Per raons que no fa al cas, hem entrat en contacte directa amb famílies del què ara se’n diu “ocupes socials”. Ocupes amb C, no amb K.
Que no és altra cosa que famílies a les que la precarietat laboral, la crisi i una societat consumista y hipòcritament elitista els ha dut a diguem-ne socialitzar uns habitatges buits, propietat d’entitats bancàries i pseudo-bancàries, amb l’aquiescència i fins i tot l’ànim d’administracions locals.
El tema és força cantellut. Té moltes arestes, moltes possibles visions, que en tots els casos són punxegudes i fan mal si hom s’hi acosta.
Una aresta seria la contraposició propietat privada vs. dret a un habitatge digne. Fa vuit anys, o nou, quan varem veure per on anirien els trets vàrem començar a proposar fer alguna mena de tracte o cessió d’immobles acabats, o gairebé, amb Ajuntaments per crear una mena de bossa de lloguer social, que permetés d’un costat mantenir els immobles físicament i de l’altre mantenir les propietats a les empreses promotores, amb el compromís bancari corresponent.
Aquesta opció hauria permès que la crisi bancària fos de menor impacte, que als passius dels bancs no hi constessin tants préstecs fallits i que el problema de l’habitatge es minimitzés. Només faltava voluntat política, mirada de llarg abast i generositat per part de tothom. Però la mancança va ser especialment de la gran banca, que va veure una ocasió d’or per fer desaparèixer la competència que els eren les caixes d’estalvi, creant així un mercat captiu. Aquesta acció es va fer amb el suport de les dretes espanyoles i també de les catalanes, quan a la CiU d’aleshores la U de DUran i Lleida pesava molt. Massa.
No calia ser el 14è economista en influencia mundial, com és en Xavier Sala i Martín, per veure que s’estava muntant la més gran estafa legal de tots els temps amb la creació de la SAREB, la destrucció de les Caixes d’Estalvi i l’espoli de béns immobles per part de la gran banca, amb el suport de diner públic i d’unes lleis, la hipotecària sobre tot, absolutament desequilibrades en favor d’aquesta darrera.
I finalment es va perpetrar l’estafa. Sense oposició, sense miraments, amb suïcidis físics, amb jutges favorables als desnonaments, amb el sistema sempre fent costat a la propietat privada dels bancs, en realitat en molts casos robada, repeteixo: ro-ba-da, als mateixos que durant una pila d’anys havien anat pagant quotes a les quals en un moment donat no van poder fer front per una crisi econòmica…propiciada pels mateixos bancs que en aquell moment tornaven a sortir-ne beneficiats. Pagament de quotes que, sumades totes, molts cops l’import ja sobrepassava el valor de l’habitatge.
Però la nostra humil veu no va ser escoltada ni per entitats bancàries ni per administracions locals.
Per tant, contraposar avui la dicotomia propietat privada versus ocupació social és jugar amb les cartes marcades, posar-se al costat d’aquells a qui la llei hipotecària els encimbella, si no es té aquesta visió més completa. I si es té aquest visió més completa, cal dir ben alt i clar que la solució, la veritable i definitiva solució, ni tant sols s’està plantejant.
Una altra aresta són les administracions locals. Properes als seus ciutadans, són les més sensibles a permetre, i a vegades promoure, l’ocupació social. Des d’un punt de vista anímic no amagaré que em sento proper a aquestes decisions de David contra Goliat. Però tot cal fer-ho amb seriositat, sense renunciar a les pròpies responsabilitats, de forma organitzada i correcta. Estudiada, pensada i normativitzada al detall reglamentari que correspongui.
Però els polítics locals, que molt cops amb prou feines saben fer la O amb un canuto, només estan preparats per valorar allò que els afavoreix a la propera reelecció (massa cops reiterada). I les decisions favorables a les ocupacions socials els dona vots. Dels beneficiats directament, però també dels que podem simpatitzar amb la mesura.
Llavors, malgrat la munió de tècnics, assessors, pensadors, funcionaris… de que disposen les administracions locals a ningú se li va ocórrer de fer un inventari i un seguiment administratiu dels habitatges buits, definint els que eren habitables dels que no. I actuar en conseqüència, canalitzant les ocupacions socials cap allà on fos tècnicament possible, evitant així perjudicar la resta de la població, que també els ha de votar. Però que, sobretot, haurà de conviure amb uns nous veïns.
I així dotant d’eines a les Assistències Socials per avaluar la idoneïtat i canalitzar la problemàtica de l’habitatge. A vegades promovent allò que fa vuit o nou anys alguns ja proposàvem.
Una tercera aresta són/som els veïns. Al recel habitual de la introducció de canvis en el propi entorn vital, s’hi suma el recel “comunicatiu, de telenotícies”, que crea prejudicis (pre-judicis).
Hom es pensa d’entrada que les famílies que protagonitzen ocupacions socials són famílies desestructurades, de baix nivell cultural, d’hàbits no massa socials, etc, etc… I si bé hi ha casos d’aquest tipus, malauradament n’hi ha més dels altres: famílies estàndard, de classe mitja treballadora o autònoms que s’han quedat sense feina, o massa grans per trobar feina, i que viuen en una situació de precarietat absoluta. Precarietat que les administracions locals - i no tant locals - intenten pal·liar en la mesura del possible. Per això, diuen, som en un estat social de dret.
Aquestes actuacions bo i treballant contra decisions tant absurdes com gravar la captació d’energia solar, com declarar il·legal la llei de pobresa energètica, com el llarg etcètera que ja coneixem.
I sense prejudicis, si us plau: catalanoparlants, castellanoparlants, musulmans immigrats, sud-americans immigrats, persones educades, menys educades, culturalitzades… hi ha de tot en aquest col·lectiu. Ens hi podem veure fàcilment reflectits.
Aquesta aresta, però, el temps i la convivència l’arrodoneix. Perquè en el fons tots som generosos i solidaris i no volem malmetre les nostres energies en guerrilles absurdes.
En qualsevol cas, per anar acabant, el problema és que tot aquest tema ve viciat d’inici: els mateixos que van propiciar la dura situació econòmica actual de la societat catalana són els que ara estan sent beneficiats des de tots els angles. I en el cas de Catalunya amb l'agreujant que les decisions es prenen a 600 quilòmetres de distància física i a milers de quilòmetres de distància intel·lectual i social.
O, millor dit, a centenars d'anys de distància intel·lectual i social. Endarrera, és clar.
Comentaris