Un bon amic em diu, en veure la fotografia del tall de la Jonquera promoguda pel Tsunami Democràtic, que així no anem enlloc.
I, coi!... té raó!: així no es va enlloc!... però per l’AP-7/A-9, tram tallat pertanyent al Corredor del Mediterrani.
Mentrestant, per altra banda, llegeixo anades i vingudes a resultes d’unes eleccions inútils (bé, inútils del tot no, perquè el Rivera ja és a la paperera de la història també, afortunadament) i per aquest cantó tampoc avancem ni avant ni enrere. Vull dir a nivell espanyol que, si no fos perquè ens vol aferrissadament immobilitzats i es nega a acceptar la realitat catalana, se me’n fotria ben bé com s’organitzen políticament entre ells. És a dir, si volen ser fatxes o molt fatxes.
Per altra banda, una altra de les accions que, ara ja podem dir-ho del cert!, no va enlloc és el famòs eixamplament erqui. Enlloc. I, a canvi, l’ERC de sempre, la que coneixem com a independentista, s’ha ressentit molt d’aquesta política equivocada. En escons, no, però en dignitat i força davant els adversaris reals, un munt.
Un segon bon amic es nega a augurar futurs, tot i que és un politòleg afeccionat molt bo, i amb molta memòria. Però, coi!, si els que ens vàrem atrevir a denunciar la inutilitat de l’acció promoguda des de la cúpula d’ERC, clamant en el desert per una rectificació, ara es veu que no estàvem equivocats, potser que es digui. Potser que els ho rercordem. Amb humilitat, sense ganes de revenja ni tant sols de dir-los el famós “ja t´ho deia jo” tant emprenyador. Però, home, que algú ens reconeixi que la nostra juguesca era la correcta i que en prengui nota quan ens tornem a atrevir a fer auguris. Amb aquesta ajuda de la bola de vidre sí que hom pot moure’s. Amb risc, però estadísticament controlat, si no es deixen sòlts a gurús obnubilats.
I, si tenim en compte que fer política és intentar intuir i influir en el futur, els auguris són imprescindibles, segon bon amic.
Un tercer bon amic, proper a ERC, però no militant diu ell amb tota dignitat, ens recorda que ERC ha tornat a guanyar a Catalunya i situa les nostres crítiques i les nostres reflexions en “l’odi a ERC imperant”. Doncs, mireu, així tampoc no es va enlloc.
Amb postures sectàries (de secta) no s’avança ni endavant ni enrere. I aquesta és una situació força generalitzada entre militants i simpatitzants d’ERC: accepten com un sol home les barrabassades del Gabriel Rufián i del Tardà, els sermons de l’Oriol Junqueras i les renúncies del Pere Aragonès (una darrera l’altra) i la buidor absoluta del Roger Torrent. Els militants i simpatitzant d’ERC sempre han fet mol de seguidisme, són bons soldats, per això quan han explotat ho han fet com una olla exprés (Carretero, Uriel...). És molt més senzill el diàleg, la discussió permanent i degudament valorada, les rectificacions que calgui... i hom manté l’ambient destensat.
Com tampoc va enlloc un PdeCat que vol renèixer de les cendres d’un President Mas, després d’haver estat l’espoleta que ens ha dut a la situació actual, molt més avançada del què ell i el seu equip van arribar a pensar o idear. Però a qui cal reconèixer els avenços que va aconseguir, just ara que està de moda maltractar-lo des de l’independentisme, però també a qui com al gran líder britànic, Winston Churchill, ningú del seu entorn li diu que el seu temps ha passat, que ja ha escrit història catalana.
De la resta dels líders que sonen del PdeCat no hi ha res per comentar. De fet, ni per aprofitar.
La CUP: val la pena esmentar-la en un context d’avançar?
Ho hem vist: amb aquest trio esmentat tampoc anem enlloc. Però enlloc, ni endavant, ni enrere. I allà, a Madrid, en són conscients.
Qui o què ens farà avançar, doncs?: el President Puigdemont i el seu entorn, el Consell per la República, els del Pícnic, el Tsunami (mentre no el dominin gent partidista), l’Assemblea... en definitiva, ha arribat l’hora de la ciutadania, de la veu del poble. Per aquí sí que avancem, bon amic del començament de l’escrit.
Encara que s’hagi de tallar l’AP7/A9 a la frontera.
Comentaris