Els dirigents de més de mig Món, en sentir parlar del virus Covid-19 que es convertiria en pandèmic, automàticament van veure en la seva imaginació imatges com les que segueix:
Van actuar en conseqüència i segons els seus criteris, o els dels seus assessors, o segons directrius internacionals, no vull entrar en la conspiranoia. I al cap de 10 mesos, la dura realitat està donant imatges com aquestes, de barris de grans
ciutats abandonats, deserts:
La darrera és en dia laborable, en horari de treball:
Desconec qui o quins han estat els encoratjadors d'una política errant, absurda, il·lògica, descoratjadora i que ha portat a aquest més de mig Món, sinó al Món sencer, a una fallida global d'un sistema que, amb els seus molts defectes, en general funcionava.
També és cert que la temptació involucionista que ha entrat en els gabinets de tots els governs del Món -o gairebé tots- ho va fer per a quedar-se perquè va resultar ser més forta del que qualsevol ciutadà ingenu poguéssim haver pensat mai.
Drets que aconseguir-los van costar morts de ciutadans, repressió indiscriminada i anys de resistència i sofriment, en 6 mesos van quedar relegats a paper mullat.
Les elits extractives (econòmicament, però també socialment i política) no es van poder resistir a la temptació de retornar-nos el més a prop que poguessin de l'Edat Mitja. Per a això no van dubtar ni mig segon a aplicar retallades a les llibertats individuals, disfressant-se de pares i mares de tots, i sobretot sumint les economies a la més gran de les dependències de normes il·lògiques, incertes, canviants, capricioses i difícilment assimilables.
De fet, personalment em nego a seguir la informació al dia perquè pot canviar en minuts. Quan em toqui aplicar-la, em preocuparé.
Vaig complir rigorosament les ordres de confinament, les burocràcies absurdes que van seguir, pas a pas. Vaig fer les absurdes files (no deien que havíem d'evitar les aglomeracions?) per la reducció dels serveis bancaris i del transport, per les normes en petites botiges d'aliments, ara ja per a accedir a un restaurant, minvat per llei el seu aforament…
Però no sé veure les mesures preventives i de servei que tota Administració hauria d'haver posat a la disposició dels ciutadans, com a responsabilitat que té, en lloc de relegar-los a no poder cobrar els seus sal·laris i a dir-los el que poden o no poden fer: proves gratuïtes, elements com mascaretes o guants donat el cas, gratuïts; hospitals provisionals especialitzats i dotats, a la disposició dels malalts; àrees de confinament específiques…
Prevenció en el transport públic, sí: més freqüència de trens, metro, autobusos, avions; repartiments horaris d'obligat compliment en les empreses, per a repartir la utilització d'aquell; potenciar espais oberts en lloc de tancats per als escolars de qualsevol edat, posant parcs, museus i espais culturals i d'oci a la seva disposició…
Se m'ocorren moltes possibilitats per a continuar proposant coses que es podien fer i no s’han fet, ni es faran.
Algunes d'elles les vaig llegir en les Xarxes Socials, importantíssims i imprescindibles nexes de comunicació durant aquest període, gràcies a les noves tecnologies… algú s'imagina aquesta pandèmia sense Internet?… doncs n'hi va haver, i molt més dures.
Al final resulta que les xifres de mortalitat no s'acosten ni de lluny al que ens van dir en el seu moment, sens dubte per espantar-nos i que acceptéssim així de millor grat allò que mai haguéssim d'haver acceptat, més enllà de les mesures preventives.
En aquest aspecte vaig proposar dos mesos, 10 setmanes com a màxim, de confinament el més total possible en el qual els governs es poguessin preparar des de tots els àmbits, i després, amb el màxim de mesures preventives però no repressives, tots a treballar en una "nova economia", que ens canviés alguns hàbits per a mantenir la nostra salut, però que evités arruïnar treballadors, famílies, professionals, petits empresaris, fins i tot alguna companyia gran… i de pas evités també la inestabilitat social previsible, inherent a aquesta situació de desesperança individual.
I també que hagués evitat el fail macroeconòmic real de països sencers.
En lloc d’això, no s’aturaren desnonaments, ni rapports d’impagaments (per impossibles que fossin), ni hi va haver condonaments d’impostos, ni pluja d’ajuts, deixant tothom a la seva sort... bona o dolenta.
Tot això va passar en 10 mesos. Contra segles d'acumular experiència pel mètode de l'assaig-error a nivell mundial. Aberrant.
Estic indignat: per a fer-ho tan malament com s’ha fet, fins i tot jo sóc capaç de fer-ho. I, mentrestant, hauria cobrat un sal·lari astronòmic i hauria pogut realitzar negocis immorals, il·legítims i corruptes a costa dels meus veïns.
Però no. Resulta que jo sóc un dels altres. Dels pringats.
Comentaris