Uber és una plataforma digital nascuda als Estats Units (on, sinó, aquestes coses?) que posa en contacte propietaris de vehicles privats, que s’han registrat prèviament, amb potencials clients, que també s’han registrat prèviament, perquè els primers els traslladin d’un punt a un altre en temps real. Que els primers els facin als segons de taxistes, vaja. Els pagaments es fan via tarja de crèdit. O sigui, no hi ha transaccions d’efectiu en el moment que s’acaba el servei. Per tant, és molt difícil de reconèixer si hom viatja al cotxe d’un familiar o amic o bé del servei Uber.
A cada país on no ha estat declarada il·legal l’aplicació, entre els il·legalitzadors naturalment l’estat espanyol, té algunes característiques pròpies, però en general hi ha tres nivells de contractació: turismes privats estàndards, vehicles grans professionalitzats (serveis d’hotel, etc.), i servei de Vans per a grups nombrosos.
I, naturalment, els clients utilitzem el servei. Per moltes raons. Ve’t aquí algunes d’aquestes raons:
els vehicles han d’estar nets i presentables; l’atenció personal ha de ser més que correcta (n’hi ha que pregunten quina música vols, si en vols, o t’ofereixen aigua); el càrrec no és més car que un servei de taxi estàndard… I mantenir aquest nivell superior s’aconsegueix amb la valoració virtual obligatòria per part de l’usuari en acabar el servei, lo qual no deixa de ser també prou subjectiu…
En qualsevol cas, el què voldria jo aquí és fer servir Uber com a exemple. Aquesta aplicació, com tants altres casos en què el desenvolupament digital ens ha introduït (Airbnb, Booking, eDreams, RojaDirecta, etc…) han vingut per quedar-se. Amb més o menys predicament, fortuna i futur, però han arribat i ja no se n’aniran. D’una manera o d’una altra ja no se n’aniran.
I totes elles juntes, potser amb Uber al capdavant perquè toca temes sensibles parapúblics, tenen una altra virtut, aquest cop indirecta: deixen ben clar quins governs, quins estats, estan encarant l’evolució que provoca la revolució del Segle XXI (Internet) adaptant lleis i normes a aquesta evolució, és a dir amb visió de progrés, i els conservadors, aquells que legislen per a “ponerle puertas al campo”, en expressió castellana molt aclaridora. I aquesta actitud governativa no coincideix amb el fet que siguin de dretes o d’esquerres.
La gent que tenim els orígens a terres baixes sabem per experiència que l’aigua desbocada no té aturador. Com a molt, hom pot aconseguir desviar-la, però mai aturar-la. D’aquí la frase que s’atura abans al foc que a l’aigua.
L’estat espanyol, com a fidel representant d’un immobilisme ranci, malauradament com també passa a bona part de la meva estimada Europa, no paeix bé la velocitat que la revolució incruenta d’aquest segle està provocant al món. Gens bé. Aferrats a un stato-quo imperant no volen veure i es neguen a aplicar la màxima que el futur és global i digital.
Per exemple: quin sentit tindran aviat les actuals macro-ambaixades, costoses, ràncies, exageradament sobre-dimensionades en tots els sentits, si la majoria de tràmits es faran per via digital, si les converses diplomàtiques es faran directament amb els responsables via conferències telemàtiques, com ja es fa avui a les empreses?
Arribo aquí amb un desig: si Catalunya aconsegueix recuperar finalment la seva independència aquest segle, com jo crec seriosament que serà en pocs anys, no pot caure en el parany d’aquest immobilisme. Sigui dirigida per la dreta o l’esquerra tradicionals, que també entenc cada cop més diluïdes, ens equivocarem tots si permetem la creació d’un nou estat que no estigui permanentment amatent a la globalització, especialment digital. Potser fins i tot per tenir una Conselleria dedicada a aquesta qüestió en totes les seves vessants.
Uber, l’aplicació i el seu ús, no són el problema: el problema és l’stato-quo immobilista creat per unes Administracions que fan i desfan amb unes llicències, els propietaris de les quals les han utilitzat per convertir el sector en una veritable màfia corporativa a fi i
efecte de mantenir un valor que va donar-los-hi el mercat i que ara, com va passar en el món immobiliari, l’ha perdut perquè han aparegut inesperats focus de competència fora del control del col·lectiu corporatiu i de les pròpies Administracions.No sóc partidari de l’anarquisme. Però sí de la llibertat. I crec que les Administracions estan per servir els ciutadans i no a l’inrevés. Unint els dos criteris en resulta que per definició allò que és bo per a la majoria de ciutadans s’ha d’administrar en positiu, creativament. En l’exemple d’avui, Uber.
És cert que l’aparició d’Uber genera per a professionals del taxi, sobretot els que són autònoms, inquietuds. Lògicament! Però què voleu que us digui?… En ciutats on Uber funciona, els taxis i els taxistes estàndards estan millorant a marxes forçades, perquè els preus estan regulats i no es poden tocar i la competència està en el servei. A qui ha beneficiat aquest cop la competència?
Les Administracions no estan acostumades, en general, a regular i legislar en clau pro-activa, creativa, a l’avançada. És més fàcil fer-ho en clau coercitiva: s’encerta més, perquè es legisla mirant el retrovisor i ja es tenen les eines per obligar al seu compliment. Doncs jo, per a una Catalunya-Estat no vull la ruta fàcil: la vull creativa, mirant al futur i reaccionant en positiu als reptes que aniran sorgint.
Per aquest motiu demano sovint que la nostra Constitució sigui curta, clara, adaptable i que serveixi de pal de paller a lleis actualitzades, modulables i àgils; vull un país que declari amb fermesa i defensi més fermament encara que la seva llengua, la pròpia, és el català, però que admeti al seu sí la comunicació -comunicació!- en totes les llengües que faci falta; vull un país obert a l’investigació en tots els camps i en col·laboració amb tot el món, el filosòfic també; vull, en definitiva, un país preparat per encarar el segle XXII (vint-i-dos!).
Només així obtindrem i mantindrem la independència política. I el bo del cas és que ja ara es podria començar a legislar en aquest sentit: la declaració d’intencions del format de l’Agència Catalana de Tributs va ser el primer i positiu pas. Segurament s’haurà de desoir -no he escrit desobeir- el tribunal “constitucional” espanyol: i què? Si els passos que es facin són bons pels ciutadans i l’evolució, reeixiran. I no sols reeixiran, sinó que ajudaran a que la gran majoria creguem en el futur de la Catalunya-Estat com a fet positiu pels catalans.
Uber, com a excusa. Catalunya-Estat lliure i capdavantera, com a objectiu.
Comentaris