Vagi per endavant que per mi la llibertat individual de les persones és el be immaterial més preuat pel què es pot lluitar.
I la suma de les llibertats individuals agrupades creen una legitimitat, que és a la base normativa de convivència, a partir de la qual ja estaríem creant una legalitat.
Però l’ordre és exactament aquest i subvertir-lo voluntàriament l’únic resultat que comporta és la subversió dels afectats.
Precisament l’esmentada legitimitat és la que fa que els pobles es constitueixin en nacions i les nacions en estats.
I en aquesta raó que comparteixo els catalans hem basat la nostra evolució legítima cap a un estat independent, en forma de república. Però ens hem oblidat alegrement que havíem de defensar-lo davant d’un altre estat ja constituït, d’un tarannà molt diferent.
Bàsicament hem menystingut el seu tarannà, com a estat, però també en relació al poble inculte que li dona el suport imprescindible per seguir sent l’estat tirànic que mai acaba de deixar de ser.
I aquí crec que els catalans hem badat.
I ara tornem a badar.
Ens hem deixat arrossegar a unes eleccions autonòmiques il·legals per il·legítimes. O no és ben cert que un President d’un govern ja estranger ha tingut les galtes d’imposar unes eleccions sense fonament legítim, per tant il·legal, deixant ben clar doncs que Catalunya com a mínim és una colònia envaïda per unes forces d’ocupació armades?. Regulars i irregulars.
No entraré a disseccionar el què va passar el dia 10 d’octubre que, per mi, està a l’origen del creixement repressiu d’un estat que només entén el diàleg com a feblesa, i al què cal demostrar-li, com a aquell “matón” del col·legi, al menys un cop cada curs, que no li tenim por i que li pararem els peus encara que sigui a risc de rebre algun clatellot.
Així doncs, la nostra postura pactista ha ajudat a créixer psicològicament l’enemic, de tal manera que els propers passos que seguiran, tot i que seran blasmats inútilment des de les ments benpensants mundials, ens deixaran sense opcions a qui votar. O sigui que, sigui per la via de la Llei de Partits o simplement il·legalitzant determinades idees com la republicana o la independentista, el resultat de les eleccions del 21D -si és que es fan- està dat i beneït. I, si pel què sigui el resultat no els és prou favorable, repetiran la jugada perquè aquest és el sistema de les tiranies que agrupen els tres poders en un de sol. I especialment si estan ajudats per un quart poder miserable, mentider i venut.
I som on som: amb dos líders civils a la presó preventiva sense fiança. Amb mig Govern a la presó preventiva sense fiança i l’altre mig a l’exili. I vindrà el 21D, ple d’irregularitats de tot tipus durant la prèvia campanya electoral, buscant desmotivar els votants independentistes i il·legalitzant aquells que facin excessiva nosa. Per cert: amb la CUP ja han començat.
Un cop elegit el nou Parlament, totalment unionista, i el nou Govern, també del mateix sector, els nostres líders polítics es podriran a la presó, com li va passar a l’Otegi: primer preventiva i després definitiva, potser per 30 anys. Perquè serà “un afer intern”, ja que nosaltres no haurem demostrat a ningú -de fet ni a nosaltres mateixos- que som capaços de fer el primer pas i defensar-lo tot seguit davant del Món sencer, feina imprescindible per assolir la fita que ens havíem proposat. Fita difícil però no impossible.
Entenc que aquí on som mai havíem d’haver´hi arribat. Ho havíem d’haver parat quan tocava, imposant la legitimitat d’un poble que va votar en referèndum i que, malgrat la dura repressió efectiva, va emetre més de 2 milions de SÍ a la independència i que per molt que aquells que no van votar ho haguessin fet amb el NO, no haguessin arribat ni a empatar.
Per tant, estic segur que els assessors del Govern legítim deuen saber molt de lleis, fins i tot de les internacionals. Però van infravalorar sempre i en tot moment la fermesa del tarannà de l’adversari, que només entén la força i no sap -ni vol- raonar. Que és l’escorpí del conte, vaja.
En aquest ordre de coses, i des d’aquesta visió comença a caldre que ens mirem al mirall i ens diguem quins són els moviments que volem fer i quins els que estem disposats a fer.
No estic propiciant de cap manera accions de violència física contra persones, però sí que estic per la labor de fer accions dures contra allò que farà entendre a l’adversari que, a més a més de la força gandhiana que ja hem demostrat que tenim, estem disposats si convé a perdre impuls econòmic, a fer passes enrere, però per agafar empenta i ressorgir en un context global i globalitzat amb tot el potencial que tenim.
I si aquestes accions afecten economies veïnes encara tindran més efecte, perquè ningú està disposat a patir pels excessos comesos pel veí, per molt simpàtic i lolailo que ens sembli. Recordeu les vagues dels agricultors francesos.
He passat molt de puntetes pel 21D perquè les evolucions en el nostre dia a dia són canviants per hores: ara ja sona que no hi haurà unitat independentista. Segon error. El primer ha estat deixar-nos entabanar a un segon 27S però aquest imposat pel repressor, davant del qual aquest cop la tirania està disposada a activar-se en tots els fronts, els honestos i els deshonestos de la guerra bruta. I, ara, el segon error, serà demostrar divisió.
De fet, només amb la publicitat dels tacticismes dels partits ja hem començat a perdre. La següent batalla perduda serà per la il·legalització parcial de partits, agrupacions i moviments. I l’error final serà el vot al “menys dolent”, al Santi Vila de torn que ens hauran deixat d’esquer per no votar l’Arrimadas i el seu marit botifler, tots els quals, junt amb els neolerrouxistes del QWERTY, substituts del PSC, tornaran a un autonomisme de LOAPA. Que serà el millor per tots nosaltres, diran, com si ells sabessin què és el que més ens convé, llevant-nos paternalment de nou la llibertat d’escollir. De fet, llevant-nos de nou la llibertat.
Tot plegat, un nou ocàs del poble català… per no haver fet allò que tocava perquè els dirigents es van arronsar.
I, què voleu que us digui?, si permetem que el futur transcorri seguint l’esquema que he descrit, potser sí que ens mereixem el què tenim ara, i el què tindrem aviat si no fem res de veritat.
Comentaris