Comencem per admetre que la realitat és polièdrica. I que, quan hi ha una mort no natural, ningú vol responsabilitzar-se del “marrón”.
I just al “marrón” comença el lamentable espectacle ofert entre tots plegats: família, serveis socials, Ajuntament, companyia de subministrament, partits polítics i Generalitat.
En principi, qui més dignitat ha demostrat, al menys pel què he llegit, ha estat la Generalitat., tot i que com la resta, tots, tots, hi tenen part de responsabilitat. Potser la menys responsable és la besnéta, no ho sé. Al menys, sembla ser que anava a canviar l’àvia de postura al llit per minimitzar el risc de llagues.
En qualsevol cas, i sense ganes de caure en l’error de culpabilitzar el “sistema” ( el sistema?… qui és el sistema?… quina por! ), quan es llegeix articles com el de la Gemma Liñán a elnacional.cat http://www.elnacional.cat/ca/societat/avia-reus-ajuntament-seguiment_121560_102.html?utm_source=Newsletter+CATALÀ&utm_campaign=af361b1f2e-EMAIL_CAMPAIGN_2016_11_20&utm_medium=email&utm_term=0_a31d6c8a9b-af361b1f2e-122380189 hom s’adona que aquests casos passen per un munt de petites negligències, petites renúncies a la convivència, que per si soles no són cap daltabaix però que un cop amuntegades en provoquen un de molt gros.
Per mi l’estat del benestar es basa en quatre pilars bàsics: ensenyament ( incloc l’educació ), assistència social ( econòmica, però també personal ), seguretat ( inclosa la policia local ) i salut ( l’àvia era prostrada al llit i es llagava?!! ). I en aquest cas em fa l’efecte que els quatre pilars han trontollat.
En el mateix article, la Gemma Liñán esmenta la situació de precarietat laboral d’algunes persones i hom comença a preguntar-se si no valdria la pena aconseguir que els dos problemes dialoguessin entre si: el d’atenció a la gent vella ( vella, no cal dir-ne “gran”, l’eufemisme ) i el de la falta de feina remunerada.
Sé que el que escriuré tot seguit amb molta probabilitat no serà ben rebut però com que ja fa un temps que hi estic advocant, hi insistiré: advoco per la necessària utilitat de persones que per falta d’espai en el món del treball ( aquest que cada cop es veurà més reduït ) reben uns ingressos del conjunt de la ciutadania, via impostos i Administració. Està molt bé que l’Administració es preocupi de que arribin uns calerons ( pocs o molts ) i unes ajudes a qui realment els necessita ( compte!: terreny relliscós ). Però també està bé que, de la mateixa manera, demanés a canvi a aquestes persones sense feina que ajudessin en tasques socials com la de l’atenció a l’àvia de Reus, sense que això hagi de servir d’excusa a les famílies per negligir la necessària atenció als pares, avis o besavis, perquè cal valorar, i molt!, la dependència emocional.
Per una banda s’aconseguiria que la persona amb atur de llarga durada recuperés el sentiment de ser útil a la societat, que és el sentiment que dóna sentit a l’existència de la pròpia societat. Per altra banda, aquesta gent vella, que malauradament acostuma a ser força dèspota amb els propis familiars, notaria que la societat existeix i que col·labora amb la seva pròpia família. I en aquest cas, aquestes persones velles acostumen a ser molt agraïdes.
No n’hi ha prou amb un seguit de voluntaris i amb uns voluntariosos i no universals serveis socials municipals, normalment sobresaturats o amb un mermat pressupost que, més sovint que no, cauen en l’involuntària explotació dels seus membres o treballadors, ja que aquests són els que tenen el contacte amb la persona necessitada i s’impliquen més enllà del què els tocaria. No n’hi ha prou en molts casos en anar-hi tres hores la setmana, curulls de bones intencions que el rellotge es cuida de reduir. Encara que cal reconèixer que menys és res…
No culpabilitzo, doncs el “sistema”. Tampoc al cent per cent cap dels malaurats protagonistes que han tingut algun paper en l’afer de referència. Tot i que si es demostrés negligència per part de l’empresa, penso que caldria inhabilitar alguns càrrecs directius massa ben pagats de la mateixa… si la justícia espanyola fos àgil i ho permetés (permeteu-me que ho dubti, i que si els ha d’inhabilitar d’aquí a cinc anys ja no caldrà ).
Però sí que proposo a qui correspongui que agafi totes les peces del trencaclosques, ara disperses, i miri d’encaixar-les sense excuses en pos d‘obtenir una societat més sociable, més amable, més humana.
Comentaris