Abans-d’ahir era 20 de setembre.
Segon (segon!) aniversari d’una reacció popular, improvisada, imprevista, a una acció prepotent, provocadora, de pura trampa maquiavèl·licament estudiada pel què ara s’anomena deep state. Aquell diatothom que tingués ulls a la cara i la vista mínimament bé va poder veure com dos líders cívics catalans queien a la trampa que ens van posar i desconvocaven allò que no havien convocat: els catalans som pacífics, deien, això ens anirà a la contra; no podrem fer el referèndum... malgrat que la provocació no fou iniciativa dels líders, suara empresonats, ni dels ciutadans que indignats democràticament van anar a manifestar el seu enuig amb un estat antidemocràtic.
Doncs, bé: ara fa un any, en el primer aniversari, hom no va poder captar que hi hagués una diguem-ne celebració massa sorollosa; en canvi, abans-d’ahir vaig notar unes reaccions més descarades a mitjans de comunicació pro-independència i al carrer, sense ser de cap manera extraordinàries ni per descomptat violentes.
Llavors em pregunto què ha canviat en aquest darrer any, ja que sembla més lògic que el cansament de mantenir una postura rígida en el pas del temps hagués fet anar de baixa les manifestacions de rebuig al que va ocórrer aquell dia i els dies posteriors.
Inicio una mica d’anàlisi casolà:
- Per un costat, l’espectacle d’aquest darrer any dels partits polítics oficialment pro-independència ha estat absolutament decebedor. I segueix sent-ho.
- Per un altre, tenim un MHP de la Generalitat a l’exili, legitimat a les urnes però no al Parlament per por a la repressió, que segueix de moment sent un rosegador per a les aspiracions involutives de l’estat espanyol.
- També tenim un MHP de la Generalitat que ell mateix es definí com a "provisional"
- Unes xarxes socials que van fent de cuc de la consciència a polítics i a ciutadans.
- Una massa de ciutadans que de la il·lusió estroncada el mes d’octubre del 17 han/hem passat al pessimisme o al tantsemenfotisme perquè els líders polítics naturals han cregut que el mal dels seus empresonats no vol soroll i han desmantellat la il·lusió col·lectiva i amagat els objectius de l’esperit de l’1-O.
- Una part d’aquesta massa de ciutadans que ja han superat la passivitat i han recuperat l’enuig i la dignitat de la lluita contra un estat antidemocràtic.
- Una part de comunicadors que comencen a explicar i proposar sense embuts, deixant enrere la pura narrativa dels fets.
Aquest poti-poti, com bé va manifestar en una editorial en Vicent Partal, és de resultats incerts. Però hi ha la sensació, compartida per cada vegada més ciutadans catalans, de que el terreny és tant i tant sec que qualsevol petita guspira pot encendre´l.
I llavors apareixen de bell nou uns incendiaris ignorants i interessats demanant la retirada d’una pancarta favorable a l’alliberament dels ostatges que penja al balcó de la Generalitat.
I, darrera de l’ordre taxativa d’un poder judicial polititzat en aquest sentit, apareix un home que pel seu posat habitual no el qualificaríem de MHP. Un no professional de la política però bon gestor públic, com es va veure mentre va dirigir el Born, amb un posat honest i que està aprenent a navegar per les aigües braves de la política a cop de destralades. Un home que sempre sembla que només sàpiga escoltar, una persona al qual les americanes sempre sembla que li van sobreres, allò que normalment en diríem un bon jan, que somriu per tot i a tothom.
I l’home va i es planta i li diu al poder judicial polititzat que no. Que no traurà la pancarta. Però si semblava que no podia trencar un plat!... deuen pensar els jutges.
I aquesta pot ser la guspira que actuï d’ignició de la revolució. O una altra. Però aquesta té certs ingredients, com ara que el MHP "provisional", el poder polític, de nou es posa a l’alçada dels ciutadans i en certa manera a les seves mans.
En Quim Torra no té la pinta de líder heroi, ben bé el contrari, sembla un antiheroi. Però lidiar dins d’una multinacional encara que sigui suïssa, o potser gràcies a això, bé li deu haver donat certa experiència de moure’s entre lleons en situacions difícils.
Però si es troba fent l’heroi perquè manté ferma la negativa, cal no deixar-lo sol. No podem desentendre’ns d’ell i, si convé, que prengui la guspira per defensar-lo i acabem ja d’una vegada, fent esclatar tota la indignació que portem cap a l’estat espanyol però també cap als que haurien de ser els nostres líders i hi han renunciat amb excuses vanes.
Comentaris