Ja feia molt de temps que tenia ganes d’escriure més enllà dels 280 caràcters de Twitter perquè de llegir, la veritat, me’n faig un fart, però d’escriure opnió, només algun filet al Twitter. L’única lectura que m’estalvio és la lectura sistemàtica de personatges que més o menys ja sé què diran, que ni m’ensenyaran res, ni em sorprendran ni em provocaran que pensi més enllà de les tesis que ja tinc assumides com a acceptables, que mereixen ser defensades o que són les correctes des d’un punt de vista democràtic, liberal i independentista. Sobretot, democràtic.
L’eix que sustenta el meu ideari és la llibertat de l’individu i de la societat que l’envolta com a grup humà, que per mi estan fora de cap dubte i són el bé més preuat que cal defensar.
En la persecució d’aquests objectius m’obligo a valorar el més adequadament i equànime possible els passos òptims a seguir per la nostra societat catalana, com també alguns dels passos ja decidits o fets. Amb crítica subjectiva, és clar, no hem d’amagar-ho.
D’altra banda, he de dir que no sóc historiador, ni de bon tros: al col·legi només li vaig fer cas un curs a l’assignatura, i gràcies a un mestre atípic de cognom Perlas. Així doncs sóc només un simple lector i seguidor d’historiadors, això sí. Per exemple, xalava escoltant l’Oriol Junqueras a Catalunya Ràdio.
Vaig analitzar, doncs, la nostra història pre-franquista, la dels catalans vull dir, de la mà d’en Soler Sabaté, d’en Junqueras, del Toni Soler... i de les experiències d‘adolescent dels meus pares i d’adulta de la meva àvia, que vivien al Baix Llobregat en aquells temps negres. Una anàlisi inconscient, de gota malaia, d’aquella manera tant natural que va calant fins que un bon dia t’adones que tens opinió fonamentada i penses que l’estat natural de Catalunya seria tenir un Estat, i no et planteges el contrari.
D’altra banda sempre vaig ser reaci a ser militant polític més enllà de la defensa de la independència de Catalunya. Des de sempre tenia clar que Catalunya havia primer de ser lliure per ser després allò que volguessin els seus ciutadans.
I aquí, per seguir fent amics, faig un parèntesi per expressar que, des de la meva òptica, Catalunya, la seva gent, no és tant d’esquerres com es vol fer creure. Al menys la segona meitat del Segle XX i el què portem del XXI. No és de dretes, però jo diria que és majoritàriament d’un centre-esquerra amb tocs liberals. Tot molt centrat. Tot molt raonat.
Reprenc el fil de la motivació de la meva animadversió als partits, suposo que per la meva habitual postura escèptica, qüestionant-ho tot. Actitud que de seguida -a l’Institut Balmes, amb 16 anys- vaig descobrir que estava renyida amb la militància a un partit. Llavors el PSUC era el que estava de moda.
A l’any 2009 vaig entrar a una organització política que, amb el temps, va esdevenir un partit polític. Aquells ben bé 6 anys van servir per escampar a tort i a dret l‘ideari independentista, que consideràvem malmès pel tracte que rebia dels partits tradicionals. I també per reafirmar-me que jo no podia ser un militant a l’ús.
Amb aquest panorama, doncs, i per causes fonamentades de treball, he passat a ser un analista molt “amateur” de la situació i que, quan puc, mantinc la meva participació i compromís material i personal.
I noi!... en mala hora m’hi vaig posar!
Perquè, per adonar-se de forma clara dels errors comesos en molts moments, mentre els fets corren, no calia posar-s’hi. A mi m’agrada més la creació, el treball pel futur, l’optimisme per l‘esdevenidor...
No m’agrada recordar públicament allà on vaig encertar el pronòstic. Qui vulgui i se’n recordi, ja ho farà per mi, si vol.
El què m’espanta és que ara veig clar que avui estem repetint els errors filosòfics i estratègics del trienni 33-36 del segle passat. Estem caient en la mateixa trampa republicana espanyola; assumim la mateixa responsabilitat de què si no ens posem en línia, els fatxes, els feixistes tornen; que les esquerres espanyoles ens estimen a cor que vols; que l’Europa democràtica ens recolçarà... i ens convertim en un poble mesell, esperant que l’amo ens allargui la corda que ens té lligats pel coll.
Esperant. Com en una piulada “esperava” l’actual President del Parlament de Catalunya que la policia espanyola deixés anar uns alcaldes i uns activistes segrestats per la força, en algun cas per encaputxats: quina manera de defensar la democràcia... no ja Catalunya!
Aquests errors ja els van cometre els polítics de l’època dels nostres avis, fa gairebé 90 anys. I ja sabem com acaba pels catalans. Doncs no repetim l’error, fem-li cas, ni que sigui per una vegada, a l’Einstein i no repetim les accions fetes, ni que sigui per provar al menys si el resultat és diferent.
Si a més a més comencem a estimar-nos nosaltres mateixos, amb autocrítica, és clar!..., però estimant-nos, potser començarem a pensar i, sobretot, a actuar diferent. I llavors potser sí que començarem a guanyar-nos l’espai que reclamem al Món.
La situació actual, en tant que rèplica del trienni esmentat, és tant diàfana que enlluerna i tot. Potser per aquest enlluernament els nostres dirigents polítics, que aparentment estan molt més preparats que jo des d’aquest humil post, no semblen poder veure-la, llegir-la tal com caldria.
Fer-nos els simpàtics, esdevenir la part dialogant (amb una paret al davant), no deixar ni un paper a terra a les manifestacions, ajudar a fer la república espanyola, ser la punta de llança contra el feixisme espanyol (VOX)... ens fa millors persones.
Però no ens farà ciutadans lliures.
Només ens posarà de nou als peus dels cavalls castellans.
Comentaris