: l’Alemanya d’entre-guerres... algú recorda com es va refer?

Tenim unes administracions, a tots els països del primer món, sobredimensionades. Només calia tenir iniciativa i posar-les a treballar amb un objectiu comú. No era fàcil, cert. Però s’havia d’haver intentat. I no es va fer.

No es va mirar a la mort dels conciutadans de cara, i es va treballar més pensant en la galeria que en l’objectiu a aconseguir.

És més fàcil culpabilitzar als ciutadans que agafar el risc de proposar iniciatives i espifiar-ne alguna. I fer-los pagar totes les factures: les econòmiques, les socials, les psicològiques i fins i tot les que correspondrien als polítics i gestors.

Resum: els polítics i/o gestors no han estat a l’alçada.

Jo recomanaria enviar-los tots a casa.


Metafòricament al menys. Per higiene mental.




Comentaris