Dieu-me clàssic; dieu-me conservador; dieu-me de dretes: m'és ben igual.
Seguiré sent partidari de retre homenatge als avis, als rebesavis i a tots aquells que anònimament han conformat la nostra història com a poble, com a nació.
I, per extensió, també m'agrada notar que en altres indrets tenen respecte per la memòria col·lectiva. I busquen la forma de fer-ho visible.
Posaré dos exemples que d'una manera o altra m'han impressionat en veure'ls: el monument al soldat desconegut a Lisboa i a París. D'estils diferents, val a dir que em decanto més pel de París perquè m'agrada que els monuments siguin molt propers a la ciutadania i amb la mínima parafernàlia. Però en ambdós casos s'hi respira història i homenatge.
A Barcelona, sense entrar a valorar raons estètiques, el monument als nostres patriotes el tenim al Fossar de les Moreres. Allà retem homenatge als "nostres" rebesavis com a símbol de la nació catalana sencera, per tant patrimoni també de ripollencs i tortosins, de bergadans i balaguerins.
Però, ai las!... els barcelonins van decidir, sense entrar en detalls, que posarien al front del Cap i Casal una alcaldessa i un equip populistes i presumptament trencadors.
I, ja van diversos cops, aquests decideixen que la forma de ser populistes i trencadors és la irreverència i falta de respecte als símbols, oblidant ser trencadors en propostes polítiques.
Però el curiós és que sempre els toca el rebre als símbols no solament barcelonins, sinó catalans. Aquells símbols que també els catalans no-barcelonins fem nostres, aquells que el Cap i Casal té com si diguéssim en custòdia de la memòria, la dignitat i el reconeixement col·lectius.
Ara l'alcaldia, amagada rere sigles presumptament artístiques i fent molt poc soroll, ha decidit que qui custodiï el nostre equivalent a la tomba del desconegut de París o Lisboa sigui uns carrets de la compra amb totxos dins. O sigui: han decidit fer una performance, que ja veuran els barcelonins quan els tornarà a costar, on fer befa del memorial històric no dels barcelonins sinó dels catalans.
Sí, ja ho sé: també sóc un insensible i no entenc res de l'actual tendència artística.
(Parèntesi: potser no dec ser tant insensible quan pintures con el Gernika o les de Débora Arango, per exemple, estrafetes elles, no em deixen indiferent, em sensibilitzen vaja)
Per mi, ser respectuós amb qui ha lluitat per la vida de forma generosa abans que nosaltres hauria de formar part irrenunciable de l'educació. I en aquest ser respectuós hi incloc, a més a més de les persones amb relació directa, les persones que han conformat el col·lectiu referent, el país. I això m'obliga a respectar la seva memòria i per extensió els símbols de la seva memòria. Sigui èpica, o no.
Els carrets de la compra, simbolitzin la bestiesa que simbolitzin per als autors de la performance, tant si fan referència al poble ras com si satiritzen la custòdia oficial, no són aquells elements dignes que hom esperaria trobar al voltant del referent històric, i que estic segur que nacions molt més punteres que la nostra artísticament ni tant sols s'han plantejat.
Perquè la dignitat col·lectiva cal preservar-la, per molt progre que hom sigui, si hom vol que el propi poble segueixi orgullós i segur de si mateix.
I és just aquí on se circumscriu l'actitud de l'actual alcaldia: l'atac continu, via gota malaia pseudo-artística, a la dignitat dels catalans.
Mentrestant, ciutadans que s'autodefineixen progres i d'esquerres, molt "entesos" en art, aplaudeixen amb les orelles. Peneta.
El Cavall de Troia segueix fent la seva feina.
Comentaris