D’abans de la pandèmia

De fet, de l’onze de febrer, quan encara no sabíem com acabaria anant a casa nostra això del coronavirus.

Noranta-dos anys. Cinc de la matinada. De cop, després de dues setmanes de lluita, una aturada cardíaca que no per esperada va deixar de marcar un abans i un després: lluita amb poca esperança contra desorientació i, sobretot, buidor.

Res que qualsevol fill no hagi pogut experimentar acompanyant al seu pare fins a la mort.

Però, en aquest cas, era el meu de pare.

Gairebé dos mesos després, frenètics i indecisos per una inesperada pandèmia viral, més la feina, més segurament la por a enfrontar-me a la meva nova realitat, més... Per tot plegat he anat postposant les ganes, si mai n’he tingut, de reflexionar amb profunditat seriosa sobre "aquell" dia, "aquell" moment.

El meu pare, amb qui estava més lligat del què mai m’havia imaginat malgrat l’actual distància física, va ser un home amb sort. Un heroi quotidià, sí, però amb posat d’anti-heroi. No ho va fer tot bé, al llarg de la seva vida, segur. Però el balanç és clarament positiu.

Reitero doncs que, malgrat tot, va tenir sort. O se la va llaurar.

Noranta-dos anys viscuts intensament i amb bona salut, envejables, de pitjor a millor en tots els sentits fins que la híper-velocitat tecnològica el va deixar una mica enrere i les forces físiques van anar minvant: amb 89 encara anàvem a fer excursionetes suaus, ell i jo, pel massís de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l’Obac. I quan trobàvem algú, li agradava de portar la conversa a l’edat que tenia amb la conseqüent admiració per part dels desconeguts... bé, per ell que podia!

Iniciatives personals reeixides, com activitats per donar a conèixer Barcelona o Cornellà als seus habitants inquiets, o unes sessions de cine fòrum en plena post-guerra on els col·loquis es feien en català per retornar la confiança a parlar català en públic, o la Jordiada que es cel·lebra a Cornellà, la població que ell va fer seva, cada Sant Jordi des de’n fa 25, un parell de llibres en clau de petita història personal i local...

Recordo que recentment ens vàrem discutir en l’organització secreta del 90 aniversari de la meva mare. Discrepàvem del com fer-ho. Ell va imposar el seu criteri i he de reconèixer que duia tota la raó: va ser un acte simpàtic, emotiu, lliure, popular, participatiu per part dels assistents... tot un èxit espaterrant!

Ufff!... Si em poso a recordar se m’aglomeren els records en una mena d’embut, perquè el cervell corre massa de pressa respecte els dits que teclegen... però sí que vull esmentar el mestratge inconscient que exercia, per exemple, en qualsevol travessia d’alta muntanya, tan quan hi havia moments de tensió límit, que sempre n’hi ha, com als moments més relaxats. El seus néts i jo en podem donar fe: al couloir de Tucarroya; al peu del cim dels Gourgs Blancs; al camí Sotllo-Pica d’Estats des dels Plans de Boavi pernoctant a Broate, això l’any que en va complir 75...

Vídeo: 

Necessitaria un llibre per explicar totes les anècdotes i experiències conjuntes amb el que fou sens dubte una gran persona. Amb clarobscurs, lògicament. Però amb una fèrria força de voluntat. Tant és així que una de les nostres darreres comunicacions, en aquest cas muda, va ser una lluita constant, ferma i dura per treure’s el bolquer quan estava hospitalitzat i semi-inconscient. Segur que els seu orgullós subconscient li feia entendre que la dignitat del personatge no mereixia dur bolquers...

Com a colofó d’agraïment, vull recordar que vaig tenir la sort de tastar els pros i els contres de la democràcia de la seva mà, en plena època dura de la dictadura franquista, en acompanyar-lo a la UEC, entitat excursionista, vivint unes reunions de Junta Directiva memorables, amb política soterrada inclosa. I sovint perdent les meves primeres votacions.

De tot plegat, un gran buit és el que em queda: ja no hi haurà abraçades emocionades com les dels darrers temps, com si hagués de ser la última; ja no hi haurà discrepàncies de sobretaula; ja no hi haurà l’ajuda d’un pare. Tot això s’ha esfumat, ja no hi és. I costa d’admetre-ho.

No és un canvi, és un buit. És un corriol que acaba en un penya-segat i per tant, és impossible de seguir.

Tot això ho he rememorat dos mesos després en llegir a les xarxes socials emotius missatges de comiat de pares, avis, que han estat afectats pel Covid-19 i que han mort sols en la fredor d’un hospital, malgrat les atencions segur que emocionades dels sanitaris que els atenien.

Jo, al menys, vaig poder ser al seu costat fins al darrer alè, encara que ell ja no fos conscient de la meva presència.

Però quan algú em diu que vaig tenir la sort de ser-hi, en aquell transcendental moment, he de dir amb sinceritat que potser més endavant ho valoraré positivament. Però que a data d’avui, el record del moment precís de l’aturada cardíaca no sabria dir si em fa més mal que bé.

L’amor paterno-filial, un altre gran misteri.

Però els que hem tingut la sort de sentir-lo, encara que a estones com les d’ara faci mal, no el voldríem d’una altra manera.