A rel d’un article de l’Andreu Barnils i de la pertinent resposta d’en Jordi Sànchez des de la presó, al meu entendre resposta excessivament agressiva -aspecte aquest que ja forma part del fons d’aquest mateix post, com sense voler- la societat catalana, al menys la polititzada, ha enfrontat per fi un tema força espinós com és el de la possibilitat de que els presos -ostatges d’Estat- polítics catalans puguin fer o no política des de la presó.
Abans que res, per situar-nos, cal entendre la funció de la presó en una societat del segle XXI: es pretèn re-educativa, i a Catalunya s’han fet grans esforços en aquest sentit, però realment no pot deixar de banda que és coercitiva. Els seus esquemes, per molt que els funcionaris s’esforcin, i a fe de Déu que n’hi ha molts que ho fan a Catalunya, estan pensants per coartar la llibertat més íntima dels interns i doblegar una suposada personalitat anti-social.
Hi ha pràctiques dictades dins del reglament de presons que no deixen de ser lògiques: els horaris dels àpats, ben fixats per a tothom; els horaris de les tasques educatives, esportives o de silenci. Tots ells necessaris en un col·lectiu de persones de gran dimensió i de diverses procedències i cultures.
Però la constant desconfiança dels funcionaris cap a l’intern, que desemboca en la recíproca desconfiança de l’intern cap al funcionari, també és implícita en el reglament de funcionament. A tal fi, la deshumanització acaba sent si no absoluta, molt gran.
Potser als ostatges el sistema els tracta amb més respecte, peró per exemple quan han de canviar de mòdul per anar del propi al mòdul de visites han d’anar acompanyats d’un funcionari de presons. Per què?... doncs perquè forma part de l’uniformització necessària dins de la presó.
Una persona als seus cabals, amb educació social correcte, no acaba de capir perquè rep aquest tracte infantil. Igual quan l’intern ha de demanar als funcionaris (mitjançant instàncies!!) per qualsevol cosa que necessiti, com un líquid de llentilles, com unes noves ulleres, com si a l’exterior està prenent una medicació, que li han de validar els metges de la presó, al cap d’un munt de dies... L’intern no pot connectar-se a Internet, ni mails, ni missatges, ni mòbils naturalment... Només 5 minuts diaris de conversa telefònica a un número de telèfon prèviament registrat i aprovat el connecten amb l’exterior, junt amb les cartes escrites. Però les que es reben són obertes en presència de l’intern i passen censura prèvia d’entrada, al menys els sobres.
Quan hi ha diari, és La Vanguardia, no hi ha elecció. Pots tenir televisió a la cel·la després de demanar-la, esperar força dies i comprant-la dins la presó, amb lo qual només pots veure els programes de nit o a l’hora de la migdiada perquè el batibull a la zona social comuna no permet escoltar la TV comunitària... i qui decideix el programa que es veu entre una munió de persones?
I això és un dia. I l’endemà. I el següent. Dissabtes i diumenges inclosos, dies en què es reben visites oficialment. Amb sort, un vis-a -vis familiar d’hora i mitja, em sembla, el dissabte i 40 minuts de vidre el diumenge. O a l’inrevés. O sense vis-a-vis.
I això durant dos anys, comunicats amb l’exterior només per portaveus subjectius.
No n’hi ha prou fins aquí per entendre el fons de l’article?: des del meu modest punt de vista, els ostatges no poden, repeteixo, no poden influir en política. Primer perquè realment el seu cervell el què vol és recuperar la llibertat de la que mai havien d’haver estat privats, i només amb això ja és clar (tenint la pretensió d’un indult, o no, d’absolució, de bomba nuclear al mig del pati del mòdul, o del què sigui) que no poden influir políticament en una societat que segueix a un ritme molt més vertiginós que el que ells respiren a la presó, i molt menys ser el directiu màxim d’un partit.
Ho sento, però a mi em fa pensar que els dirigents empresonats segueixen al front només nominalment, no sé si voluntàriament o obligats, per tapar uns dirigents reals que no han estat escollits per les bases dels propis partits i que s’amaguen rere la figura de l’ostatge, aprofitant que aquest crea unes simpaties afegides, degudes a la terrible injustícia que està vivint.
Personatges infumables, de recorreguts vitals com a mínim estranys, poden fer així la seva aparició entre bambolines, mentre són coberts per la bona fe de la gent i l’aurèola de màrtir de l’intern en qüestió.
Resumint: es mirin per on es miri, els ostatges no poden fer política. Però els que fan política no s’han d’oblidar dels ostatges. Com a persones que s’han sacrificat per tots.
Comentaris