Acabo de llegir a una xarxa social, i sense temps de contrastar-ho (ni ganes, la veritat, perquè aquest seguit de despropòsits que és la "pandèmia" (?) ja em té bastant esgotat), que qui es vacuni ja ha entrat a una espiral per a "tota la vida".
Bé, aquesta és la meva lectura, no la de la informació, que deia:
Per a qualsevol que pensi una mica ja s’adona que això no pot pas anar així.
El mateix Dr. Oriol Mitjà ens avisa que una epidèmia, avui, es pot convertir molt fàcilment en pandèmia pel modus vivendi que ens hem donat, bàsicament per la globalització i circulació de persones. Doncs si sortim a pandèmia cada tres anys, és un dir, haurem de posar-nos un munt de vacunes per sobreviure?
Ens convertirem en persones biològicament biòniques? Ja som dependents per tota la vida de medicaments "preventius" anti-colesterol, anti-glicèmia, anti-SIDA, anti-hipertensió, anti-àcid úric, anti-noséquantescosesmés, més la vacuna de la grip, la del Covid-19, la del "covid-22", la del "covid-25"...
Mentrestant, l’índex de natalitat baixa perquè diu que la millora del nostre benestar vital individual augmenta i, amb ell, les ganes de viure més anys. Plens de xacres. Tractades per la ciència mèdica, això sí. No ens podrem moure d’una cadira però tindrem el cor bé i estarem immunitzats contra no sé quantes coses.
No ho sé... però em fa l’impressió que tenim un dèficit greu en l’àrea d’humanitats: ja no tenim temps per fer "filosofia", tot passa massa ràpid. Ja no ens podem preguntar coses menudes perquè els "grans" debats deixen sense espai el disc dur del nostre cervell. Per exemple la democràcia que no hi ha a més de tres quartes parts del planeta; l’Islamisme; la Xina; els grans tractats de comerç; les pandèmies; les comunicacions immediates; la robotització; l’eutanàsia legalitzada ...
Jo no sóc de lletres, sóc de números. Però de tant en tant m’aturo, miro al meu voltant i veig falta de generositat i empatia entre persones a per tot: empreses, política, negocis, relacions familiars i humanes... Falta de ganes de tolerar, d’evitar trepitjar els del voltant, de discutir, de debatre i arribar a conclusions a voltes a contracor... Falta d’humanitat, en definitiva.
Incloc en aquesta "humanitat", el pensament humanitari, inclou la malaltia i la mort. La primera l’hem elevat a categories indescriptibles. La segona, l’hem amagat.
Haver elevat la malaltia a quelcom a batre ens ha fet ser més longeus, a prevenir-nos, a tenir més coneixements, a implantar mesures d’higiene, a ser menys procreadors, més hedonistes...
Però haver amagat la mort ens ha fet molt més vulnerables mentalment: som incapaços de conviure amb ella, allò tant biològicament natural com la finalització per trauma, desgast o deteriorament dels teixits orgànics que formen el conjunt més o menys harmònic dels animals que conformem l’espècie humana.
La mort, entesa com a finalització d’una vida, és humanament saludable per l’espècie, ens obliga a tenir límits de tota mena. I la mort no provocada dels elements més vulnerables, també. Però com que en la cultura urbanita evolucionada i "bonista", majoritària a gran part del planeta, ens hem dedicat a amagar la mort (excepte en els llocs en guerra local com ara Síria, o el Kurdistan, o el Iemen... ) doncs ens costa entendre la funció benefactora per l’espècie, per les espècies, del fenomen que és el final de la vida.
Per mi, aquesta disfunció més la pressió excessiva en l’àmbit dels dirigents, dels polítics però també dels que manen de veritat, ens ha dut al més gran garbuix de contrasentits amb la gestió de la pandèmia (?), del qual només en sortiran beneficiats les farmacèutiques i els més grans ignorants que promouran de nou organitzacions para-feixistes de tot signe que els faran sentir més paternalment i falsament segurs.
Sovint em pregunto si en plena pandèmia (?) esclatés el Big One i Califòrnia sencera desaparagués com a societat urbana... com reaccionarien els dirigents polítics?... com reaccionaríem nosaltres?:
S’avant-posarà la pandèmia (?) als necessaris ajuts a un cataclisme d’aquella magnitud?
Deixaran i/o promouran posar en risc la vida de professionals que haurien d’afrontar un doble front de prevenció, el natural de la seva feina i el del contagi?
Abandonarem una regió rica del Món a la seva sort?
...?
En resum, no estem fent els deures com a societat. Segurament perquè hem permès que els nostres dirigents siguin el més mediocres que és possible, sense personalitat, davant dels poders reals, aquells que sempre estan entre les bambolines.
Comentaris