En realitat, el títol és enganyós: allò que hem de reclamar és que ens retornin la llibertat individual i deixin de tractar-nos amb aquest to paternalista filo-feixista que no fa pel segle de les xarxes socials i comunicacions a mansalva.
Dit sia lluny de la politització partidista. Només des d’una òptica cívica.
Començaré justificant tots els governs del Món: s’han trobat amb una situació nova de trinca: la darrera pandèmia és de principis del segle XX, sense xarxes socials, sense telèfon, sense mòbil, sense una sanitat pública, sense televisió, sense globalització, sense aviació comercial, sense estats del benestar... i sense haver de justificar les inversions públiques no-invertides en sanitat, i sense que els poders d’aquells governs depenguessin tant de les urnes, la demoscòpia i les opinions dels votants.
Ni organitzacions supranacionals com l’OMS o la UE estaven preparats per aconsellar i/o dirigir. Ni els suposats experts d’enlloc, tampoc: no hi havia referents, no hi havia bases sobre les quals treballar, tot ha estat un descobriment fet pas a pas. Caminante no hay camino...
I això trencava amb l’habitual forma de treballar de governs i administracions, siguin del color que siguin. Resultat: una desorientació absoluta.
Dit això, la resta ha estat un complet despropòsit que posarà al llindar de l’Edat Mitja (això sí, amb smartphones de tecnologia 5G) al Món sencer.
Quan va començar aquest episodi tràgic de l’història de la Humanitat alguns vàrem donar la nostra opinió a la bombolla de Twitter, per exemple, a partir de la de metges i científics desacomplexats que ens explicaven amb aparent fatalisme que el 95% de les persones de tot el Món ens infectaríem del misteriós bitxet aquest batejat com la COVID 19, i que l’únic que podíem era fer allò que ara coneixem com aplanar la corva.
Però perquè, pobres de nosaltres, volíem aplanar res?... doncs per evitar que als governants de torn arreu els sortissin els colors a la cara per la manca de llits UCI (manca d’inversió o de planificació) necessaris pel tractament d’una malaltia que diuen que es basa en la respiració assistida. D’aquesta manera, aplanant la corva, no ens infectàvem menys sino que ho fèiem de manera que les UCIs de tot el Món poguessin acollir al seu sí els especímens humans més necessitats del tractament més invasiu.
Ningú, hores d’ara, qüestiona que la majoria de la població mundial ens infectarem del bitxet en qüestió. Ni tampoc que és un bitxet sel·lectiu, que fa una selecció natural d’humans, atacant els especímens més vulnerables, com l’ànec lleig. Selecció natural que la medicina moderna ha pervertit, per bé de tots. De tots menys dels responsables de pagar pensions i malalties de llarga durada, diguem-ne “normals”, que al seu torn viuen de pressupostos públics i de detentar poder, guanyat la majoria de vegades amb males arts, al menys exemptes de sinceritat i vergonya.
Doncs aquests senyors i senyores gens sincers (podríem dir mentiders?...) són aquells que han hagut de prendre decisions per nosaltres, per la nostra vida, pel nostre futur. Per delegació de tots a través del vot.
En tots els cassos ho han fet com han pogut, però tots han pecat del mateix. El Dragon Khan aquell que el Conseller Carretero es va atrevir de dir-li al MHP Maragall que era el qualificatiu que es mereixia el seu Govern, ha estat present en les decisions de tots els governs del Món. I això ens està duent al caire de l’abisme, just on un sol pas endavant ens farà caure penya-segat avall.
Si no és del què es tracta, que potser sí, ho estem fent veritablement malament.
Partint de la base de que la gran majoria de la població mundial ens infectarem en un procés d’entre un any i un any i mig, s’hauria d’haver previst el confinament més o menys com es va fer: dos mesos, 10 setmanes, ben confinats i amb l’economia absolutament parada, amb la supervivència de les persones a càrrec dels Estats. Ni prèstecs tous, ni punyetes: es deixen de pagar serveis, hipoteques, lloguers, sous... i a canvi tots els ciutadans reben un import mínim per sobreviure. Tots a casa, només serveis bàsics essencials al carrer per poder menjar i tenir salut. La resta, via Zoom. Impossibilitat de fer negocis. Que esdevenen bruts, tant bruts com el propi bitxet.
Malgrat la seva inconstitucionalitat, malgrat anar contra els DDHH, malgrat tot. Valentia política. Valentia humana. Valentia al cap i a la fi.
Mentrestant, en aquests períodes de confinament, s’havia d’haver preparat una sanitat d’emergència: hotels reconvertits en hospitals improvisats, compra i fabricació d’EPIs, de proves ràpides, d’aparells de prevenció… tot perquè un cop passat el confinament tothom que no tingui símptomes a treballar, a recuperar el país d’un període de parèntesi econòmic, com l’Alemanya de l’Adenauer, tots a una. I els simptomàtics, a casa, a recintes preparats, o a l’hospital, a recuperar-se i ser atesos com qualsevol humà es mereix.
I fora pànic. Amb por i prevenció, però sense pànic. Com va superar sino l’Anglaterra de Churchill la Batalla del seu nom? Amb por però sense pànic.
No era fàcil de veure-ho. No era fàcil de fer-ho. Ho admeto. I només es podia fer des d’un gabinet de crisi honest i més tècnic que polític, aspecte aquest d’honest que els actuals capitostos polítics d’arreu han convertit en un oxímoron.
En els inicis de la crisi financera del 2008, disfressada en alguns països de bombolla immobiliària, alguns ciutadans no-ningú com jo vàrem intentar fer propostes constructives en l’àmbit afectat i en l’entorn geogràfic que ens era proper, atenent que la indústria del totxo ja amenaçava amb iniciar una cadena de despropòsits econòmics de magnitud enorme.
Vàrem proposar -ai, las!, quina innocència, la nostra- que si el tresor de l’estat espanyol estava disposat a posar sobre la taula diners, que ja es veia clar que serien a fons perdut, que els dediqués a comprar els immobles no acabats, abandonats pels promotors immobiliaris per l’efecte financer dels incompliments de la banca.
D’aquesta manera s’aconseguien diversos efectes en cadena:
- Es cobria la necessitat de demanda del mercat immobiliari.
- Es posava al mercat habitatge de lloguer, que podia ser fins i tot social en alguns casos, rebaixant la pressió de preus.
- Els promotors i constructors deixaven de fer negoci, però la majoria no fins a la fallida
- La banca tampoc feia negoci, però s’allunyava d’una fallida, agafant distància i embranzida per fer les reformes, neteges i adaptacions que havia de fer.
- L’estat incorporava actius contra unes inversions, per tant deixaven de ser prèstecs o subvencions a fons perdut, que podien ser recuperables a mig termini.
- Es mirava de mantenir el poder adquisitiu de la classe mitja, la que reforça la democràcia real.
Tot només des de la lògica i el coneixement.
Per contra, què es va fer a Espanya?: regalar una milionada a la gran banca per capar aquella més propera al ciutadà com eren les Caixes d’Estalvi, crear una SAREB que ja se sabia que seria la gran estafa, difícil de controlar i encara més difícil de digerir, que amb els anys s’ha anat oblidant i diluint en fons voltors.
Ara: en els inicis del 2020, s’inicia una crisi de salud, pandèmica, de foscos inicis. Comença l’amenaça de contagi a la societat civil des de tots els estaments de poder, creant un estat de por, fins i tot de pànic en alguns casos.
Alguns ciutadans no-ningú com jo vàrem intentar fer propostes constructives en l’àmbit afectat i en l’entorn geogràfic que ens era proper en aquell moment: vàrem admetre de seguida la necessitat de confinament, retallant els drets humans individuals de forma dràstica, però amb actuacions decidides per part de les administracions:
- Confinament el més absolut possible, amb un inici clar i un final marcat encara més clar, màxim per dos o tres mesos, segons les indicacions de tots els tècnics, i amb compliments obligatoris.
- Eradicació de burocràcia en l’execució dels programes, agilitzant i aclarint el màxim la relació amb els ciutadans, evitant dubtes i anades i vingudes a l’hora de comunicar les normes temporals que es prenen per evitar contagis.
- Parèntesi real de l’economia, tot parat: lloguers, prèstecs, sous, inversions, pagaments, etc. Els únics objectius havien de ser la supervivència física de les persones i potenciar la sanitat també per ajudar les persones.
- Inversions públiques dedicades exclusivament a una renda de supervivència universal per persona, amb independència del seu estatus o del seu nivell d’estalvis, i a potenciar l’organització sanitària. Per exemple, llogant a baix preu hotels que es transformin en hospitals de campanya o punts de confinament per persones amb compliment obligatori; comprant respiradors, comprant EPIs de prevenció i protecció, recuperar professionals sanitaris... en fi, preparant-nos per a enfrontar-nos amb la problemàtica de control necessari a la represa.
- I acabar el confinament a la data prevista, bo i aplicant a continuació severs controls i adequats protocols per a la ciutadania a col·legis, universitats, empreses, restaurants... amb confinament i seguiment obligatoris de les persones simptomàtiques.
Tot s’havia de fer aprofitant el temps durant el confinament, obligatòriament evitant les lluites interessades entre els polítics que han de prendre decisions, organitzant la represa amb cura i pensant aquells protocols que caldrà aplicar perquè la societat torni a una certa normalitat, però sobretot a una economia el més viva possible.
Partint de la base de que si l’economia no gira, el dilema no serà si hi ha prou places hospitalàries amb ventilació assistida, el dilema serà la resposta a la pregunta de a resultes de què preferim morir: si d’inanició, de gana, o de Covid.
La mort, més aviat la por a morir, és la gran eina que el poder està brandant per retallar en pocs mesos drets conquerits amb sang històrica. Però aquest és un tema que dona per a un altre post complet.
Tornem a la pandèmia i l’economia: la irresponsabilitat dels manaires a gairebé tot el Món ha menystingut la necessitat de que giri la roda econòmica. Per aquest menysteniment hi ha països que mantenen el confinament de forma absurda durant mesos i mesos (alguns arribant ja a cinc mesos) atenallanat-la i provocant grans incerteses, els efectes de les quals duraran anys.
Avui, ara, a la major part del Món tornem, malauradament, a la situació de l’Espanya del 2008: decisions amb pretensions de correcció política però només de cara a la galeria, per no perdre vots, però sobretot per mantenir content el capital extractiu i especulatiu. Com si els polítics tinguessin por de prendre decisions dures, valentes però adequades, fora de les urpes d’interessos econòmics. Ho disfressen batejant-ho com a realpolitik.
O és més senzill que tot plegat i és simplement ineptitud i mediocritat als resorts del poder?
P.S. Suggereixo:
https://www.nejm.org/doi/full/10.1056/NEJMc2025203?query=featured_home
Comentaris