Ahir vaig estar debatent amb la Laura Ormella a Tuiter. Amb bon regust al final, malgrat algun moment dur intermig.
A la meva vida -ja molt llarga- n’he conegut diversos de líders, però no molts. A la política i fora d’ella, però sobretot fora d’ella. Noms que no dirien res a ningú, només al meu entorn proper, i altres que els reconeixeríem tots. I els trobo a faltar a ambdós, cadascun al seu àmbit, per tirar endavant.
Alguns encara són plenament vigents i actius, d’altres o bé ja han mort o bé estan en una edat complicada per fer segons quins papers.
En qualsevol cas, d’ells n’he après molt. Fins i tot estan en desacord amb les opcions triades.
I tots ells tenen característiques comunes: per exemple, cap d’ells és líder instal·lat a cap torre d’ivori. Suposo que justament per això els seguim: perquè ens sentim còmodes cedint-els-hi el lideratge, perquè és "un dels nostres".
Si bé els sentim propers, quan manen sense ordenar però amb tremp no ens plantegem qüestionar les opcions que finalment han escollit, sovint per a tot el grup, per gran o petit que aquest sigui. No vol dir que prèviament no s’hagin debatut les opcions, sovint discrepants. Discrepàncies profundes ja que, en alguns casos hem arribat a extrems com jugar-nos-li la pell o com a mínim algun ensurt gros, a alta muntanya. Però finalment, junts, els hem seguit.
I a vegades jugant-nos altres coses, al món de la política més o menys agosarada.
L’1 d’octubre del 2017 la gent vàrem actuar com un sol home perquè ens sentíem liderats i formant part d’un sol grup, amb un objectiu comú, on segurament també ens hi jugàvem la vida en un sentit molt ampli. Però els líders ens van fallar o bé per falta de sentit d’Estat (torno a referir-me a Churchill i la batalla d’Anglaterra o no cal?) o bé per falta d’autoconfiança, que no sé què és pitjor...
Justificable?... no ho sé, ni hi vull entrar. Han après res de l’espifiada de l’octubre negre?... sembla que alguns, sí. I sembla que altres, no.
dels què he definit abans. I hom mira el panorama i... noia!... queden molt pocs noms propis que encaixin en la definició. Des del meu punt de vista per descomptat, en Pere Aragonés no n’és un. I en Jordi Sánchez, tampoc ho sembla. Els líders de la CUP estan sota la taula, perquè no els puguem veure. Per tant, no els veiem. En Jordi Cuixart sembla tenir la fusta de la definició anterior; o en Joan Canadell; La Clara Ponsatí, segur. I el MHP Puigdemont, també.
Segurament a Primàries n´hi ha més d’un i més de dos. Però els què es postulaven a ser líders van estar massa instal·lats en el menyspreu cap a la resta de mortals, sovint per culpa dels nostres errors, pobres mortals!, el què els allunya de la qualitat de la generositat que havíem posat com a ingredient necessari del lideratge. I ens els feia llunyans, als mortals, posseïdors ells de la veritat absoluta.
El discurs de Primàries era força semblant al fundacional de
Humilment, des d’aquí, suggeriria a Primàries que comencés a treballar aquest aspecte dels lideratges de cara al futur que, sí o sí, ens abocarà a la possibilitat certa de la independència de Catalunya per camins encara inexplorats però que es van marcant a l’horitzó i en els quals un moviment com aquest pot tenir un paper destacat.
Això, sí, que es cuidin de l’estat espanyol, que aquesta penya sí que tenen clar que si no tenim líders, no avancem o ho fem a més dificultat.
Per això no els treuen de la garjola o els converteixen en l’enemic número 1 a batre.
Vet aquí un líder:
Comentaris