A rel dels atemptats jihadistes -si més no, segons la versió oficial-, vaig tenir el plaer d’intercanviar uns tuits amb una senyora -si més no, això era el què semblava pel seu perfil- en què s’exclamava sobre el fet de “que en som de vulnerables”. Així, sense qualificatius que aclarissin qui era aquest nosaltres.
Se’m va ocórrer de preguntar-li-ho, rebent com a resposta una nova pregunta, a l’estil diuen que gallec, i sense aclarir-m’ho. Després ho vaig haver de deixar perquè agafava un avió.
Per mi era tot plegat prou evident: la senyora (o no) es referia a com n'érem de vulnerables els habitants dels països occidentals. Entès per occidentals els que formen el primer món, segurament amb Espanya i Grècia a la cua, i no necessàriament en aquest ordre. Però vaig intentar que ho “verbalitzés” per veure si així s’adonava del classisme implícit en l’expressió.
I no, no cauré en la temptació d’auto-culpabilitzar-nos als ciutadans occidentals, com si dels nostres actes quotidians en depengués que ISIS existís o no. Com si el fet de menjar patata i mongeta tendra fresca per sopar comportés automàticament una empenta cap al mal per a aquestes persones que han estat abduïdes per veritables sectes messiàniques que acaben duent a aquelles al suïcidi ras i curt, amb la declarada esperança de que s’enduguin persones innominades per endavant. No, no cauré en aquesta amanida i inconsistent per exagerada afirmació.
Cal dir-ho com és. Aquestes persones abduïdes que esmentava són com comandaments a distància d’unes altres que l’únic que volen justament és que aquesta senyora del Twitter i molts senyors i senyores més pensin que són, que som, més vulnerables.
I no, no ho som. Seguim sent igual de vulnerables que el dilluns passat o que fa tres mesos o tretze dies. Estadísticament i realment. El què passa és que la visibilitat de la possibilitat de ser metrallats o esventrats per un sonat amb el cap buidat per altres sonats més intel·ligents (i que per això són els perillosos en aquest joc), ens treu psicològicament del què ara se’n diu zona de confort de cadascú.
Viatjant sense l’aixopluc d’un guia o d’un grup d’iguals hom pot adonar-se de la certesa del què dic, i de passada de la quantitat de vulnerabilitats reals existents, les quals al primer món ni les ensumem.
Els grans desplegaments de policies i unitats d’elit d’exèrcits uniformats tots, ben i convenientment retransmeses i amplificades pels mitjans de comunicació, només tenen dos objectius: el primer és justificar el responsable polític de torn, sens dubte; però el segon, més important, és fer veure a aquells senyors i senyores que poden tornar tranquil·lament a la seva zona de confort, que el pare-Estat ja vetlla per ells, per nosaltres, la gent. I prou. No serveixen per a res més.
El que sí serveix i és d’agrair és la feina intel·ligent, callada, persistent, diligent i a vegades embrutidora dels grups especialitzats de les policies i dels exèrcits dels països occidentals. La que es fa abans, i malauradament durant i després dels atemptats.
M’agradaria saber de veritat, sense distorsions propagandístiques, quants atemptats s’han evitat amb els mètodes preventius. Uns perquè s’han desarticulat i atrapat els instigadors; altres perquè sentir l’alè al clatell de les policies els ha fet desistir.
Això, sí, atemptats de qualsevol sonat, sigui jihadista, baptista radical o nazi errat d’època. Tant se val.
Però, senyora del Twitter…senyors i senyores: no som més vulnerables, encara que ens en sentim. Ens pot seguir atropellant el tramvia o perdre'ns buscant bolets, igual que abans.
Ara farem manifestacions que serveixen de catarsi col·lectiva i per expressar emocions. I prou. I que està bé que es facin. I que qui hi participi se senti gregari en contra d’una causa injusta. Ho veig bé.
Però que no m’hi esperin. Perquè de sonats que buiden el cervell a d’altres sonats menys intel·ligents n’hi seguirà havent per molt que jo vagi a mostrar públicament el meu dolor. I sobretot perquè potser el què mostraria és la meva indignació cap als buidadors de cervells en lloc de dolor per les víctimes.
En canvi, el què sí que serveix és que aquells mateixos que encapçalen les manifestacions de dol, que són els que tenen el poder, és que es posin a treballar amb pal i pastanaga simultanis sense complexos ni giragonses (el pitjor que sempre hi ha són els dubtes, com quan has de travessar el carrer si no vols que la mostra de vulnerabilitat provoqui un atropellament), i deixant que de quan en quan hom arribi a agafar la pastanaga.
Ara…això, sí: una virtut que ha tingut és que ara dedicarem uns quants TN a parlar dels incidents de París en lloc de les divergències (o no) de la CUP i JxSí.
M’ha sortit un post fred?... Irreverent?…
Jo en diria escèptic.
Comentaris