Tothom s’hi atreveix, no?... doncs perquè un més no hi cap?
El Covid-19 és un virus que s’ha convertit en la primera pandèmia global després de l’existència d’Internet i l’ús indiscriminat de xarxes socials globalitzades.
També el moviment de persones al voltant de TOT el Món és un fet dels darrers... 30 anys?... més o menys.
Per tant, d’alguna manera hi ha influència molt diferent en una situació semblant a les pretèrites: informació a l’instant a tot el Món i opinions privades fàcilment transmissibles i públiques, siguin a favor o en contra del poder establert, i moviment físic de persones desfermat i sense cap real control (com crec que ha de ser, francament).
Aquests paràmetres ens porten a reflexions que entenc que de cap manera poden correpondre’s a anteriors pandèmies globals o quasi-globals.
En aquest context, de cop, apareix un virus amb intel·ligència, que es transmet molt ràpid i fàcilment entre humans (les mascotes i els animals lliures diu que no el pateixen ni el transmeten). Curiòs. Un virus que “sap” que es pot traslladar per mars i oceans en 9 o 10 hores i reproduir-se immediatament en el destí. Un virus que ataca “especialment” col·lectius febles: gent gran, malalts de llarga durada, nens i joves amb alguna malaltia, diuen que respiratòria, però ves a saber... Curiòs. I, per acabar-ho d’arreglar, algunes veus insisteixen que és un virus estacional, que es mou bé per sota de 26 graus centígrads, però no per sobre. També curiòs. (Perdoneu, un flaix, així, de cop: la Índia. Sense higiene, sense espai, sense sanitat. I amb moltíssima població)
Un virus del que no es coneix l’antídot, ni la vacuna. Un virus que acaba paralitzant el Món sencer, al menys el Món econòmicament avançat i l’aspirant a ser-ho. Només amb el pànic de la seva transmissió, perquè diu que el resultat final ja el sabem: el 3% de la població en el primer món la contraurà i es morirà... l’únic que s’intenta, doncs, és guanyar temps i que aquest 3% es dilueixi en aquest temps guanyat, diluint també responsabilitats polítiques, perquè ningú diu que aquest percentatge no es morirà tard o d’hora amb qualsevol mena de mesura, vacuna inclosa.
Però és això el què ens convé, a l’humanitat actual, als que vivim al planeta Terra? Dit sia en global. Ens convé la paralització de l’economia només en base a un pànic al desconegut? Ens convé la paralització, l’alarma social, el descontent de masses poc afavorides dut a l’extrem?
Tot plegat, és força estrany. Tant, que del còctel abans enumerat, amb algunes altres reflexions afegides a mode de sucre o mel de gengibre, ens surt un beuratge força curiós, que molt fàcilment ens pot fer empassar que és un virus, diguem-ho suaument, d’origen no massa natural.
De totes maneres, aquest no és el fons d’aquest post. El fons és el resultat: comunitat científica creant alarma social (no en discuteixo la raó, sinó el resultat), confinant el món productiu del Món a les seves cases, a l’espera de... què?: De l’Estat salvador? De la química salvadora? Propiciant un retorn a les sectes i religions que expliquen des dels budells allò que és inexplicable des de la raó, i que propicien la direcció de les masses cap a realitats paral·leles, com ja avui fan algunes sectes islàmiques? En qualsevol cas, segur que hi ha molts col·lectius valorant com treure guanys (no solament directament econòmics) del riu esvalotat.
Vagi per endavant que em considero formant part d’un model de societat que defenso i que atèn a allò que les jerarquies escollides democràticament, suposadament millor informades, diuen que s’ha de fer: per tant aquest post l’escric des del meu confinament... però no a resultes del mateix.
Però això no vol dir que no pugui reflexionar. I ve´t aquí algunes de les meves reflexions:
- Qui pot aguantar 10 dies de confinament amb la parella, dos fills, la sogra i un gos en un pis de 60, 70 metres quadrats, en un edifici on hi viuen 60 famílies semblants més?
- Qui pot aguantar 10 dies de confinament sabent que acabarà el mes en 10 dies i que el més fàcil és que no cobri la nòmina i no pugui comprar per menjar, no per culpa del confinament, sinó perquè encara que pogués sortir tampoc no podria pagar-ho?
- Quina empresa, gran o petita, pot sobreviure si la cadena de facturació/cobraments/pagaments/finançament es paralitza?
- Quina administració o empresa privada pot mantenir per 3 o 4 setmanes el transport públic en actiu sense passatgers? Quina concessió vial pot mantenir-se sense cobrar els peatges? Qui pagarà els serveis essencials, com aigua, gas, llum i, sobretot, recollida d’escombraries?
- Quantes persones estan disposades a no ser al costat dels seus progenitors quan es posin malalts i estiguin a l’hospital per tractament del coronavirus?
- Quantes persones acceptaran, sense ni plantejar-s’ho, que estar confinats lluny dels seus pares o fills és el què cal per preservar l’espècie, però no el què cal pel què fa a les emocions intra-familiars?
Tot, tot el què he exposat, més l’aprofitament que voldran fer de la situació empreses de dubtosa moralitat, més l’aprofitament polític que voldran fer personatges mediocres a tot el Món, més els aprofitaments i guanys de la banca arreu del Món però especialment a Espanya, faran un poti-poti de difícil païment.
Tot plegat fa que estigui d’acord amb l’evidència que hi haurà un abans i un després del COVID19, a nivell econòmic, financer, i fins i tot industrial. En resum, econòmic, social i polític. A nivell mundial. Però el detonador no ha estat el virus. El detonador ha estat el pànic que ha generat un virus que, al meu entendre, no s’ho mereixia.
Al menys, tant.
Però, què?... jo no sóc ningú, de fet només un ciutadà que està dins d’un dels grups amb factor de risc.
Però que pensa, si m´ho permeteu.
Comentaris