No em vull enganyar: el cos m’ho demanava. Només va faltar que un senyor que no conec i que diu que viu a l’estranger m’ho demanés per twitter perquè trobés l’excusa necessària i, malgrat les meves reticències i mancances literàries, em decidís a aprofitar un vol per posar-m’hi. Un vol, per cert, en un dia molt clar i amb un paisatge als peus francament atractiu, amb els Nevados al fons.
El tema en qüestió era sobre el sí o el no al RUI.
Però, per arriba-hi, crec que hem de situar-nos correctament. I no enganyar-nos, ni ser políticament correctes.
Som-hi, doncs:
Catalunya als segles XX i XXI està constituïa per una amalgama de persones, de ciutadans, de procedències molt diverses. La majoria, però, de procedència espanyola. No catalana, s’entèn, oi?. Alguns de rància espanyolitat. Altres, que sembla que no en són majoria, de sentiment espanyol però de raonament i escola catalana, o podríem dir-ne d’humanisme més treballat. En qualsevol cas, tots tenen una qualitat comuna -per mi, lloable-: que estimen les seves arrels, que estimen Espanya. El “seu” trosset d’Espanya. Val a dir que l’actitud de fills i néts d’aquestes persones, ja nascudes i residents a Catalunya, que maldin per mantenir aquells referents ja se’m fa més difícil d’admirar. Però per respectar no cal admirar.
Aquest gruix de persones, que voreja pel cap baix un 45% de la població
catalana, són els que van poblar els entorns de Barcelona i de Tarragona bàsicament, que és on s’han instal·lat les grans empreses necessitades de mà d’obra no qualificada, i que junt amb les empreses de construcció són les que utilitzen majoritàriament aquest tipus de força de treball. El camp, també, però la xifra és menys important en números absoluts.
El segle passat, a punt de ser enterrat el dictador, hi va haver una gent benestant, majoritàriament barcelonina, que entre gin-tònic i puro (deixeu-me ser gramaticalment incorrecte) havà, tenia o bé mala consciència, no sé ben bé perquè, o havia estat educada en uns principis europeus humanistes que posaven en valor el benestar social universal. En qualsevol cas, aquestes persones van voler deixar de teoritzar i van crear un partit, bé, dos que es van fondre en un de sol, i que va acabar dient-se Partit dels Socialistes de Catalunya. PSC, vaja.
Aquest partit, format bàsicament per dirigents de l’elit barcelonina catalanoparlant amb pedigree però amb bases majoritàriament de nouvinguts castellanoparlants, va fer una feina encomiable d’integració de famílies senceres dins del Cinturó Roig de la capital catalana i de Tarragona. Això sí, a base de concessions: la llengua, els costums importats, la creació de guettos culturals, etc. Com si fos vergonyant obrir-los a la cultura, parla i anhels catalans.
En qualsevol cas, aquest partit va servir de referent al 45% de la població esmentat anteriorment: la prova són els llargs períodes de municipalisme imperant del PSC. També a les eleccions espanyoles els donaven el vot perquè eren la delegació a Catalunya del PSOE, tant andalús ell per aquelles èpoques.
Però a les autonòmiques no els votaven. Simplement era perquè aquest tipus d’eleccions no anaven amb el gruix de persones que conformaven el seu espai. Des de l’òptica emotiva i anímica, aquest 45% de ciutadans en realitat no
s’havia integrat. Simplement, eren residents amb l’aspiració de tornar algun dia al seu poble, desoint aquella dita castellana que diu que “uno no es de donde nace, sino de donde pace”. Però admetre aquesta dita representava sentimentalment haver de renunciar al seu somni de tornada als orígens. Això sumat -ja he dit que no seria políticament correcte- al tarannà espanyol, d’arrel conqueridora i gens diguem-ne fenícia, negociadora. Agreujat per l’actitud d’aquell PSC, que va fer concessions a canvi res.
En qualsevol cas, aquesta era la crua realitat de la meva joventut al Baix Llobregat, a Santa Coloma de Gramenet, a Badalona… i a Terrassa, Canovelles, Sabadell… i a Tarragona, La Canonja, Torreforta… En fi, tot estava funcionant en un fi equilibri, políticament hipòcrita (la hipocresia és necessària per a la convivència, per això la Gran Bretanya fa tants anys seguits que és una democràcia).
Tot això es desgavella en un moment determinat en què el moviment catalanista comença a perdre la vergonya i aquells votants comencen a perdre el referent per les indecisions internes del PSC, motivades al seu torn per la seva ambigüitat nacional: no podem oblidar que la rel del tarannà castellà és de blanc o negre, de a favor o en contra. I l’electorat començà a buscar altres referents. El què dic es pot veure en els moviments electorals de les zones que he esmentat: abandonen parcialment el PSC i es passen una mica al PP, l’únic que defensava sense complexos l’espanyolisme. Però, noi… el PP era massa difícil d’empassar!… Llavors apareix Ciutadans, que recull bona part dels sentiments d’aquells votants. I puja. Però al final C’s no poden amagar que són més a prop d’aquella Falange que va fer fora aquest gruix de votants dels seus llocs d’origen que del PSOE. I, ja els darrers anys, apareixen els QWERTYs en les seves diferents maneres, formes i colors al voltant del violeta. I aquests, recollint el discurs ambigu, populista, lerrouxista, demagog i alhora victimista i fatxenda, del PSC del segle passat, agrupa les voluntats electores de tot l’espectre a què ens hem estat referint tota l’estona, que l’únic que ha fet és mantenir-se i bascular sempre a redos dels partits que han utilitzat més quantitat de demagògia.
Mentrestant, ERC ha intentat fer-se seu aquest espectre amb cants de sirena, i més concessions. Però, com s’ha demostrat reiteradament a cada elecció, no ho ha aconseguit. En part pel tema de base, però també en part perquè l’espectre està conformat per unes persones que valoren molt més el “sostenella y no enmendalla” que l’actitud negociadora. I que actuen en funció d’aquests paràmetres: entenen millor que cadascú mantingui la seva posició i apliqui un cert grau de tolerància que no rebre concessions, que els fan malfiar.
Ja arribem al RUI, ja…paciència… Però abans ens falta la CUP. La CUP actual,
malcarada i instal·lada en l’auto-complaença de l’incompliment. Aquest moviment, inicialment simpàtic i crec que necessari, encara que jo no estigués en el seu univers, acaba decantant-se per instal·lar-se en el no pel no, quant es saben -o es pensen- imprescindibles. No en valoraré ni els motius, ni com, ni perquè: cadascú que ho faci pel seu compte.
El cert és que els diputats de la CUP tenen un protagonisme excessiu i inesperat, que els fa prendre decisions fora de mida i, el què és pitjor, que deixa en pilotes a bona part del seu electorat. Tant electorat fidel com electorat prestat. I llavors per mantenir-se al centre de l’espiral han de fer soroll, gesticular, muntar cortines de fum… i aquí neix el RUI.
La idea inicial segurament no va ser de la CUP, gairebé ho juraria, però aquesta organització va veure les portes obertes per posar una trava més a un procés més o menys bo, més o menys accelerat, però que camina cap a objectius concrets i, sobretot, un procés que els anava a deixar sense arguments socials -i electorals, ai las!- via pressupost i via actuacions efectives de repercussió directa als ciutadans.
Així doncs, el RUI els permet seguir sent al bell mig de la política catalana, que no del centre. Per aquest motiu, la resposta immediata del Govern a la CUP cal emmarcar-la. No sé on ens durà, però la resposta és de traca i mocador.
Ah!… I mentrestant l’ANC cau de quatre potes al parany de la CUP!…en lloc de motivar, per exemple, la societat civil per donar suport explícit als polítics que l’Estat Espanyol amenaça amb empresonar per demòcrates. Salvant les distàncies, tot plegat em recorda la vivència recent de l’Otegi…
Seguim amb el RUI: en teoria, aquesta és una bona solució, perquè motiva de nou a la ciutadania i el podem fer, també en teoria, quan vulguem. Bé, d’acord: podria ser.
Però per una banda hi ha qüestions procedimentals, a les quals no entraré en detall perquè ni és el meu fort en coneixements, ni és el quid de la qüestió, tal com jo ho veig. Deixeu-me, però, que esmenti de passada com a tema important el risc que corren els funcionaris que intervinguin en un RUI, sobretot si aquest es perd…
Anem, però al què em sembla l’epicentre del tema. Si es convoca un RUI, poden passar dues coses: que els unionistes convoquin a no anar a votar per deslegitimar el referèndum, o que animin els “seus” a anar a votar i a apujar el llistó de participació del 27S amb l’intenció de desequilibrar el resultat al seu favor.
En el primer supòsit, que a mi em deixa fred (que facin el què vulguin, el resultat no per ser menys concorregut per mi deixa de ser vàlid, ja que l’opció de no anar a votar és personal) i que segurament donaria vencedores les tesis independentistes (recordem el 9N), crec que cal preguntar-se com seria rebut internacionalment, ja que l’Estat Espanyol argumentaria amb les forces de flaquesa que li quedin la falta de legitimitat. Ja sé que l’Estat Espanyol pepero cada cop és més autàrquic i poc considerat internacionalment, fins i tot a la UE, però en aquest punt pot moure algunes voluntats prou sensibilitzades amb el tema i fer que, a la pràctica, un RUI quedi com paper mullat.
I és en el cas del segon supòsit que hi té cabuda tot el llarg preàmbul referent a l’actual composició sòcio-cultural de la ciutadania catalana. Com reaccionarà, “Súmate” a part, l’alt percentatge de persones a les quals els pesa més el sentiment de pertinença espanyolista que qualsevol raonament lògic, encara que afecti a les seves vides? No puc deixar de mirar-me la facilitat amb la què aquests electors han oscilat del PSC al PP, a C’s i ara a Podemos, sempre atrets per les tesis més demagògiques. Són vots i voluntats molt difícils d’encasellar, que no canviaran de cop i volta el seu tarannà, per molts raonaments i explicacions que es facin. Una altra cosa és si el Govern pogués fer les polítiques socials que el pressupost socialdemòcrata que demanava aprovar al Parlament permetia. Llavors sí que estic segur que les bases pro-independència per raons de facto (de butxaca, via pare-estat) s’hauria eixamplat. “Si amb un pressupost delmat ens tracten així de bé, com estarem tractats amb el pressupost sencer?”: raonament simple, però efectiu.
Però com que la CUP, gelosa del seu espai hipotètic, ha impedit aquesta possibilitat (no vull valorar altres motius), aquest eixamplament social per la via dels fets no es donarà. Ans al contrari, atiat per una sèrie de “personajillos” que viuen amb l’esquena dreta a base d’esmolar constantment arguments lerrouxistes.
I, com per afegitó, també sobre la CUP: estem segurs que una majoria dels seus electors prioritzarien Catalunya per davant de les tesis antisistema? Jo, no. Gens ni mica. I ni valoraré els motius més enllà de l’obcecació estalinista d’una bona part dels seus militants, ni de la fragilitat de les seves assemblees.
En definitiva, un RUI s’ha de fer per guanyar-lo perquè si no es guanya, no només en patiran les conseqüències els polítics i els funcionaris, sinó la població en general. Llevat, això sí, dels quintacolumnistes, els noms dels quals mica en mica els anem descobrint. I aquesta victòria, que ho seria de tots, hores d'ara, no és gens, però gens, segura.
Crec que és molt més raonable, i així ho hem defensat els darrers anys, una DUI que un referèndum unilateral en les condicions esmentades.
Una DUI és un caixa o faixa, però la legalitat immediatament vigent ja no és aquella que pot fer mal a gent del carrer, siguin funcionaris, voluntaris o simples ciutadans anònims i no compromesos. Pot sortir malament, cert. Però només unes quantes persones haurien de patir-ne conseqüències personals, encara que les conseqüències col·lectives les patíssim tots. I, si surt bé, que vist el què passa amb la Gran Bretanya, Escòcia i la UE, estic segur que en sortiria, fi del problema.
Alguns riscos, però, hi són. I com que sembla que tenim un Govern i una majoria parlamentària amb ganes de que l’actual procés es culmini amb la independència de Catalunya, no ens vindrà d’uns quants mesos i crec que el més assenyat és deixar que es treballi fent ‘poca fressa i molta endreça’.
El tema en qüestió era sobre el sí o el no al RUI.
Però, per arriba-hi, crec que hem de situar-nos correctament. I no enganyar-nos, ni ser políticament correctes.
Som-hi, doncs:
Catalunya als segles XX i XXI està constituïa per una amalgama de persones, de ciutadans, de procedències molt diverses. La majoria, però, de procedència espanyola. No catalana, s’entèn, oi?. Alguns de rància espanyolitat. Altres, que sembla que no en són majoria, de sentiment espanyol però de raonament i escola catalana, o podríem dir-ne d’humanisme més treballat. En qualsevol cas, tots tenen una qualitat comuna -per mi, lloable-: que estimen les seves arrels, que estimen Espanya. El “seu” trosset d’Espanya. Val a dir que l’actitud de fills i néts d’aquestes persones, ja nascudes i residents a Catalunya, que maldin per mantenir aquells referents ja se’m fa més difícil d’admirar. Però per respectar no cal admirar.
Aquest gruix de persones, que voreja pel cap baix un 45% de la població
El segle passat, a punt de ser enterrat el dictador, hi va haver una gent benestant, majoritàriament barcelonina, que entre gin-tònic i puro (deixeu-me ser gramaticalment incorrecte) havà, tenia o bé mala consciència, no sé ben bé perquè, o havia estat educada en uns principis europeus humanistes que posaven en valor el benestar social universal. En qualsevol cas, aquestes persones van voler deixar de teoritzar i van crear un partit, bé, dos que es van fondre en un de sol, i que va acabar dient-se Partit dels Socialistes de Catalunya. PSC, vaja.
Aquest partit, format bàsicament per dirigents de l’elit barcelonina catalanoparlant amb pedigree però amb bases majoritàriament de nouvinguts castellanoparlants, va fer una feina encomiable d’integració de famílies senceres dins del Cinturó Roig de la capital catalana i de Tarragona. Això sí, a base de concessions: la llengua, els costums importats, la creació de guettos culturals, etc. Com si fos vergonyant obrir-los a la cultura, parla i anhels catalans.
En qualsevol cas, aquest partit va servir de referent al 45% de la població esmentat anteriorment: la prova són els llargs períodes de municipalisme imperant del PSC. També a les eleccions espanyoles els donaven el vot perquè eren la delegació a Catalunya del PSOE, tant andalús ell per aquelles èpoques.
Però a les autonòmiques no els votaven. Simplement era perquè aquest tipus d’eleccions no anaven amb el gruix de persones que conformaven el seu espai. Des de l’òptica emotiva i anímica, aquest 45% de ciutadans en realitat no
En qualsevol cas, aquesta era la crua realitat de la meva joventut al Baix Llobregat, a Santa Coloma de Gramenet, a Badalona… i a Terrassa, Canovelles, Sabadell… i a Tarragona, La Canonja, Torreforta… En fi, tot estava funcionant en un fi equilibri, políticament hipòcrita (la hipocresia és necessària per a la convivència, per això la Gran Bretanya fa tants anys seguits que és una democràcia).
Tot això es desgavella en un moment determinat en què el moviment catalanista comença a perdre la vergonya i aquells votants comencen a perdre el referent per les indecisions internes del PSC, motivades al seu torn per la seva ambigüitat nacional: no podem oblidar que la rel del tarannà castellà és de blanc o negre, de a favor o en contra. I l’electorat començà a buscar altres referents. El què dic es pot veure en els moviments electorals de les zones que he esmentat: abandonen parcialment el PSC i es passen una mica al PP, l’únic que defensava sense complexos l’espanyolisme. Però, noi… el PP era massa difícil d’empassar!… Llavors apareix Ciutadans, que recull bona part dels sentiments d’aquells votants. I puja. Però al final C’s no poden amagar que són més a prop d’aquella Falange que va fer fora aquest gruix de votants dels seus llocs d’origen que del PSOE. I, ja els darrers anys, apareixen els QWERTYs en les seves diferents maneres, formes i colors al voltant del violeta. I aquests, recollint el discurs ambigu, populista, lerrouxista, demagog i alhora victimista i fatxenda, del PSC del segle passat, agrupa les voluntats electores de tot l’espectre a què ens hem estat referint tota l’estona, que l’únic que ha fet és mantenir-se i bascular sempre a redos dels partits que han utilitzat més quantitat de demagògia.
Mentrestant, ERC ha intentat fer-se seu aquest espectre amb cants de sirena, i més concessions. Però, com s’ha demostrat reiteradament a cada elecció, no ho ha aconseguit. En part pel tema de base, però també en part perquè l’espectre està conformat per unes persones que valoren molt més el “sostenella y no enmendalla” que l’actitud negociadora. I que actuen en funció d’aquests paràmetres: entenen millor que cadascú mantingui la seva posició i apliqui un cert grau de tolerància que no rebre concessions, que els fan malfiar.
Ja arribem al RUI, ja…paciència… Però abans ens falta la CUP. La CUP actual,
El cert és que els diputats de la CUP tenen un protagonisme excessiu i inesperat, que els fa prendre decisions fora de mida i, el què és pitjor, que deixa en pilotes a bona part del seu electorat. Tant electorat fidel com electorat prestat. I llavors per mantenir-se al centre de l’espiral han de fer soroll, gesticular, muntar cortines de fum… i aquí neix el RUI.
La idea inicial segurament no va ser de la CUP, gairebé ho juraria, però aquesta organització va veure les portes obertes per posar una trava més a un procés més o menys bo, més o menys accelerat, però que camina cap a objectius concrets i, sobretot, un procés que els anava a deixar sense arguments socials -i electorals, ai las!- via pressupost i via actuacions efectives de repercussió directa als ciutadans.
Així doncs, el RUI els permet seguir sent al bell mig de la política catalana, que no del centre. Per aquest motiu, la resposta immediata del Govern a la CUP cal emmarcar-la. No sé on ens durà, però la resposta és de traca i mocador.
Ah!… I mentrestant l’ANC cau de quatre potes al parany de la CUP!…en lloc de motivar, per exemple, la societat civil per donar suport explícit als polítics que l’Estat Espanyol amenaça amb empresonar per demòcrates. Salvant les distàncies, tot plegat em recorda la vivència recent de l’Otegi…
Seguim amb el RUI: en teoria, aquesta és una bona solució, perquè motiva de nou a la ciutadania i el podem fer, també en teoria, quan vulguem. Bé, d’acord: podria ser.
Però per una banda hi ha qüestions procedimentals, a les quals no entraré en detall perquè ni és el meu fort en coneixements, ni és el quid de la qüestió, tal com jo ho veig. Deixeu-me, però, que esmenti de passada com a tema important el risc que corren els funcionaris que intervinguin en un RUI, sobretot si aquest es perd…
Anem, però al què em sembla l’epicentre del tema. Si es convoca un RUI, poden passar dues coses: que els unionistes convoquin a no anar a votar per deslegitimar el referèndum, o que animin els “seus” a anar a votar i a apujar el llistó de participació del 27S amb l’intenció de desequilibrar el resultat al seu favor.
En el primer supòsit, que a mi em deixa fred (que facin el què vulguin, el resultat no per ser menys concorregut per mi deixa de ser vàlid, ja que l’opció de no anar a votar és personal) i que segurament donaria vencedores les tesis independentistes (recordem el 9N), crec que cal preguntar-se com seria rebut internacionalment, ja que l’Estat Espanyol argumentaria amb les forces de flaquesa que li quedin la falta de legitimitat. Ja sé que l’Estat Espanyol pepero cada cop és més autàrquic i poc considerat internacionalment, fins i tot a la UE, però en aquest punt pot moure algunes voluntats prou sensibilitzades amb el tema i fer que, a la pràctica, un RUI quedi com paper mullat.
I és en el cas del segon supòsit que hi té cabuda tot el llarg preàmbul referent a l’actual composició sòcio-cultural de la ciutadania catalana. Com reaccionarà, “Súmate” a part, l’alt percentatge de persones a les quals els pesa més el sentiment de pertinença espanyolista que qualsevol raonament lògic, encara que afecti a les seves vides? No puc deixar de mirar-me la facilitat amb la què aquests electors han oscilat del PSC al PP, a C’s i ara a Podemos, sempre atrets per les tesis més demagògiques. Són vots i voluntats molt difícils d’encasellar, que no canviaran de cop i volta el seu tarannà, per molts raonaments i explicacions que es facin. Una altra cosa és si el Govern pogués fer les polítiques socials que el pressupost socialdemòcrata que demanava aprovar al Parlament permetia. Llavors sí que estic segur que les bases pro-independència per raons de facto (de butxaca, via pare-estat) s’hauria eixamplat. “Si amb un pressupost delmat ens tracten així de bé, com estarem tractats amb el pressupost sencer?”: raonament simple, però efectiu.
Però com que la CUP, gelosa del seu espai hipotètic, ha impedit aquesta possibilitat (no vull valorar altres motius), aquest eixamplament social per la via dels fets no es donarà. Ans al contrari, atiat per una sèrie de “personajillos” que viuen amb l’esquena dreta a base d’esmolar constantment arguments lerrouxistes.
I, com per afegitó, també sobre la CUP: estem segurs que una majoria dels seus electors prioritzarien Catalunya per davant de les tesis antisistema? Jo, no. Gens ni mica. I ni valoraré els motius més enllà de l’obcecació estalinista d’una bona part dels seus militants, ni de la fragilitat de les seves assemblees.
En definitiva, un RUI s’ha de fer per guanyar-lo perquè si no es guanya, no només en patiran les conseqüències els polítics i els funcionaris, sinó la població en general. Llevat, això sí, dels quintacolumnistes, els noms dels quals mica en mica els anem descobrint. I aquesta victòria, que ho seria de tots, hores d'ara, no és gens, però gens, segura.
Crec que és molt més raonable, i així ho hem defensat els darrers anys, una DUI que un referèndum unilateral en les condicions esmentades.
Una DUI és un caixa o faixa, però la legalitat immediatament vigent ja no és aquella que pot fer mal a gent del carrer, siguin funcionaris, voluntaris o simples ciutadans anònims i no compromesos. Pot sortir malament, cert. Però només unes quantes persones haurien de patir-ne conseqüències personals, encara que les conseqüències col·lectives les patíssim tots. I, si surt bé, que vist el què passa amb la Gran Bretanya, Escòcia i la UE, estic segur que en sortiria, fi del problema.
Alguns riscos, però, hi són. I com que sembla que tenim un Govern i una majoria parlamentària amb ganes de que l’actual procés es culmini amb la independència de Catalunya, no ens vindrà d’uns quants mesos i crec que el més assenyat és deixar que es treballi fent ‘poca fressa i molta endreça’.
Comentaris