In Spain we trust

Tinc ganes d'escriure aquest post abans de saber els resultats de les municipals que votem avui per evitar que la mala llet sigui excessiva o, al contrari, que els resultats em condicionin una visió de conjunt.

I és que hem arribat on som, amb aquesta incertesa que ara mateix ens corseca, per mèrits propis, només per mèrits propis. Mèrits que han sumat, però també mèrits que han restat, i molt!, en un procés que estava ben encaminat i que hem permès que es contaminés just pels nostres mèrits negatius esmentats.

Podríem analitzar una mica el calendari d'aquests mèrits, d'ençà l'èxit esclatant del 9N. Èxit que ho va ser no pel resultat ja esperat, fruit dels ciutadans mobilitzats per una tasca impecable de l'ANC, sinó perquè va significar un acte de desobediència brutal, digne de la novel·la d'en Pedrolo titulada "Acte de Violència" o de la "Ensaio sobre a lucidez" de Jose Saramago. Acte de desobediència a un "gobierno" que va demostrar la seva feblesa, en la línia ja coneguda del seu president durant aquella gestió del Prestige i "los hilillos de plastilina", entre moltes d'altres situacions posteriors.

Davant d'un gobierno estatal afeblit, doncs, era el moment de fer passes inequívoques cap

a la consecució d'un Estat per a la Catalunya estricta que, com ja s'està veient, hagués estat acceptat sense problemes a la Unió Europea. I el Molt Honorable President en va fer una, o dues. I no va rebre sinó un cop de porta partidista als nassos que dels adversaris ja era previsible però dels propis va ser inadequat.

A partir d'aquell trist moment en que tampoc el triumvirat civil, format per ANC, AMI i Òmnium, no va tenir la fortalesa d'ànim per correspondre a la confiança i empenta ciutadanes i al seu torn empènyer els partits cap a la imprescindible generositat per a una acció política comuna vàrem iniciar un trist passeig cap a una davallada en que els errors estratègics es van anar succeint:

• Desembarcament a l'ANC especialment de persones i actituds que reproduïen les tensions tàctiques entre partits polítics.
• Desembarcament també descarat de partits -bé, majoritàriament d'un partit- a una entitat civil creada expressament amb uns objectius encomiables com era Súmate, amb tota la pèrdua de camp focal que això significa en una entitat fundacionalment transversal i oberta.
• Fruit dels anteriors moviments, desactivació, pot ser inconscient, de la societat civil pro-activa, deixant només en punta de llança els lluitadors incansables de sempre i donant ales als grups d'hiperventilats escèptics amb els moviments que el Govern de la Generalitat havia anat fent, i també amb els canvis soferts al partit fins llavors majoritari, visualment en pro de la independència. Escepticisme atiat per la tebior de les passes fetes per aquest partit, també val a dir-ho.
• Desacord increïble entre els polítics que deien tenir el mateix objectiu en la data d'unes eleccions plebiscitàries, lo qual va provocar que es fixessin massa tard per molts motius: massa espai de temps inútil que va permetre que els contraris a la llibertat de Catalunya s'armessin i comencessin els atacs "democràtics" que impulsaren les plataformes lerrouxistes que han servit de refugi als quintacolumnistes, com ICV. Però sobretot va permetre que s'atiessin les divergències entre els partits sobiranistes. En els de l'altre costat també, però aquells no són la meva preocupació.
• Creixement de les opcions lerrouxistes, impulsades per dues variables molt ben treballades, com són la ignorància política dels ciutadans i els mitjans audiovisuals privats. I per cert, opcions ben substanciades econòmicament; fins i tot i per sorpresa de tots per institucions que són al punt de mira d'aquestes opcions per a buidar-les de continguts de lideratge polític i de discurs nacional.
• Convocatòria de les eleccions municipals, que provoca que els més puristes de cada cantó redueixin amb la presentació de les seves impossibles candidatures les possibilitats de confirmar cada hegemonia. Com comprendreu a aquestes alçades, els fraccionaments de l'altre costat més aviat m'alegren. Però del nostre costat no sé si m'enutgen o em deprimeixen. En tot cas, són negatives per al nostre objectiu, segur.
• Escandalós relleu de Carme Forcadell al capdavant de l'ANC. I dic escandalós no perquè no se seguís fil per randa la normativa interna, sinó perquè es va desoir l'opinió dels votants, a qui els hagués agradat veure representant l'entitat a una catalana d'origen USA, amb tot el joc que això li donava de cara al futur a la pròpia entitat. Talment com si l'ANC fos una entitat presidencialista, com si el Secretariat no comptés per a res, es va desestimar el bon camí que marcaven els associats i es va dur al capdavant una persona que suposo que deu ser bon gestor però que, com diu un amic, sembla talment un "titafreda" (i que per cert que no va perdre oportunitat d'espifiar-la públicament en dues ocasions seguides just acabat de ser nomenat). Una oportunitat d'or per vendre molts aspectes de l'ANC com a representant del tarannà de la societat civil catalana, i aprofitar-ho per fer forat dins i fora, llençada al rec.
• Finalment arriben les municipals, en clara lluita entre els sobiranistes i els lerrouxistes que es neguen a definir-se en l'eix nacional talment com si la problemàtica social derivada de la falta de pressupost no derivés directament de la problemàtica nacional i nacionalista del gobierno central. Per aquest motiu i no cap altre, els partits tradicionalment espanyolistes com PSC i PP han estat minimitzats a Catalunya, ja que no serveixen als objectius de destrucció de la convivència que tants esforços ha costat a la societat catalana.

Per tot això ara no podem oblidar-nos dels nostres objectius i, passi el què passi avui a les municipals, hem de seguir treballant. Amb alcaldes i alcaldesses espanyolistes, o no. Millor, molt millor si els tenim a favor. Però si no, no podem abaixar ni la guàrdia ni les expectatives. I, sobretot, hem d'aprendre dels nostres grans i recents errors: no podem deixar que el Molt Honorable President rebaixi les expectatives; no podem deixar que una mala elecció de president converteixi la representació de la societat civil real en una entitat buida de continguts i trempera; sobretot, no podem deixar que de nou s'imposi la lògica partidista; la reivindicació ha de tornar al carrer i demostrar-se activa amb fets: qui en tingui ganes, que segueixi amb la pedagogia i qui no, que atiï mobilitzacions de tota mena, i sobretot sobretot que les sàpiga comunicar amb el missatge explícit que els catalans estem per crear, per crear un Estat que ens millori a tots com a ciutadans i com a persones.

Aquests són els camins. Tenim les eines, no deixem que quedin en mans de mals operaris com aquells que han permès que anéssim a parar al parany que és aquest "órdago", plantejat soterradament per les forces espanyolistes i que només les beneficia a elles.

Malgrat tot segueixo sent optimista perquè crec que una Catalunya motor del sud de la UE ja li convé a aquesta. I especialment perquè, com diu un altre amic meu, "in Spain we trust".

Que ja també és una pena haver de confiar en lo malament que ho fan els altres...