Quan una corda arriba a la seva màxima possibilitat d'aguantar la tracció, es trenca.
No cal ser un físic eminent per escriure l'anterior afirmació.
Però hi ha uns determinats sectors de la societat, camuflats en la nostra tant lloada societat del benestar europea, que sembla que en l'exercici de les seves responsabilitats no hagin entès la frase esmentada. D'altra banda tant fàcil d’entendre-la.
Uns d’aquests són una part de la classe política europea, d'entre la qual qui s'endú tots els primers premis hi ha una bona part de la classe política espanyola.
Però d'aquests no en vull parlar, avui: em cansa tanta "burrícia". I també tanta brutícia.
Tinc ganes d'escriure sobre una altra de les parts que no han entès lo de la corda, les elits financeres: els banquers, en definitiva.
De cap de les maneres la meva intenció és insultant ni amb ànim de revenja encara que em sembla que hi ha vegades que s'ho mereixen. Especialment els banquers espanyols.
Tots aquests senyors i senyores, instal·lats en les seves torres de vidre aïllant i antibales -naturalment! - dona la sensació que no s'assabenten de res del què hi ha més enllà de manipular i aprofitar-se d'una legalitat que els afavoreix.
Això ha permès que nasquessin plataformes diverses, com la PAH i altres, combatives cap a les actuacions bancàries, totes elles legals, naturalment!, però il·legítimes de soca-rel.
I els banquers, conscients de la força que tenen però inconscients de l’índex de ruptura per tracció de la corda, han anat tibant, i tibant, i tibant... fins al punt de que algunes fibres de la corda comencen a trencar-se. Sense que ells se n'adonin, és clar, instal·lats com estan rere unes organitzacions impermeables, malgrat les successives pantomimes de creació de defensors del client i de serveis d'atenció al client que són pures façanes, quan no una capa més de l'impermeabilitat.
La dècada daurada de la banca espanyola va començar amb el president de gobierno més impresentable que ha tingut mai Espanya, seguit d'un peix bullit i d'un tercer que competeix amb el primer per impresentable. Abocats tots ells a acontentar els senyors de la guerra financera, signant lleis i decrets salvadors a mida, tant a nivell personal (González, Botín...), com a nivell d'empreses (rescat bancari cada cop menys encobert).
Aquesta “dècada prodigiosa” ha permès que els senyors banquers, i alguns dels seus empleats de qualsevol nivell d'un servilisme gens professional i contrari als interessos a llarg de les pròpies entitats, tinguessin la sensació, en alguns casos més real que sensació, de viure amb un nivell d'impunitat absoluta. Ab-so-lu-ta.
El miratge de creixement econòmic desbocat que vàrem viure, i al qual la majoria ens vàrem deixar arrossegar, cal dir-ho, va ser responsabilitat d'aquests senyors. I senyores, encara que en menys nombre. I haver matat, repeteixo: matat, l'economia d'una societat per a un parell de generacions, també. I, noi!… segueixen impunes!
Tot just ara, alguns jutges franctiradors que no deuen tenir hipoteca s'atreveixen a fer pessigolles a les entitats que dirigeixen aquests senyors i senyores, mai a ells ni a elles, instal·lats com són en l’impunitat. Però només pessigolles. I les pessigolles, a les entitats.
Hi ha exemples a tort i a dret: durant dècades han pogut estafar legalment amb les clàusules abusives de les hipoteques i ara, magnànimament, les víctimes han d'arribar a acords per recuperar allò que els han robat... en un màxim de tres mesos!.
Un altre, de senzill: jo vull demanar informes comercials d'uns clients, i puc fer-ho. Però me'ls he de pagar jo. En canvi, un banc demana informes de tu, com a client... i els pagues tu!! Ara han sortit amb allò de les despeses compartides... si ho negocies. Què vol dir, si ho negocies?!!
Més: en molts països et cobren els serveis i subministres al compte bancari. Però abans o bé t'han enviat la factura, perquè puguis comprovar-la, o bé fins i tot has d'autoritzar específicament el seu càrrec mensualment. A Espanya, els càrrecs dels rebuts dels subministres sovint arriben directes al compte corrent abans que les factures! Perquè? Doncs perquè… qui són els amos de les empreses subministradores i de serveis?
I sobretot: tenir un compte bancari a Espanya no és garantia de res. Bé, sí: és garantia que qualsevol hi pot fotre mà, qualsevol pot decidir sense comptar amb tu, sense ser un jutge que decideixi sobre alguna demanda oberta en contra teu. És l'equivalent a que algú et foti mà a la cartera, agafi l'import que li sembli bé i et torni la cartera. Així de senzill. Que ens ho facin els fills... doncs, mira!,... però que ens ho facin aquells que es comprometen a guardar-nos els diners i remunerar-nos-en l’estalvi, doncs ja em sembla diguem-ne una mica fora de lloc. Per no dir d’incompliment de tracte, directament.
I perquè passa, això? Per molts motius, però sobretot perquè banquers i banca viuen en un entorn d'impunitat total. Immerescuda, cert. Però real. Dit d'una altra manera: els darrers anys els han deixat en una situació de govern absolut de la situació econòmica (econòmica, la financera ja la governaven), gràcies al poder polític amic, que ha concentrat il·legalment en poques mans les decisions, convertint un servei bàsic a la societat, com és la gestió del diner en les seves vessants d'estalvi i de crèdit, en un acotat privat de cacera.
No s’entengui aquí que advoco per la nacionalització de la banca en absolut. Però sí per marcar unes regles de joc anti-oligàrquiques, d’altra banda no exclusives pel sector bancari. Ja no solament anti-monopoli, sinó en defensa de la societat davant dels previsibles atacs de l’oligarquia dominant, sigui del bàndol que sigui. Perquè, com deia la meva àvia, “la mar com més té, més brama” i no es tracta de deixar quelcom tant sensible com el futur en mans de sàtrapes.
El 2013 ja analitzava aquest fenomen en relació al teixit econòmic català i preveia que hi hauria un nínxol de mercat molt important que necessitaria de banca comercial mitjana i de proximitat, que era el que cobrien les malaguanyades caixes d'estalvi. Doncs ara ja urgeix cobrir-lo. La batalla serà molt dura, perquè la gran banca ho té tot a favor... excepte la clientela. Però cal fer la batalla, i hi ha marge per fer-la i per guanyar-la.
Gran part de la clientela dels bancs, persones físiques, entitats i pimes, necessita poder dialogar amb una banca pròxima, que pugui donar suport a projectes en base al coneixement i a la trajectòria dels clients. Ara, això no existeix: a què espera, doncs, qui sigui, polítics i inversionistes, a impulsar noves entitats pròximes?
El futur de la gran banca, especialment l'espanyola, instal·lada en l'ordeno-y-mando que permet l'impunitat, té un futur fosc: per dalt entrarà la banca virtual (qui coneix millor els clients, Facebook o qualsevol banc comercial?) i per sota, la banca de proximitat. L’espai de la banca com la coneixem (o patim?) ara es reduirà. I amb l’espai, el poder de les classes dirigents (polítics, banquers i pseudo-empresaris) que confien el domini de l’economia en l’amiguisme i no en el coneixement i el treball.
I a mi m'agradaria veure aquest futur convertit en present, especialment perquè aquest fet ajudaria aquells jutges franctiradors a posar al seu lloc als responsables de la misèria de la nostra societat. I cada dia hi hauria més jutges franctiradors fins a imposar un nivell de justícia que ara no existeix. I consti que no demano presó pels culpables: no serviria per res. Demano que se'ls inhabiliti de per vida, que no puguin ni gestionar el patrimoni de la seva família, que els aïllin de la vida pública, que no pugui ni pertànyer a la junta de l'AMPA.
En qualsevol cas, això, a l’Espanya actual, no passarà. El mal és endèmic i entre polítics i banquers han sabut capgirar la truita: ens han convençut, amb l'ajuda de mitjans de comunicació segrestats, que el mal que aquests senyors, i senyores!, han fet a la societat a que pertanyen és culpa de les pròpies víctimes.
M'agradaria pensar que a una Catalunya Estat seria possible aplicar la raó i deixar que els banquers siguin una part important del teixit empresarial, però mai per sobre del poder polític ni del poder industrial i econòmic, i que mai serien rescatats de les seves males praxis per la resta de la societat.
Per un altre dia, per no allargar-me més, potser escriuré sobre les males praxis internes dels bancs, bo i pensant que d’aquesta manera ho fan bé. Però això serà un altre dia.
Bona part del què he escrit aquí també ho escrivia el 2013, o sigui que no és la rancúnia la que em fa escriure aquest post (la rancúnia difícilment dura 4 anys!) sinó l’esperança de que sabrem fer les coses molt millor del que ho han fet els espanyols.
I la fe: fe en els catalans com a societat.
Comentaris