En els darrers temps, vaig seguint amb una certa dosi d’estupefacció i força interès les opinions, algunes públiques, altres publicades, de persones amb “poder”, algunes amb poder polític, altres amb poder mediàtic no democràtic -com els directors de diaris, ràdios o TV privades, per exemple- i altres amb el poder mediàtic que els han atorgat les xarxes o la feina ben feta en diferents àmbits. Sense oblidar el poder econòmic i financer, de silenciós tarannà però de sorollosos resultats.
L’estupefacció a què faig esment ve determinada pel fet que, amb la possibilitat de tenir la visió de tot el conjunt des de certa distància, hom pot albirar clarament la marxa dels camins ja iniciats, els possibles desllorigadors dels mateixos i les motivacions que empenyen a les actituds dels actors, versus les opinions i manifestacions públiques i publicades.
No puc deixar d’esmentar un post publicat pel Francesc Abad al seu blog, ni la coincidència d’opinió en temps i en diferent forma per part del Pere Cardús a Vilaweb:
Ambdós em semblen d’una lucidesa fora de dubtes i d’un nivell comunicatiu força important.
Vull afegir però que la velocitat dels esdeveniments fa que el temps que em costa escriure un post al meu blog a vegades ja el publiqui envellit i per tant aquestes referències ja no pesin.
De totes maneres, crec que és important expressar en un espai superior als ínfims 140 caràcters que permet el twitter alguns aspectes que considero de rellevància.
És molt i molt rellevant, al meu entendre, la postura presa pels dirigents del què hem anomenat sarcàsticament QWERTY, en clara referència a les diferents i variades marques agafades pels mateixos col·lectius però en funció del tipus d’el·leccions a que hagin optat. En qualsevol cas, crec que ningú dubtarà que amb el pas del temps el tema s’ha clarificat de tal manera que en realitat qui capitaneja aquest col·lectiu avui per avui és l’alcaldessa de Barcelona Ada Colau, com tampoc que les diferents marques han servit per amagar-hi sigles i persones absolutament cremades en tots els àmbits polítics on han estat visibles, tals com ICV i EUiA i els seus ex-dirigents.
Prova de que l’Ada Colau aglutina en la seva persona el messianisme comunista és que en Franco Rabell ha hagut de declarar una veritable animalada al diari Libération per tornar a ser protagonista destacat d’aquest col·lectiu de dirigents “comuns”, demostrant un cop més que no tenen ni suc ni bruc. Com sovint també demostra en Coscubiela.
Atenció!: he escrit deliberadament dirigents. Ni votants ni militants de base. Encara que caldria ampliar el cercle de dirigents a les seves corts d’aspirants a ser “alguna cosa” en l’àmbit polític on es mouen i als corifeus que intenten justificar i donar argumentacions a unes elits internes clarament poc preparades i gens executives, que només aparenten optar a una vida econòmicament poc esforçada i, per descomptat, gens arriscada en aquest país on ens podem permetre mandats eterns.
Quin és el problema bàsic que representen aquestes noves forces “comunistes”, o comunes, doncs per a la independència de Catalunya?
Ja vaig escriure en un post anterior el què creia que passaria en relació a la dèria d’ERC d’entrar en espais on avui per avui té vetat el pas pels comuns. I reitero la meva opinió que només amb una decidida acció social i informativa del Govern, tocant la fibra sensible dels electors comuns/podemites (atenció!: dels electors!) s’aconseguirà un cert èxit relatiu. Per aquest motiu els parlamentaris comuns no van votar uns pressupostos clarament preocupants per als votants de la dreta nostrada, tot i ser infinitament menys cavernícola i molt més comprensiva i generosa que l’espanyola (he dit molt més en comparació, no he volgut utilitzar expressament qualificatius absoluts en aquest cas).
I vet aquí l’altre problema: agradi o no, l’independència de Catalunya com a nou Estat europeu -toquem de peus a terra, si us plau- necessita dels vots d’empresaris, professionals i botiguers, amb molta sensibilitat social però que mai renunciaran a una economia de mercat. Per tant, l’equilibri que ha de fer el Govern Puigdemont és força comprensible i gens envejable: ja li regalo aquest equilibrisme!
En qualsevol cas, uns i altres, independentistes de dretes i d’esquerres hem permès amb una fredor -o tantsemenfotisme- digne d’estudi que un Cavall de Troia de nou se’ns coli a la festa. Hem celebrat, per exemple, amb una inconsciència absoluta, que la líder del col·lectiu QWERTY se’ns integri a la performarce anual independentista per enviar-hi el seu missatge involutiu i enganyós, lerrouxista i demagog -uf!: no són sinònims?- però des del cor mateix de l’independentisme, mostrant un tarannà enganyosament generós i integrador.
Hem permès, un altre exemple, amb l’absurda presentació d’una candidatura independentista “pura” a l’Ajuntament de Barcelona que la suma ERC+CiU no poguessin fer front als exigus 11 regidors de l’actual alcaldessa. Com també hem acceptat estoicament la no-unitat de les forces independentistes que en aquest cas ha permès donar l’altaveu del Cap i Casal de nou a un Cavall de Troia que dia rere dia ens col·loca tot el què pot per desestabilitzar la ciutat i la
Si us plau, tant equivocat estic que em sento sol escrivint que els culpables de què el Cavall de Troia hagi superat la muralla només som els propis independentistes? Bé, amb l’estúpida i incoherent ajuda de la CUP, cert. Però en aquest cas, no crec que se’ls pugui imputar res més enllà del postureig que prenen per agradar-se a ells mateixos cada matí quan es lleven i es miren al mirall.
Si us plau, si fem una mica d’anàlisi veurem que fil per randa les actuacions del col·lectiu QWERTY coincideixen en totes les seves variants amb les del poder espanyol anticatalà. És un absolut i constant quintacolumnisme que compta amb la connivència de l’stato quo i amb el suport incondicional mediàtic i, per tant, cal suposar que d’alguns dels grans grups econòmics i financers catalans i espanyols: què passa amb el crèdit d’ICV impagat a la Caixa? Com van poder aprofitar-se sense cap mena de vergonya de les tramoies de les clavegueres espanyoles en contra d’en Xavier Trias? Perquè desmunten, o ho intenten, iniciatives econòmiques que assentarien les bases de futur econòmic del Cap i Casal?… Doncs tot perquè precisament Barcelona és el Cap i Casal de Catalunya, la marca internacional cada cop més forta que tenim i el futur referent d’una Catalunya Estat.
Doncs res, nosaltres, els independentistes, a la nostra: anem obrint les portes als successius cavalls de Troia que ens enviï l’stato quo espanyol amb les
Si us plau, demano amb tota la humilitat que si hi ha més persones que creuen en què estem errant de mig a mig l’estratègia i la tàctica, comencem a convertir-nos en persones adultes i amb generositat però també amb valentia comencem a no enganyar-nos nosaltres mateixos i procurem rectificar i fer fora qualsevol Cavall de Troia que detectem.
I podríem començar demà mateix.
Comentaris