No ho entenc

De cap de les maneres voldria afegir-me al sectarisme a la contra, és a dir anti-erc, i per aquest motiu miraré de fer un esforç d’equanimitat.

Tinc amics, alguns molt amics, i tinc companys i saludats entre els militants, els votants indiscutibles i històrics i també entre els nous votants d’ERC.

Personalment he tingut sempre una simpatia gairebé irracional cap a aquest partit, encara que molts cops, pensant en votar amb responsabilitat, m’hagi decantat cap a altres formacions, PSUC (que no ICV) inclòs.

En alguns moments de decepció política -com ara- he intentat practicar l’escepticisme polític, però allò que en temes religiosos m’és tant fàcil, no puc en temes polítics, econòmics i socials.

Exposat tot això amb la màxima sinceritat possible, com sempre, he d’afirmar rotundament que no entenc la dinàmica que està prenent aquest partit. No sé entendre cap on va.

O, més aviat, si el què entenc és la realitat, al menys m’he de preguntar què fan els militants independentistes històrics tant i tant callats o defensant postures veritablement incompatibles amb la independència. República catalana, en diuen ells, ara… Per acabar dient República Catalana dins de la República Espanyola, potser?…

El seguit d’errors dels nostres polítics de qualsevol signe d’ençà els darrers tres anys no són de cap manera imputables a ERC i la seva gent, però alguns m’imagino que sí. No tinc aquesta informació de la que diuen disposar tertulians i persones pròximes al poder. Però observant els indicis, escoltant i llegint entre línies amb una mica d’esperit crític, hom s’adona que allò que era, ja no és.

A l’organització de l’1 d’Octubre hi havia implicada molta gent de base d’ERC que va veure una possibilitat certa d’aconseguir allò que feia tants anys que teoritzaven. Molta. També d’altres partits i organitzacions, però ara toca rebuscar per intentar entendre allò que no entenc d’una organització política quasi centenària, que la volíem pal de paller de l’independentisme.

Ja vaig dir-hi la meva respecte a la direcció i gestió de partits i organitzacions des de la presó no fa gaire en aquest mateix espai. Segueixo pensant el mateix i, si és possible, fins i tot amb més força. Conec històrics, alguns ara histèrics, d’ERC que ho han dedicat tot al partit. I que no l’abandonaran sota cap concepte, després d’aguantar travessies pel desert, Dragon Kans, Montillas i moltes altres situacions complicades i difícils d’argumentar i defensar.

Però actualment crec que allò que mai havia passat, que la distància ideològica entre bases, inclosos simpatitzants i votants reiteratius, s’ha capgirat. Anys enrere eren els dirigents d’ERC que maldaven per la consecució de la independència, salvant alguns períodes tipus Hortalà, mentre que les bases esmentades eren numèricament escasses. Ara, aquestes són numèricament rellevants i els directius han fet passes enrere, amagant al calaix l’objectiu troncal d’independència.

Desconec si les motivacions reals d’aquests directius són les famoses “paguetes”, si potser alguns d’ells estarien millor pagats al sector privat, si segueixen maldant pel poder per pures ànsies de tenir-ne, o si realment tenen vocació de servei i creuen que estan fent el millor per Catalunya.

Ho desconec, perquè els sentiments íntims només remena cadascú els seus. I amb prou feines, que de contradictoris en som un munt, els humans.

Però, torno a dir-ho: el què veig, no m’agrada. Em fa sentir molt incòmode, i llavors recordo a les bases d’ERC que, com un sol home, es van aixecar l’1-O, i em pregunto per la seva incomoditat.

Arribats a aquest punt segueixo sense entendre res de res. Menys fins i tot del què em pensava. Però estic convençut que la deriva oficial d’ERC ens deixarà com a poble completament indefensos, aixafats, desmotivats, esmaperduts i desorientats. Als que formen part de les seves bases. I a la majoria que no hi som, també.

I, a sobre, els sectaris diran -de fet, els seus portaveus infiltrats, ja ho diuen- que els que estem equivocats som els altres. Sobretot, el professor Ramon Cotarelo, que no té pèls a la llengua.

Penós.

Penós, malgrat les bones vibracions que alguns opinadors i creadors d’opinió a les xarxes socials intenten posar a les seves comunicacions, com el Paco Abad
( http://diesdefuria.blogspot.com ), el @CNICatalunya, el Bernat Deltell (https://bernatdeltell.cat), el @KoldoPereda i tants altres que promouen l’estratègia conjunta i generosa.