Sé que escrivint no tinc el nivell d’expressió del Pere Cardús, ni la concreció del Salvador Cot, ni els coneixements tècnics i la rauxa lliure d’en Francesc Abad, ni la facilitat de comunicar d’en Jofre LLombart. Ni de les virtuts de tants altres a qui admiro per la seva capacitat de raonament.
Però intentaré explicar com veig la situació actual i potser, només potser, arribarem a algunes conclusions.
Som-hi:
Entenc que hi ha moltes més variables i molts més actors que els esmentats, però qui té ara la paella pel mànec i, per tant, més responsabilitat són CDC i Junts pel Sí com a organitzacions i el MHP Mas com a President de la Generalitat.
El MHP pot fer “un pas al costat”, aspecte aquest que seria vist per uns com un acte de generositat però pels altres com una mostra de feblesa que els permetria escometre amb tot i per tot contra el Govern que sortís, per bé que governés.
D’altra banda, aquest “pas al costat” podria significar la possibilitat d’aplicació de la filosofia de les polítiques socials del pla de xoc del Govern, lo qual permetria eixamplar la base de convençuts de que la creació d’una Catalunya-Estat també els beneficia a ells com a ciutadans, per molt simpatitzants unionistes que siguin. La por a aquesta influència ha estat el motiu bàsic pel qual el gobierno Rajoy ha combatut amb dents i ungles les lleis socials que el Parlament ja ha anat aprovant, i així ha soscavat un possible eixamplament independentista per la via dels fets. I és que, per mi, aquella massa social esmentada al punt 2 només anirà entrant poc a poc per aquest camí a favor de la independència.
Una mica això ja ho vàrem veure i notar en la presentació del disseny de l’Agència Tributària en fer-la fem pro-activa en lloc de coercitiva.
En pocs mesos aquest Govern, doncs, podria demostrar que hi ha coses que es poden fer molt millor que el què i com ho fa el gobierno español, seguint la via de la desobediència de les lleis espanyoles que ja van acordar en el primer ple del Parlament.
Afegim-hi més ingredients al còctel: Quan una empresa ha de tancar una operació de volum econòmic estratègic tria per a la negociació final d’entre els especialistes en la matèria aquell que està més ben preparat. En el nostre cas, agradi o no a molts, aquest és el nostre MHP Mas. I no oblidem que la constitució d’un nou Estat és l’operació de més volum econòmic i estratègic a que mai els ciutadans de Catalunya ens haurem d’enfrontar.
Tot plegat, doncs, no hi ha escena idíl·lica possible: totes tenen pros i contres.
Però alguna decisió bé hauran de prendre…
Si la decisió és el “pas al costat“ del MHP Mas, crec que el President candidat ha de ser una persona que no tingui com a objectiu mantenir-se en el càrrec un cop constituït el nou Estat. Per això no crec que en Junqueras hagués de ser el candidat. Més aviat un Raül Romeva o una Neus Munté. Jo preferiria el primer perquè és més conegut a Europa, que crec que és clau per al nostre futur.
Si la decisió és anar a eleccions, jo demanaria a ERC, des de la meva humilitat i insignificança, que s’oblidi de la seva visió de potencial guanyador, perquè la seva victòria -que té moltes possibilitats- serà pírrica i ens menarà a una sortida potencialment complexa però que en qualsevol cas va en detriment de l'agilitat en la consecució de la independència.
En aquesta línia m'atreviria a demanar-li a ERC també una reedició de Junts pel Sí amb CDC i Demòcrates i, segurament, altres grups més petits, però sobretot amb la societat civil. Si el presidenciable hauria de ser el MHP Mas o un altre i si han de repetir tots els noms actuals no sóc capaç avui d’escatir-ho.
Encara que en el meu “procés” idíl·lic jo veig en Mas com el President sota el qual fem la ruptura i en Junqueras el primer President del futur Estat, crec que pel març l’únic important seria tornar a aprofitar els avantatges de la llei d’Hondt i apostar per la recuperació de la il·lusió, de la que avui no anem gents sobrats. Cal fer visible que hi ha un grup homogeni que correspon al Sí. Només d’aquesta manera, i no n'estic segur, s’aconseguiria que l’Ada Colau no veiés tant clar que el seu lerrouxisme sortís com a guanyador.
Fet i fet, doncs, m’alegro molt de que aquesta decisió no l’hagi de prendre jo.
Bé. No crec que es pugui dir que no m’he mullat.
Però intentaré explicar com veig la situació actual i potser, només potser, arribarem a algunes conclusions.
Som-hi:
- Aquest dia 3 vàrem constatar tres coses:
- Que molts, la majoria, anem amb el lliri a la mà quan parlem de formacions i persones independentistes perquè pensem que també avant-posen el país a qualsevol altra opció.
- Que no tenim majoria absoluta assegurada al Parlament en el tema de la independència.
- Que des de l’opció independentista majoritària no es van fer tots els deures ben fets. Ni abans del 27S, ni després. Però això, ara i avui, ja no té solució. Per tant, caldrà que serveixi per aprendre.
- ERC no ha entrat al cos a cos amb la CUP des del 27S ençà. Amb lo qual ha deixat que els seus dos extrems, vist des del punt de vista independentista, es cremessin entre sí. Això fa que ara es vegi guanyadora d’unes hipotètiques eleccions al mes de març, opinió de la que discrepo sense els càlculs de l’Abad, però basant-me en les darreres experiències: ERC no acaba de contactar amb el cinturó roig, per molts intents que hagi fet, Súmate inclòs. I al març, si hi ha eleccions, serà igual. La correlació gairebé exacta entre castellano-parlants i el sumatori reiterat de vots a PSC, PP, C,s i Podemos ho demostra. Aquests votants no ho veuen clar això d'ERC, per molt que en Tardá faci de Tardà massa sovint. Prefereixen els "seus". Són d’arrel castellana, en la seva més gran accepció. D’altra banda, estic conveçut que només els famosos 75 mil vots prestats a la CUP segons l’Abad per “vigilar” a un MHP imputat per demòcrata són susceptibles de ser recuperats per ERC, al meu entendre.
- El repàs històric ens diu que CDC mai ha fet allò que no duia al programa, segurament gràcies a que eren programes prou llefiscosos per permetre giragonses. Però no ha estat així els dos darrers cops, d’ençà que el MHP Mas s’ha desempallegat visiblement i política del clan Pujol i, sobretot sobretot, d’en Duran.
- Tenim un MHP imputat per un estat tirànic, que utilitza i modifica les lleis a voluntat i àd-hoc, acusat d'haver-nos donat allò que li vàrem demanar: urnes. I dues ex-conselleres. Per dignitat de poble no podem oblidar-ho. Hem d’estar al seu costat de la millor manera possible.
- La CUP ha agafat un camí inadequat per al país, avant-posant noms a fets. Ha preferit no assistir als seus votants i possibles votants valorant un no a l’imputat MHP Mas per sobre del pla de xoc social. És la faula de l’escorpí i la granota en versió catalana segle XXI? (perquè la patent de la versió del segle XX la tenen uns altres). En qualsevol cas, la seva dificultat i incertesa en prendre, complir i fer complir decisions estratègiques no la defineixen com un bon soci: tenir un soci bipolar és molt complicat de gestionar.
- Els voltors, especialment l’Ada Colau i la seva cort, ja han començat el seu vol circular carronyaire per damunt dels ciutadans, ara que quedaran desatesos en alguns avenços socials que el pla de xoc proposava. I la veritat és que crec que poden tenir molta possibilitat d’èxit entre aquells que, com ja vàrem veure el dia de la presa de l’alcaldia de Barcelona, els consideren “seus” seguint el lema de “Sí se puede”. Reitero allò que esmento al punt 2. Poden capitalitzar la defensa social del cinturó roig, en detriment de PSC i CUP, i barrant el pas a ERC.
- De Ciutadans no em preocuparia gaire: són com aquell davanter que no cal marcar-lo perquè es marca sol. Sense l’ajut, que han perdut de moment, dels medis de masses demagògics i/o dels suports econòmics, com a partit irrellevant que han passat a ser a España, no crec que ens hagin de treure el son. Aquell votant que ha quedat orfe, que jo esmentava al punt 2 i que ERC tant anhela, ja ha trobat el seu alter ego en les sigles que muntin Podemos i els Ada Colau’s boys. Els està esperant.
- Hi ha les eleccions al mes de març com a possibles. És una opció. Però és una opció carregada amb bala. I quan es dispari, ho farà amb ràfega, de forma que ningú controlarà on hi haurà més ferits. Podem fer tota la futurologia que vulguem. Podem equivocar-nos de nou pensant que la nostra bola de vidre és la menys entelada. Però la tossuda realitat és que, com diu en Pere Cardús al seu article d’avui a Vilaweb, tot és possible. I aquesta possibilitat la carrega el diable, de tal manera que dubto que la independència de Catalunya els de la meva edat la veiem. En base a això he reiterat a Twitter que hi ha moltes possibilitats que ens en sortim…la generació vinent.
Entenc que hi ha moltes més variables i molts més actors que els esmentats, però qui té ara la paella pel mànec i, per tant, més responsabilitat són CDC i Junts pel Sí com a organitzacions i el MHP Mas com a President de la Generalitat.
El MHP pot fer “un pas al costat”, aspecte aquest que seria vist per uns com un acte de generositat però pels altres com una mostra de feblesa que els permetria escometre amb tot i per tot contra el Govern que sortís, per bé que governés.
D’altra banda, aquest “pas al costat” podria significar la possibilitat d’aplicació de la filosofia de les polítiques socials del pla de xoc del Govern, lo qual permetria eixamplar la base de convençuts de que la creació d’una Catalunya-Estat també els beneficia a ells com a ciutadans, per molt simpatitzants unionistes que siguin. La por a aquesta influència ha estat el motiu bàsic pel qual el gobierno Rajoy ha combatut amb dents i ungles les lleis socials que el Parlament ja ha anat aprovant, i així ha soscavat un possible eixamplament independentista per la via dels fets. I és que, per mi, aquella massa social esmentada al punt 2 només anirà entrant poc a poc per aquest camí a favor de la independència.
Una mica això ja ho vàrem veure i notar en la presentació del disseny de l’Agència Tributària en fer-la fem pro-activa en lloc de coercitiva.
En pocs mesos aquest Govern, doncs, podria demostrar que hi ha coses que es poden fer molt millor que el què i com ho fa el gobierno español, seguint la via de la desobediència de les lleis espanyoles que ja van acordar en el primer ple del Parlament.
Afegim-hi més ingredients al còctel: Quan una empresa ha de tancar una operació de volum econòmic estratègic tria per a la negociació final d’entre els especialistes en la matèria aquell que està més ben preparat. En el nostre cas, agradi o no a molts, aquest és el nostre MHP Mas. I no oblidem que la constitució d’un nou Estat és l’operació de més volum econòmic i estratègic a que mai els ciutadans de Catalunya ens haurem d’enfrontar.
Tot plegat, doncs, no hi ha escena idíl·lica possible: totes tenen pros i contres.
Però alguna decisió bé hauran de prendre…
Si la decisió és el “pas al costat“ del MHP Mas, crec que el President candidat ha de ser una persona que no tingui com a objectiu mantenir-se en el càrrec un cop constituït el nou Estat. Per això no crec que en Junqueras hagués de ser el candidat. Més aviat un Raül Romeva o una Neus Munté. Jo preferiria el primer perquè és més conegut a Europa, que crec que és clau per al nostre futur.
Si la decisió és anar a eleccions, jo demanaria a ERC, des de la meva humilitat i insignificança, que s’oblidi de la seva visió de potencial guanyador, perquè la seva victòria -que té moltes possibilitats- serà pírrica i ens menarà a una sortida potencialment complexa però que en qualsevol cas va en detriment de l'agilitat en la consecució de la independència.
En aquesta línia m'atreviria a demanar-li a ERC també una reedició de Junts pel Sí amb CDC i Demòcrates i, segurament, altres grups més petits, però sobretot amb la societat civil. Si el presidenciable hauria de ser el MHP Mas o un altre i si han de repetir tots els noms actuals no sóc capaç avui d’escatir-ho.
Encara que en el meu “procés” idíl·lic jo veig en Mas com el President sota el qual fem la ruptura i en Junqueras el primer President del futur Estat, crec que pel març l’únic important seria tornar a aprofitar els avantatges de la llei d’Hondt i apostar per la recuperació de la il·lusió, de la que avui no anem gents sobrats. Cal fer visible que hi ha un grup homogeni que correspon al Sí. Només d’aquesta manera, i no n'estic segur, s’aconseguiria que l’Ada Colau no veiés tant clar que el seu lerrouxisme sortís com a guanyador.
Fet i fet, doncs, m’alegro molt de que aquesta decisió no l’hagi de prendre jo.
Bé. No crec que es pugui dir que no m’he mullat.
Comentaris