Avui m'apuntaré
directament i sense matisos a la filosofia de vida que desprèn
@NuriaToVar al Twitter.
Avui, aquest vespre,
el Barça s'enfrontarà a la Juventus de Torí per intentar assolir
la seva cinquena Champions, o Copa d'Europa. I hem de ser optimistes
si ens deixem guiar per la raó: tenim un bon equip que està motivat
i en plena forma; han assolit un alt grau de compenetració només
comparable a alguns equips que hem tingut el goig de seguir,
comandats per Cruyff, Rijkaard i Pep Guardiola. Per tant no és gens
desencaminat pensar que hi ha motius per ser optimista.
Després, al vespre,
passarà el què hagi de passar perquè resulta que la Juve existeix.
I l'enfrontament entre els equips de dues ciutats d'Europa
històriques i amb belleses innegables però oposades acabarà de la
forma que sigui.
Igual passa amb el
27S (o la data que el substitueixi): cal ser raonablement optimista.
Tenim entrenador bolcat a l'objectiu final, tenim camp cada cop més
regat i a punt i, sobretot, tenim equip.
Tenim equip, malgrat
tots els entrebancs extraesportius, de política de baixa estofa en
aquest cas, posats a tots els nivells. Des d'actuacions
para-judicials de dubtosa legalitat i cap legitimitat fins a promoció
de partits polítics lerrouxistes o directament feixistes que, fent
ús d'una demagògia il·limitada i escampada arreu per mitjans de
comunicació afins que, curiosament, estan pagats en bona part amb
diners de tots els catalans, arriben a fer forat en mentalitats
mandroses i poc treballades políticament i social, absorbides per
realitats etèries i inexistents esbombades en horaris casolans per
determinats mitjans de comunicació. I, gràcies a la picaresca
aquesta tant espanyola del Lazarillo, alguns arribistes han vist el
camí obert a les seves aspiracions de millora personal aprofitant-se
del diner públic, aquest element tant gasós i inexplicablement
incontrolable, acceptant fer el paper de "tontos" útils.
Tot això, aprofitat
des de l'ombra per interessos contraris als de la ciutadania
catalana, ha estat aprofitat per posar traves des de dins i des de
fora a un procés revolucionari (re-vo-lu-cio-na-ri) d'afirmació que
alguns en diem nacional però que en el fons és social. Un procés
atiat des de la majoria de la societat, compartit per una majoria de
la societat, de la societat catalana és clar.
Per això toca ser
raonablement optimista, malgrat les espifiades clamoroses dels
dirigents i dels partits que hem pogut (o hagut de..., no ho sé)
viure com a espectadors de primera fila. I malgrat algunes de no tan
clamoroses que han passat més desapercebudes però que han existit i
que, totes elles les grans i les petites, han deixat una marca
negativa a la nostra ànima de ciutadà il·lusionat, i sovint fins i
tot càndid.
Però malgrat
aquestes errades hem arribat on som: amb la gespa regada, amb
entrenador en plena forma i amb equip en recuperació evident. Com el
Barça d'avui ha fet aquesta temporada.
Després arribarà
l'hora del partit, l'hora de la veritat. I el resultat serà el què
s'escriurà a la petita o a la gran Història. Però val a dir que la
veritable sensació avui, hores abans de la Champions, és que tots
els actors estem fent plegats el camí que cal fer per arribar a
l'èxit. Avui no toca detallar tot allò que ens ha dut a flairar en
l'ambient les múltiples possibilitats de victòria. Ja ho hem anat
fent mica, en mica. I ho seguirem fent. Però sí que cal afirmar que
el flaire agradable, de terra mullada, de gespa segada, de mar
salada, existeix.
L'únic aspecte que
m'agradaria remarcar abans d'acabar és que en cas de victòria
caldrà recordar-se que haurà estat una victòria treballada durant
molts anys i que ha estat possible gràcies a la perseverança i al
no defalliment en els moments difícils de moltes persones, un munt
d'elles anònimes.
I si aixequem la
copa, l'aixecarem gràcies a l'esforç col·lectiu com a poble, com a
societat.
Avui també serà un
bon dia, @NuriaToVar.
Comentaris