La Montserrat Nebrera és coneguda entre d’altres coses perquè no s’amaga. Aquella campanya electoral que va fer en solitari encertava el missatge. I tampoc s’amaga avui al diari digital El Món: http://www.mon.cat/cat/notices/2016/06/ella_la_molt_porca_165483.php
Vagi per endavant que estic totalment d’acord amb l’opinió que expressa en
l’article que he enllaçat pel què fa a la deixadesa, sigui per negligència o displicència, de bona part de persones que són, a desgrat d’elles, dins de la
Però amb el que ja no s’atreveix la Monserrat Nebrera, encara que ho insinua, és a posar sobre la taula la pregunta de com pot tenir el mateix valor el vot d’una persona compromesa, en el sentit de sentir-se motivada per pertànyer a una societat i ajudar a empènyer-la amb el seu esforç de tot tipus, que la d’una persona diguem-ne asocial, un aprofitat, vaja.
Sí, ja sé: el sufragi universal, els mateixos drets per tots els ciutadans, etc, etc…
Però cada vegada que sento la defensa aferrissada, abans i després de cada votació, que fan els professionals de la política de la reducció de l’abstenció, penso el mateix: si els ciutadans haguérem de tenir alguna iniciativa prèvia per emetre el vot, aquesta cantarella i el què porta implícit d’hipocresia ens l’estalviaríem. I, el què és més important, prendrien les decisions polítiques aquells ciutadans realment motivats.
La prova en són els electors expatriats: per poder votar han de moure’s i inscriure’s amb suficient temps. Encara que molt cops no serveixi per a res perquè també aquest sistema està corromput.
En qualsevol cas, ara que som a les portes de ser un Estat Independent, que no tinc cap dubte que ho serem en un temps curt, potser val la pena començar a fer una anàlisi DAFO (perquè tot ho hem de reduir a sigles, darrerament?), és a dir de pros i contres, d’una llei electoral que el cens de votants es fes a partir dels que s’hi vulguin inscriure prèviament i hagin de fer “l’esforç” de mostrar el seu interès en participar en tal o qual elecció o referèndum. És a dir, que hagin de fer l’esforç previ de demostrar a la resta de conciutadans que estan motivats per donar la seva opinió mitjançant el vot, la base de la democràcia plural.
No sóc tècnic en aquesta matèria. De fet, no sóc tècnic en res. Però sí que de tant en tant em paro a pensar sobre “lo divino y lo humano” i em sorprèn com tots, experts inclosos, passem de puntetes sobre temes que crec que són tant rellevants per la societat com l’actitud de la porca de l’article de la Nebrera. Rellevants, com diu l’autora de l’article, perquè demostren que en realitat la societat -també la europea, la de l’estat del benestar- està formada per ciutadans ben diferents entre sí, que haurien d’estar valorats també de forma diferent. Però que l’existència del Pare-Estat que proveeix per a tots, en teoria (dic en teoria perquè el “tots” en el cas d’Espanya no inclou els catalans), ens intenta igualar contra natura.
La Nebrera no s’hi ha atrevit. Jo sí, perquè potser m’agrada el risc.
Comentaris