Mireu: sóc una persona gran. No sóc vell, però sóc gran. Per tant, el meu entorn natural és farcit de persones amb una diguem-ne certa edat. No sóc erqui. Però en el meu entorn proper hi ha persones de totes les tendències polítiques… fins i tot erquis i algun unionista no radical.
Escric aquest preàmbul pel què ve ara: constato amb sorpresa, molta sorpresa, que aquest entorn raonat - i, he de dir-ho, molts cops de pràctiques més democràtiques que la meva - hagi blasmat el mal anomenat “discurs” que el diputat erqui Gabriel Rufián va fer a las Cortes Españolas en motiu del nou disbarat perpetrat (no se m’acut cap altre verb més altisonant), encimbellant de nou un impresentable tirànic, mentider i corrupte a la presidència del gobierno.
Admeto que en Rufián no va fer un discurs, sinó un seguit de frases populistes que molt bé poden ser reproduïdes a Twitter - hàbil el Sr. Rufián, en aquest sentit -, però haurem d’admetre que el rerefons, el fil que feia de nexe d’aquestes frases, sí que teixia un discurs. Que no comparteixo en la seva totalitat, val a dir-ho, especialment en la seva picada d’ullet als podemites. Però això, avui no toca. O sigui, hi havia discurs… si l’haguessin deixat acabat.
Avui però, el què voldria era plasmar aquí la meva sorpresa en veure els moviments de cap unànimes de desaprovació per part dels meus amics i parents, aquells més demòcrates que jo que deia en començar, sobre l’esmentat “discurs” d’en Rufián.
I dic que em van sorprendre perquè en contra de les diguem-ne veritats indubtables que les frases del discurset esmentat definien, semblava que l’únic argument era la forma. Com si als parlaments s’haguessin de supeditar sempre les veritats a la forma (admeto que molts cops es fa, malauradament).
M’admira les diatribes dialèctiques àgils, punyents, directes, amb llenguatge no verbal inclòs, de la Càmara dels Comuns britànica, enfront de la rigidesa protocol·lària de Las Cortes o del Parlament de Catalunya. Com es pot fer feina anant de dicurset en discurset rígidament protocol·litzat sempre m’ho he preguntat: us imagineu qualsevol comitè executiu d’una empresa on cada participant no pogués argumentar i contra-argumentar amb agilitat la defensa de la seva tesi respecte al tema que ocupi en cada cas? Jo, no. Això per no entrar en la mal anomenada “disciplina de vot”…: Perquè què hi ha de menys disciplinat que votar en contra dels propis electors, aquells que han dipositat la seva confiança en un mateix?… potser ens falta una mica més de filosofia luterana en el nostre dia a dia…
O és que aquest protocol esmentat evita que els diputats actuïn de forma mal-educada, interrompent l’orador, sortint ostentosament de la sala en manada, picant de peus o cridant? Hipocresia pura.
Una reflexió: quan la majoria de diputats de l’extinta CDC havien anat passant-se a l’independentisme, si haguessin fet com els del PSOE a Las Cortes, avui Catalunya ja seria independent.
En fi, quan apareix un discurset -el d’en Rufián- que es limita a posar al rei davant del mirall perquè s’adoni que va nu, ens hem d’estirar els cabells per la falta de forma?
M’admira la intel·ligència de Hans Christian Andersen. I era l’any 1837!
Comentaris