D'esquena al mercat

No m'atrevia a deixar-ho per escrit però hi ha un seguit de situacions i anàlisis a Catalunya, avui, en aquestes immediates hores, que m'hi han fet repensar: des d'un valent article de la Nebreda, passant per un bon nombre de posts del Francesc Abad per acabar en tot un seguit d'articles reflexius d'aquests periodistes joves catalans que em fan tenir molta esperança en la millora del periodisme de la Catalunya independent. Tots ells analitzant situacions, pros i contres, amb força equanimitat i documentació malgrat les seves fílies i fòbies i a desgrat dels esquinçaments de vestidures d'alguns que mai faran propostes en positiu.

Ja fa temps que em plantejo el "procés" -que poc m'agrada la parauleta!- des d'un punt de vista empresarial, com si fos el gerent d'una gran empresa que està decidida a aconseguir uns objectius que mai algú abans s'havia plantejat i que, per tant, anem a les palpentes fent de trencagels. I sense sonar.

Si jo hagués estat aquest gerent, després de la conferència famosa del 25N del MHP Mas -val a dir, tàcticament desafortunada en alguns aspectes formals-, hagués ordenat a l'altra gran divisió de l'empresa -ERC, en aquest cas- que no més enllà de dos dies després hagués demostrat públicament l'entusiasme que la proposta del MHP li proporcionava (no oblidem que en aquell moment CDC i UDC encara anaven de bracet). En paraules d'un republicà de pedra picada, hagués ordenat a l'Oriol Junqueras que s'abracés al MHP i que saltessin plegats a l'aigua.

Però tot seguit hagués reunit totes les divisions de l'empresa, que en aquest cas només eren tres, a compartir una pluja d'idees. En positiu. Perquè els grans pactes per a les ocasions excepcionals es fan a porta tancada, sense fer soroll mediàtic. Que això no significa fer-les a esquenes de ningú, sinó deixar marge per esgrimir lliurement els arguments de cada part sense que la sang que en fem els opinadors que militem al mateix "bàndol", per humils que siguem, arribi al riu i a la confrontació, perquè sempre busquem uns inútils tres peus al gat.

Hagués ordenat, si encara seguís sent el gerent d'aquesta hipotètica empresa, que busquessin la manera d'aprofitar la il·lusió i l'expectativa que el 9N havia creat en el mercat per aprofitar-la per fer taca d'oli, de tal forma que haguéssim pogut treure a la venda -les eleccions plebiscitàries- el nou producte en el moment el que els potencials compradors estaven més amatents i receptius.

D'aquesta manera també hagués evitat que la competència tingués temps de copiar-me i treure al mercat un succedani de marca pretesament blanca però ben identificable. Hagués evitat, en definitiva, un cavall de Troia en el meu mercat incipient.

Juliol del 2015: aquella ocasió la vàrem deixar perdre. Bé, la van deixar perdre -els ciutadans no en som pas gaire responsables d'aquesta pèrdua. I ara som on som. Ara intentem recuperar una mica dissimuladament aquelles tècniques de màrqueting que no vàrem utilitzar. I si a mi encara no m'haguessin despatxat de l'empresa per inepte, tinc clar

el què faria: posaria els millors productes que tinc a la vista de tothom.

En aquest cas, no són productes, són persones. Pensem: qui representa avui més i millor la lluita per una Catalunya independent?: El MHP Mas, sens dubte (vull aclarir, he dit el MHP Mas, no CDC). Però en Junqueras i en Fernàndez no li van gaire lluny. I d'altres persones del món polític tampoc, algunes sorprenentment com de Gispert i Romeva, i altres no tant sorprenentment com la Forcadell o en Castellà.

Doncs aquestes persones són les que posaria a l'aparador, acomboiats per noms menys polítics però igualment engrescadors, com Vidal, Cardús, Calçada, Reyes o Rufián, i tants d'altres que farien que aquell aparador fes goig. A veure si d'aquesta manera aconseguia de nou fer un regat inesperat, a l'estil Messi, a la competència i deixar-los asseguts a terra de forma que quan arribéssim a la porteria rival ja no hi hagués cap defensa. O restessin molt ressagats.

Però, és clar, aquesta hipotètica empresa no existeix, jo no sóc gerent de res, i les decisions malauradament les prenen quatre gats moltes vegades d'esquena a allò que el mercat reclama: la revolució de la llibertat definitiva de Catalunya.