No volies caldo?... ,Doncs, dues tasses!... de Covid19

Escriure un post fa tres dies, després de molt temps sense fer-ho, m’ha motivat a seguir reflexionant sobre el bitxo que està de moda a tot el Món mundial.

I, com que no molestaré a gaires persones atesa la meva repercussió comunicativa, m’animo a sincerar-me.

Insisteixo en que aquesta pandèmia és la primera, després de l’existència d’internet, que afecta el primer món. No seré jo qui discuteixi el qualificatiu de pandèmia, però avui m’ha arribat per algun canal un comparatiu amb altres pandèmies anteriors i, de moment, és de per riure. Compte!... i que duri així!... no tinc cap interès en què es pugui comparar amb la pesta o l’èvola, per exemple. (He escrit èvola, no èvole).

De moment, cal dir que el més destructiu del Covid19 no està sent el virus en sí, sinó la por, evolucionada en angoixa i pànic de contagiar-se. I en aquest punt, els polítics manaires ho tenen molt difícil perquè, com va dir el MHP Quim Torra, el dilema és salut versus economia.

Traduït: confinament sever versus mesures light que permetin no parar el motor de l’economia.

Com sempre, em sembla que el millor camí és el del mig, el que combina necessitat i voluntat. En aquest cas, penso que el camí del mig seria el de confinament més gran possible... durant exclusivament 15 (o 19, per dir) dies. A partir dels 15 dies, prendre precaucions més relaxades que permetessin reprendre l’economia, però insistint en mesures d’aïllament com el teletreball i d’higiene com la mascareta, les distàncies mínimes i neteges exhaustives i reiterades de mans i de material compartit com teclats, tablets, mòbils, carrets de la compra...

Molt important és el període. Si les persones, les administracions i les empreses saben que el seu més gran esforç ha de durar un temps limitat, és molt més fàcil que es compleixin les normes que es dictin al respecte. Però, si passat el període la resposta del virus no ha estat la que els científics ens han dit i sobre la que s’ha basat la decisió política, cal passar sí o sí a altres formes d’atacar-lo però sense malmetre del tot l’economia.

Perquè, senyors, quan hagi passat la pandèmia, les persones que quedin bé hauran de seguir menjant, bevent, tenint sostre, desplaçant-se... La macro-economia ja es revifarà però el què em preocupa és la immediatesa de la micro-economia.

Vaig escoltar, com moltes altres persones, una suposada metge que parlava català occidental que deia en un missatge gravat que els càlculs matemàtics ens parlaven d’un 3% de mortaldat de la població, fem el què fem. Que només es podria rebaixar la xifra mirant d’allargar aquest primer període d’infecció per no col·lapsar els mitjans materials d’una sanitat que, com la catalana, és de les més ben estructurades del Món, malgrat totes les crítiques i els intents peperos de malmetre-la, com a veritables assassins que han demostrat ser (recordem les casuals morts de testimonis de la Gürtel?).

Encara som molt lluny d’aquest topall del 3% que s’ha de mirar de rebaixar sí o sí. I per fer-ho, també em sumo humilment al confinament el més sever possible. Però limitat en el temps. El pitjor que se li pot fer a una economia, macro o micro, es enfrontar-la a la incertesa temporal. Tota la resta es pot escandallar, pal·liar, re-estudiar, canviar... però no saber fins quan haurà d’aguantar una economia una situació d’hiper-estrés és la que la malmetrà.

Per aquest motiu m’he atrevit a qualificar la por, el pànic i l’angoixa com els més grans enemics. Quan aquesta por, pànic i angoixa arribi a les classes que viuen més al dia, no hi haurà qui les contingui davant de supermercats o botigues d’articles de primera necessitat, ni davant de governants que actuen com si es diguessin Maria Antonieta, i això ens mena al caos social, ni tant sols a l’anarquia com a teoria política, sinó directament al caos.

A Perú i a Colòmbia, on a les presons no es viu, només es sobreviu, ja hi ha hagut els primers amotinaments. Sufocats, però són els primers senyals.

Els governs que dubten, o que van prenent decisions contradictòries, seran els primers en caure: o davant de les oposicions o davant del carrer.

Cal prendre decisions dures, sí, però clares i basades en els informes tècnics sanitaris. I, sobretot, amb un horitzó clar i, a poder ser, a curt termini. I amb una duresa repartida per igual: com a exemple aquells bancs a qui es va ajudar al seu dia, avui han de complir l’altra part de la seva funció social. I ràpid. I les empreses s’han de comprometre a reobrir amb els mateixos llocs de treball coberts.

I allà on encara es pugui, obrir l’aixeta dels diners públics i privats i dels crèdits.

Aquest és el camí del mig que proposo i que no llegeixo que s’estigui prenent. Només tímidament a Hong Kong.