La pandèmia del Covid-19, altrament dit coronavirus, sotragarà, com diu assenyadament en Pere Soler al seu bloghttp://pere-segonsveigcrec.blogspot.com/ , les economies catalana, espanyola, europea i del Món més productiu.
Sens dubte també serà així des del meu punt de vista.
Però en lloc d’iniciar amb ERTOS i altres mandangues, que el Pere ja tracta bé al seu post, m’agradaria escriure els ingredients de la recepta del nou còctel que haurem de beure en la post-pandèmia. I veurem per quant de temps:
- Inseguretat sobre el propi estat de salut
- Desconfiança en l’estat de salut dels altres. Entre aquests altres:
- Veïns de transport (metro, autobús, taxí, però també avió)
- Companys de feina
- Veïns de taula o barra en bars i restaurants
- El treballador, quan torni a casa
- Interlocutors, en reunions presencials, sobretot en sales de reunions reduïdes
- Desconfiança en la comunicació presencial: un tapaboques, en el fons, és una mena de màscara; un tapaboques amb ulleres de sol desvirtua del tot la comunicació no verbal.
Perquè he volgut començar amb aquesta relació?... senzillament per anar-nos situant en allò que per mi és a la base del futur de l’esmentada sotragada econòmica, tot i que hi veig dos períodes ben diferenciats: el durant i el post.
1.- Durant la pandèmia:
La por que crea la incertesa ha estat central per a parar l’economia. Por a la incertesa del futur immediat al món dels inversors grans i petits; por a la incertesa del futur immediat entre les famílies que sustenten les pimes; por a la incertesa del futur immediat als comerços tancats i barrats, tant entre les grans cadenes com entre els petits comerços de barri; por a la incertesa del futur immediat entre els treballadors i les seves famílies, preguntant-se d’on sortiran les misses per sobreviure, en totes les seves variants; por a la incertesa del futur immediat entre aquells avis que sobreviuen en part gràcies a la gestió de lloguer/s...
Si no podem sortir a treballar, a cobrar els lloguers, a signar al notari una compra-venda... com pagarem als nostres creditors? I aquests als seus creditors?... en definitiva, la roda de l’economia real acaba parant-se gairebé del tot, hom s’imagina.
És per escometre i sortir-nos-en sense massa rascades d’aquests tipus de períodes per als quals hem cedit part dels nostres drets individuals, hem estat d’acord en donar part dels nostres ingressos en taxes i impostos, hem acceptat el repartiment especialitzat i organitzat de les feines i hem tolerat que existeixi un ens que anomenem Estat que tingui, entre d’altres monopolis, el monopoli de la força i el de les decisions macro-econòmiques.
Per això hem d’exigir que ara que li toca a aquest Estat complir amb la seva part. Que ho faci: primer, tothom a casa, i després o bé en forma d’helicòpter repartint diners, o bé en forma de fer-se’n càrrec de la subsistència de tots els seus ciutadans amb l’afegitó d’una carència de TOTS els pagaments durant els dos mesos de la pandèmia. Talment com si esborrés del calendari a tots els efectes l’existència d’aquest temps. Què val això? No ho sé, però la xifra és finita i si exigim a la banca que torni el què deu serà encara més finita. En canvi el mal a la societat de morts i infectats desconeguts i incontrolats és indefinida, incomptable.
Una altra possibilitat seria fer com a Corea del Sud, amb tests massius dissuasius a diari, amb tot l’enrenou que significa i el pressupost que s’hi ha de dedicar, preventiu, executiu i coercitiu. En el fons segueix sent la mateixa exigència a l’Estat: que compleixi la seva part del tracte.
Però, sobretot, sobretot, en aquest període cal trencar la por a la incertesa del futur immediat. Basar-se en els estudis dels milers de tècnics i científics, fins aconseguir que la famosa corba d’infectats acabi baixant. I si diuen que hem de complir un confinament o la vigilància diària coreana durant un mes, doncs durant un mes. I si són els dos mesos que esmentava, els dos. Però que tothom al país sàpiga que passat el temps obligatori haurem de sortir de nou a jugar-nos-les sense el paraigües d’un Estat, i retornar d’alguna forma allò que l’Estat ha fet per nosaltres (no com van fer els bancs espanyols, que quedi clar).
En lloc de tot això, què ens trobem?: missatges arreu de queda’t a casa, desconfia del qui et trobis pel carrer: ets tu o ell; no t’abracis; no t’acostis a gent... només si has d’anar a treballar! Una forma curiosa de fer-nos més individualistes, menys sociables, en un pervers joc que nosaltres mateixos impulsem. Per por. El missatge és de por: aturats sense feina ni futur, morts, gent que mor sola, que no els poden enterrar, infectats, xifres aviat milionàries de contagiats; l’amic/amiga, el veí, el polític, l’atleta... Por, por, qui no té por avui en sortir al carrer o a anar a treballar per si s’infecta i contagia a tota la família?
2,- Passada la pandèmia: el "desconfinament".
Ara és quan toca tornar als ingredients del còctel que esmentàvem i ens podem imaginar la situació.
Per la por al contagi, seguirem duent mascaretes i ulleres quan sortim al carrer; seurem lluny dels altres viatgers? com ho farem a trens, metros i avions?... els avions deixaran buits el seients del mig o reconfiguraran els seus interiors, amb menys passatgers per vol i la caiguda conseqüent de les low-cost per falta de sentit? Als AVEs passarà igual?... i als metros?... es comptaran els aforaments per algún mitjà electrònic?... com s’ho faran als FFCC de la Generalitat a l’estació de Provença, per exemple?
I a la feina? Segurament evitarem els petons i les encaixades de mans com a salutació. Però podrem seure "més lluny" del company de feina?... en feines en grup, com ens relacionarem?... segurament no ens deixarem els teclats de l’ordinador amb la mateixa facilitat que ara, ni els ratolins...
Si tinc una reunió amb desconeguts, em presentaré amb tapaboques i ulleres de protecció, que el meu llenguatge no verbal resti amagat?... I ells, com es presentaran?...
Molts negocis es tanquen o s’avancen en bars i restaurants: es seguirà el mateix criteri?
En aquest punt se’m dirà que moltes reunions es faran per videoconferència, estalviant desplaçaments i reunions presencials prescindibles, que el teletreball agafarà força i es reivindicarà com a positiu. Sí. No ho nego. De la mateixa manera que actuals hooligans del teletreball s’adonaran de la necessitat de compartir espais i presència en algunes ocasions.
I quan tornem a casa?... haurem de muntar una mena de rebedor-desinfectador al pis perquè els altres membres de la família no desconfiïn... però, i si estic infectat però encara no en tinc els símptomes?... Aconseguirem que hi hagi un intercanvi normal de confiances en els membres de la família?
Els interlocutors... en fi, és més del mateix.
Ara afegim les organitzacions estatals, para-estatals i empreses (especialment els bancs) que es desviuran "pel nostre bé" de tenir controlats els nostres moviments, coartant llibertats i drets bàsics. I que, si ara ho admetem, estiguem segurs que ja no hi haurà marxa enrere, com amb les videocàmeres als carrers. Quan ens postulem per alguna feina o demanem algun préstec, estarem segurs que la persona que ens entrevisti no sabrà més de la nostra vida que nosaltres mateixos?
Com afectarà l’economia tot això que he apuntat, tonteries a nivell de carrer, això sense entrar en termes macro, com el turisme, per exemple?
Doncs afectarà definitivament i molt: per exemple, Barcelona seguirà sent Ciudad de Ferias y Congresos?
O, al contrari, no afectarà gens?
Permeteu, en aquest llarga exposició, un descans: al Pacífic hi ha un munt d’illes paradisíaques que tenen els seus assentaments de població al peu de volcans. Al Japó i a Califòrnia, milions de persones viuen sobre un sòl que es belluga. Cada dia, poc o una mica més. A la costa Pacífic de Colòmbia i Perú, Lima mateix, hi viuen milions de persones amb risc de tsunamis. De fet, algunes de les poblacions de la zona estan a cota zero o negativa. A Xile, el sòl es mou tant o més sovint que al Japó. A la Índia – i a Rubí el 1962, o al Maresme, avui – les cases o xaboles estan al costat del llit de rius i rieres que s’inunden, en el cas de la India i el Maresme, gairebé cada any i en el cas de Rubí, el 62 amb centenars de morts.
I totes aquestes persones saben que corren un risc, poc o molt greu. I no es mouen amb o per la por que arribi un terratrèmol, o una erupció, o una riuada.
I les economies en aquests llocs funcionen cada dia, cadascuna al seu nivell.
Però amb el Covid-19 tot ha de canviar, ens diuen, especialment l’economia.
No serà que realment algú vol que canviï l’economia? No serà que és necessari fer una involució política i social al Món i aquesta ha estat la millor excusa? Això, sense valorar la procedència del virus.
..
Curiós: s’han acabat les protestes a Hong-Kong, Xile, Catalunya... i en els tres llocs en lloc d’avançar en la democràcia, avancem en autoritarisme.
Hi ha massa població al Món. Especialment no productiva, que hem de pensionar. Una altra afirmació certa.
3.- La meva aposta de ressorgiment econòmic.
Com el Pere Soler, en el seu molt millor i documentat escrit, crec que l’economia post-pandèmia s’anirà engegant com els motors dièsel Perkins en ple hivern: primer els escalfadors, després el contacte i després el motor que, mica en mica, picarà cada cop menys de biela fins agafar el ritme que volem. I això serà econòmicament dolorós a molts nivells, especialment pels més febles.
Però l’economia continuarà més o menys -més o menys!- com la coneixem ara: la globalització mundial és imparable, per bé i per mal: com recorda sovint en Sala i Martin, avui un munt de cervells privilegiats estan treballant a tot el Món amb un objectiu comú: carregar-se el Covid-19. I la meitat dels habitants del planeta estem "pendents" dels seus avenços cap a aquest objectiu comú. Això no havia passat mai. La part positiva. Les pandèmies o el ressorgiment de malalties ja eradicades en segons quines zones. La part negativa.
Com tampoc havia passat mai que es parlés d’una renda mínima garantida per persona, amb el nom que vulgueu, com a objectiu i amb una naturalitat impensable fa cinc anys.
També és imparable l’evolució positiva de l’economia i de la societat: de la mateixa manera que avui trobem desfibril·ladors a llocs públics, potser en uns mesos hi trobarem kits anti-pandèmia al seu costat.
No tinguem por, doncs. Hi haurà canvis, alguns d’ells precipitats, això és segur. Però si deixem que ens influeixi la por al canvi, serem just al lloc on alguns ens volen.
La mort de persones properes és dura, molt dura. Però, vist fredament, és un canvi natural que l’actual societat ens ha amagat, perquè ens porta a creure en el risc zero: l’Estat vetlla per nosaltres, vetlla perquè no tinguem risc.
Fal·làcia!: el risc zero no existeix. En algun altre post ja hi feia referència, fa temps...
Això sí, és ben cert que els membres de les actuals generacions ja no serem mai els mateixos: haurem viscut una pandèmia seguida mundialment a temps real. Però seguirem saludant-nos encaixant les mans, picant els punys o amb simulacre de petons a la galta, viatjant en els espais inhumans dels avions low-cost i al metro, i deixant-nos els ratolins dels ordinadors o les tablets. Haurà de passar un temps, és clar, però com els habitants de Lima, Tumaco, Buenaventura, Sicília, Hawaï, San Francisco o Tokyo, ens haurem acostumat a conviure amb la por, en el cas que ens ocupa ara a una pandèmia, fins a convertir-la en part de nosaltres.
Haurà de passar just el temps que la por que ens han volgut inocular, alguns de forma malèvola, altres de forma benèvola i àdhuc paternalista, ens abandoni per seguir evolucionant cap on anàvem.
I, dic jo, no era molt millor per a tots i tot, en concret per les persones, per la salut col·lectiva i per l’economia, que ens haguessin tractat a tots com a ciutadans madurs des del començament?
Sembla que a Corea del Sud, si no ens enganyen amb les xifres i la comunicació, haurien aconseguit acostar-se a aquest difícil equilibri.
Perquè no, doncs, a l’Europa, suposat model mundial?
Comentaris