Ara ens hem entestat una sèrie de ciutadans, de fet un bon munt de ciutadans, en desempallegar-nos d’un estat i d’una administació que només ens vol (i no en el sentit d’estimar) com a ase de càrrega. I a poder ser ben magre.
I això perquè aquesta sèrie de ciutadans estem convençuts que podem fer les coses molt millor, amb un sentit comú més lúcid i compartit que el sentit comú que empren les elits castellanes que manen a l’estat espanyol amb aires permanents de conquesta i sotmetiment dels ciutadans conquerits.
I tot això sense massa eines a les nostres mans, de fet no gaire més que les eines que ens dona la democràcia, la història, el nostre orgull i la nostra tenacitat. Aquestes eines que van crear menestralies, que al seu torn van crear iniciatives i riquesa i que al seu torn ens han dut a ser una societat del coneixement que s’emmiralla en l’evolució dinàmica de societats com la d’Israel, la de Finlàndia, la d’Alemanya, la de Suïssa, la de Noruega o la de Dinamarca i dels Països Baixos. O en la societat del coneixement que es mou a l’entorn del MIT, o en la de Silicon Waley. I, en el meu cas, també en la de Nova Zelanda.
Però no totes aquestes societats són ben bé igual, ni han arribat a ser els nostres referents emprant els mateixos camins ni desenvolupant les mateixes qualitats. En alguns cassos coincideixen molt entre sí, però en d’altres només coincideixen en els resultats: rigor, seriositat, honestedat, iniciativa, amor pel coneixement i l’evolució…
Llavors afinem més, i escollim emmiralla-nos als Països Baixos, Finlàndia o Dinamarca. Potser per allò de semblar-nos en volum i per l’origen europeu, però obviant dos aspectes culturals influents molt importants que ens diferencien com són el clima i la religió.
I, quan aprofundim, veiem que aquests països, de fet com tots, són com una moneda: amb una cara i una creu que són indissociables l’una de l’altra. I ens adonem que el seu èxit col·lectiu es basa en la cessió de moltes parcel·les de llibertat individual al col·lectiu al qual pertanyen. Amb el risc que comporta deixar en mans de polítics i partits aquestes parcel·les de llibertat personal. Si més no, risc si ho veiem amb ulls catalans quan repassem les capacitats de molts dels nostres aspirants a dirigent polític.
Però estic fins i tot disposat a no fer judicis de valor i creure que els nostres aspirants, quan deixin de ser-ho per convertir-se en prohoms, sabran dirigir i gestionar el col·lectiu amb bon sentit i honestedat i dur-lo cap a les cotes d’excel·lència que nosaltres volem i admirem.
I en aquest exercici teòric ja hi anem arribant: ja gairebé som la Dinamarca del Sud d’Europa, els Països Baixos amb llum mediterrània, la Finlàndia càlida. Ja ho noto: em sentiré orgullós de que la terra que estimava el poeta esdevingui com aquella que envejava: una terra “on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç!”
Haurem aconseguit les fites, la cara de la moneda!…i també naturalment la creu associada de la cessió de força llibertats individuals al col·lectiu. Tindrem assistència social per als nostres infants i avis, un entorn net, la feina i els sous que hi hagi estaran repartits amb més equanimitat, hi haurà més classe mitjana i menys diferències entre els dos extrems socials, més cultura i tothom valorarem l’òpera. Retrobarem espais de convivència multicultural i multiracial. Tindrem un país capdavanter i endreçat. I haurem cedit alegria, un cert grau d’improvisació, potser de felicitat i segur que haurem cedit un alt grau de responsabilitat individual per enfrontar la nostra pròpia vida.
I potser hauré de decidir si el que vull és viure en un indret menys perfecte però on em senti més lliure, i només venir de tant en tant a fer visites periòdiques a aquesta terra que “estimo a més amb un desesperat dolor”.
Comentaris