De cara al 27S, si votem, ni una, ni dues, ni tres…quatre llistes favorables a la independència!
Tinc la certesa de que Catalunya no ha estat mai recentment tant a prop de la recuperació de la seva llibertat com a país.
No crec que escriure aquesta darrera frase em diferenciï gaire de molts conciutadans meus, fins i tot d’aquells que tenen idees oposades a les meves en el sentit sobiranista. De fet per aquell motiu les clavegueres espanyoles han treballat intensament, i a fe de Déu que ho han fet bé!, per introduir enmig de la nostra innocent, honesta i transparent societat civil polititzada un cavall de Troia amb tots els ets i uts.
Se m’acut, doncs, que només tenim un camí per combatre’l abans de que les tropes que porta amagades al seu ventre es despleguin definitivament. I aquest camí és bastir quatre llistes independentistes: una per a cada circumscripció electoral.
Això sí, amb una composició paral·lela: els tres o quatre primers llocs per als líders locals de les forces sobiranistes en ordre del seu pes electoral a cada circumscripció, seguits per persones clarament independentistes però desvinculades REALMENT de cap força política, i disposats a repartir part dels ingressos públics que els toqui rebre.
Ara bé, tots sabem que en qualsevol feina es necessiten especialistes coneixedors del ram que correspongui. També en política. Per aquest motiu, en aquesta proposta seria necessari que els nostres actuals polítics diguem-ne professionals accedissin a les institucions des de les segones línies de la política, donant suport als membres de la societat civil electes per evitar errors “professionals” en el que poden caure fàcilment per falta d’experiència. Aquests rebrien els seus sous del fons bastit amb la renúncia econòmica dels càrrecs electes.
Si, a més a més com seria d’esperar, s’aconsegueix la majoria, el Govern hauria
d’estar format de nou per polítics de professió coneixedors dels ressorts habituals en política però clarament compromesos amb l’objectiu de la independència. Lo qual significa que els nomenaments de càrrecs, segons em diuen uns 8 mil, de confiança haurien de recaure també en persones amb experiència però decididament compromeses amb la il·lusió col·lectiva majoritària. Amb independència del seu color polític i tenint molt present la seva vàlua.
Tot aquest entramat hauria de tenir un sol gran objectiu: la proclamació de la llibertat política dels catalans amb la formació d’un nou Estat. I aconseguir-ho en el menor temps possible. Menys de 18 mesos a poder ser. Molts menys. Si pot ser.
Un cop l’objectiu de la formació d’un nou Estat assolit, aquesta situació bastida a partir de les quatre llistes electorals esmentades es podria completar amb un referèndum que, en cas de ser positiu, donaria pas a unes noves eleccions al Parlament.
Aquest cop, però, a un Parlament definitivament sobirà.
Que ens menarà a ser un país lliure que decidirà si el seu futur es decanta més a la dreta o a l’esquerra. O que, com a tota Europa, ara i adés anirà decidint quines persones i organitzacions són més aptes per a dirigir el país en cada etapa. En resum, un país democràtic i lliure.
Definitivament: sóc un ingenu.
Tinc la certesa de que Catalunya no ha estat mai recentment tant a prop de la recuperació de la seva llibertat com a país.
No crec que escriure aquesta darrera frase em diferenciï gaire de molts conciutadans meus, fins i tot d’aquells que tenen idees oposades a les meves en el sentit sobiranista. De fet per aquell motiu les clavegueres espanyoles han treballat intensament, i a fe de Déu que ho han fet bé!, per introduir enmig de la nostra innocent, honesta i transparent societat civil polititzada un cavall de Troia amb tots els ets i uts.
Se m’acut, doncs, que només tenim un camí per combatre’l abans de que les tropes que porta amagades al seu ventre es despleguin definitivament. I aquest camí és bastir quatre llistes independentistes: una per a cada circumscripció electoral.
Això sí, amb una composició paral·lela: els tres o quatre primers llocs per als líders locals de les forces sobiranistes en ordre del seu pes electoral a cada circumscripció, seguits per persones clarament independentistes però desvinculades REALMENT de cap força política, i disposats a repartir part dels ingressos públics que els toqui rebre.
Ara bé, tots sabem que en qualsevol feina es necessiten especialistes coneixedors del ram que correspongui. També en política. Per aquest motiu, en aquesta proposta seria necessari que els nostres actuals polítics diguem-ne professionals accedissin a les institucions des de les segones línies de la política, donant suport als membres de la societat civil electes per evitar errors “professionals” en el que poden caure fàcilment per falta d’experiència. Aquests rebrien els seus sous del fons bastit amb la renúncia econòmica dels càrrecs electes.
Si, a més a més com seria d’esperar, s’aconsegueix la majoria, el Govern hauria
Tot aquest entramat hauria de tenir un sol gran objectiu: la proclamació de la llibertat política dels catalans amb la formació d’un nou Estat. I aconseguir-ho en el menor temps possible. Menys de 18 mesos a poder ser. Molts menys. Si pot ser.
Un cop l’objectiu de la formació d’un nou Estat assolit, aquesta situació bastida a partir de les quatre llistes electorals esmentades es podria completar amb un referèndum que, en cas de ser positiu, donaria pas a unes noves eleccions al Parlament.
Aquest cop, però, a un Parlament definitivament sobirà.
Que ens menarà a ser un país lliure que decidirà si el seu futur es decanta més a la dreta o a l’esquerra. O que, com a tota Europa, ara i adés anirà decidint quines persones i organitzacions són més aptes per a dirigir el país en cada etapa. En resum, un país democràtic i lliure.
Definitivament: sóc un ingenu.
Comentaris