Vull començar amb una auto-referència: en aquest mateix blog vaig posar fa anys algun exemple senzill però aclaridor d’un país que funciona: Nova Zelanda. Perquè allà, els ciutadans creuen i confien en els seus dirigents. Malgrat tot, que també hi deu haver pressions. Compleixen la llei i defensen les institucions. Les seves institucions. I a les cases, amb orgull, hi planten la bandera neozelandesa.
A tenor dels esdeveniments a l’entorn de les aspiracions independentistes de Catalunya, vaig seguint amb fruïció, a cops fins i tot malaltissa, comunicadors, opinadors i periodistes del nostre país, i fins i tot algun de més enllà de l’Ebre, com en Ramon Cotarelo o Suso del Toro.
En Sala i Martín, en Pere Torres, el professor Mas Colell, en Salvador Cardús… noi!… quin luxe poder-los llegir!
Però avui voldria referir-me als periodistes i opinadors més pro-actius, de qui gairebé cada dia hom pot llegir-ne i/o escoltar-ne opinions: en Germá Capdevila, en Toni Soler, en Pere Cardús, n’Enric Vila, la Pilar Carracelas, en Jordi Graupera, en Salvador Cot, l’Empar Moliner, el Francesc Abad, en Vicent Partal, en Jofre Llombart, “el” Bassas, en Bernat Dedéu, el José Antich, “la” Nebrera, l’Andreu Barnils, l’Iu Forn… i tants i tants d’altres. Mai abans havia dedicat tant de temps a llegir i escoltar-los. Cadascú sense perdre el seu estil.
I crec sincerament que a tots ells, a tots els què he anomenat i als què no he esmentat, els catalans els hem de donar les gràcies: estan analitzant el minut a minut, el segon a segon, l’inflexió de la veu del MHP en un moment donat, comunicant o responent; un xiuxiueig del Vice-President Junqueras és motiu d’anàlisi; es miren i remiren les estratègies de les defenses del President Mas, de les ex-conselleres Rigau i Ortega i de la Presidenta del parlament; es visualitzen i valoren els constants vaivens dels poscos; si convé, fins i tot vigilen el pentinat de la Gabriel. Tot això mirant de reüll l’hiperactivitat de la SSS (Soraya Sáenz de Santamaría) i l’aparent passotisme immobilista de Mariano Rajoy.
Cadascun d’ells des del seu tarannà periodístic i, suposo, personal. Alguns més analítics com en Jordi Graupera, el José Antich o “la” Nebrera, altres més propositius com Pere Cardús, Jofre Llombart o Vicent Partal, uns altres més perepunyetes com si s’haguessin atorgat la missió de ser la consciència del procés, com en Bernat Dedéu i n’Enric Vila…
Entremig, els que miren de treure punta i tiren d’ironia com el Toni Soler, l’Iu Forn o l’Empar Moliner.
D’altres més contundents, com la Gemma Aguilera, en Germà Capdevila, el Salvador Cot, el Jordi Borrás o l’Andreu Barnils.
Insisteixo: crec que els hem de donar les gràcies. Al menys, jo els les dono.
Però.
Sí: hi veig un però.
Com que tinc la sort i la desgràcia, a parts iguals, de no poder viure en viu i en directe les mesquineses diàries del procés cap a la independència que els catalans hem empès, puc veure clarament el moviment global que m’indica que
Especialment si tenim en compte que no hi ha un Waze que ens indiqui ni la ruta més ràpida ni la més còmoda en aquest camí. Tant és així que jo era -i sóc, però ara em mantinc callat- partidari d’una altra ruta: guanyar el Parlament (ja ho tenim)- DUI - referèndum - procés constituent, que, dit baixet, al final potser serà la definitiva.
Alguns opinadors que he esmentat abans, junt amb forces vives de l’independentisme, amb poder de comunicació i sense, van prémer molt fort l’accelerador per tal que es fes un referèndum sí o sí. Finalment, el Govern va admetre les seves tesis, o ja les tenia assumides vés a saber…, i va capgirar el procediment que a mi, i a molts altres, em semblava el lògic.
Hem de reconèixer que la decisió ha tingut una sèrie de virtuts incontestables: internacionalització, posada en evidència mundial de les mancances democràtiques d’Espanya i especialment del seu gobierno, acostament d’organitzacions i opinions democràtiques de dins i fora de Catalunya, actuar com a element integrador intern i de Mister Propper per a partits polítics immobilistes i organitzacions fictícies, desorientar el Madrit-concepte…
Benvingut, doncs, el referèndum! I recolzament total al Govern, a totes i per totes, a l’estil Francesc Abad.
I aquí ve el “però”: detecto en alguns dels opinadors esmentats abans, potser massa animats per l’èxit de l’iniciativa del referèndum sí o sí, un excés de marcatge a l’home. No crec que a aquest Govern li calgui que l’empenyin més enllà de mantenir-lo fermament unit fins al referèndum i les conseqüències que se’n derivin. I, de moment, està superant amb nota tots els embats tan dels cavalls de Troia com dels frontistes. Lo qual vol dir que es mereix un més alt grau de confiança. Al Govern i al seu entorn.
Els comentaris de dubte, magnificats a les xarxes socials per alguns hiperventilats, no afavoreixen per res la unió, que no vol dir pensament únic, suposo que no cal que ho expliqui.
Crec que aquest Govern que tenim avui a Catalunya és honest, no especula ni amb unes eleccions autonòmiques ni amb allargar inútilment el temps, i que pensa anar fins al final, com ha dit i repetit mil vegades. Malgrat que de tant en tant els seus membres es mirin de reüll, el què és important ho encaren i ho escenifiquen des de l’unitat d’acció i no cauen en els paranys que els posen tan els cavalls de Troia com els recalcitrants, el gobierno espanyol i els “fatxes”.
Per tant, amics opinadors, per un període d’uns mesos si us sembla podríeu, fins i tot des de la crítica, acabar cada article, cada col·laboració, cada opinió amb un:
“Malgrat tot, Govern, teniu tot el nostre suport! Confiem en vosaltres: endavant!”
Comentaris