Amb
serenitat.
O no.
Un article a un
diari. Un article del qual la majoria no n'hem llegit més que els
resums i les opinions de periodistes de tota mena.
Només amb això
s'ha capgirat inexplicablement l'humor de molts catalans, que han
passat del derrotisme a tocar el cel amb les mans.
Doncs, no: ni una
cosa, ni l'altre.
No és amb intenció
de posar aigua al vi, ni molt menys. Però el fet que un article
d'una persona, de qui n'admiro més d'una actuació pública -i en
refuso moltes- hagi capgirat totalment l'humor a propis i estranys no
em deixa de divertir.
I sorprendre.
Bé, sorprendre no.
Ja no. No em sorprèn res que vingui del poble d'on em sento que hi
formo part.
El cas és que,
analitzat amb fredor, per un costat la CUP segueix sent la CUP i per
l'altre, els propers mesos seran els més importants per la vida de
generacions futures de ciutadans de Catalunya. I ves a saber sinó
també d'Espanya, França i la UE sencera!...
Doncs aquests mesos
tant importants requeriran de dues actuacions polítiques bàsiques:
molt de diàleg serè i fer molt ben fetes les coses.
Diàleg serè perquè
no podem hipotecar un potencial futur Estat amb rèmores superades
amb escreix. No podem, per exemple, tornar a fomentar allò que els
agrada tant als polítics nostrats, que és el pare-estat. Això s'ha
de superar perquè és ben veritat que els temps que venen faran de
mal repartir la feina, cada cop més precària, i caldrà establir
ajudes institucionalitzades. Però aquestes ajudes han de ser a
canvi. A canvi d'aportacions socials, d'ampliació del coneixement -a
tots els nivells- de cadascú, d'aportacions a la convivència...
Sobretot, cal fugir del pare-estat perquè el que res no costa, res
no val.
No podem caure en
carrincloneries. Cal ajudar els qui no poden. Aclarint abans qui són
els que no poden realment. I cal dotar d'eines els què poden. Eines
intel·lectuals i/o pràctiques. A cadascú el què se li escaigui
més.
Això es pot fer a
través de molts camins, però jo, al seu dia, ja vaig advocar per
una institució que vaig batejar amb un nom manllevat com a Mesa
catalana de Treball, on s'haurien de determinar fredament i
professional aquests i altres extrems, per persones realment
allunyades dels centres de poder polític partidista, empresarial o
sindical militant.
I fer les coses molt
ben fetes. Com el decret de pobresa energètica. Com el format
proposat per a l'Agència Catalana de Tributs. Com el model sanitari
públic, que no hauria de fer cap més passa enrere. Si el Govern fa
les coses ben fetes en els propers mesos, desoint les desautoritzades
veus dels tribunals del país veí per occident i les bramades
desafortunades dels seus polítics, si el Govern ho fa ben fet, quan
haguem de dir sí o no a una Constitució i a un sistema d'Estat, per
referèndum o com sigui que ho fem, es pot garantir que serem molts
més que una majoria que votarem a favor. Serem gairebé tots i, molt
important, serem tots els assenyats de debò al costat del què farà
que les noves generacions recordin la nostra com la de la veritable
revolta dels somriures.
I, escolteu, no
compliquem les coses. Els països amb menys corrupció no són els
que poden més traves administratives, sinó els que tenen una
cultura més luterana, eixuta i fins i tot esquerpa: les coses s'han
de fer ben fetes per definició. I no traves administratives, sinó
bons centres de control actius.
Això vol dir que
tot ha de ser el més obert i senzill i fàcil possible. Començant
per la Constitució: curta, fàcil i lògica. Que els nens (i nenes!)
se la pugui saber conceptualment. Sense recargolaments.
Ai las! M'acaba
d'assaltar un dubte!
Els 10 diputats de
la CUP ja beneiran aquestes propostes? O altres de lògiques?
Doncs aquí som.
Fredament. Realment. Sense rebaixar el vi.
Però som en aquest
punt.
Comentaris